Avui diumenge, tranquil·lament, he decidit convidar-vos a contemplar l'altra cara del crim. Cansada de situar-me al costat del poder establert, de la policia, dels detectius privats i d'altres guardians de la llei, m'ha semblat que fóra bo recordar que el gènere negre té testimonis famosos que es troben a l'altra banda del delicte i que, tanmateix, han despertat i desperten una simpatia prou reconeguda. Si tirem enrere uns quants segles, no cal fer altra cosa que remembrar Sir Robin de Loxley, el famós Robin Hood que robava els rics per ajudar els pobres. O, més endavant, les figures de tants i tants bandolers d'ànima noble que sempre recolzaven els més necessitats.
En aquest context, l'escriptor francès Maurice Leblanc (1864-1941) va crear el personatge d'Arséne Lupin, tan important a França com pot ser-ho a Anglaterra el senyor Sherlock Holmes. Arséne Lupin és un individu que Leblanc (inventor de l'expressió) va titllar de "gentleman cambrioleur". És a dir, allò que en castellà es va traduir com "ladrón de guante blanco". Un nou tipus de lladre, caracteritzat per la seva elegància, distinció i cavallerositat, que es dedica a robar obres d'art, cases de rics i a iniciar el camí dels delictes amb xecs falsos i altres estafes similars. És un heroi antiheroi, que satisfà els desigs ocults d'un sector del públic cada cop més contrari a una burgesia emergent enriquida de manera sobtada i no sempre diàfana.
Lupin és un home exquisit, cortès i sibarita, que fa les delícies de les dames i envers el qual ningú no es pot sentir indiferent. Un autèntic gentleman que sempre deixa al lloc del delicte la seva targeta de presentació.
El cert és que Leblanc va crear escola. Quants lladres com Lupin han estat recreats, arran de la seva aparició, a la literatura i al cinema? Jo diria que centenars. Si parlem de cinema, és el que va fer Alfred Hitchcock a "Atrapa a un ladrón", o el paper de Thomas Crown interpretat per Pierce Brosnan. Lupin va inspirar un arquetipus del gènere policíac que, a hores d'ara, tothom coneix. El seu encís personal no té límits. No debades, l'any 1910, va acabar enfrontant-se amb el mateix Holmes, amb un resultat que no desvetllaré per si algú de vosaltres, seguidors del bloc, s'anima a llegir-ho.
El cert és que les aventures de Lupin són encantadores, molt agradables en la seva lectura. En contra del que pugui semblar, el fet d'haver esdevingut un mite i un tòpic -la qual cosa sovint ens mena a endevinar el final de les històries- no minva l'interès del lector. Al contrari. És sabut que, en ocasions, el reconeixement d'allò que ja esperem genera un estrany plaer.
No em vull allargar més. M'interessava constatar l'existència d'aquest diferent vessant del gènere policíac. En aquest cas, endemés, aprofitant per evocar un altre autor ja clàssic. Tan clàssic que, a França, la seva néta ha muntat visites a la casa on va morir, a Perpinyà. Allà inicia el recorregut advertint als visitants: "Vigileu les vostres carteres. Mai no se sap què pot passar".
Fins un altre dia, negrots.
1 comentari:
"Lupin, Lupin, Luuupin. El ladrón más elegante que se puede imaginar. Lupin, Lupin, Luuupin."
M'ha agradat molt aquesta picada d'ullet, germana.
És clar, si un és un lladre, cal que ho sigui forma elegant.
Si jo ho fos (inversemblant donada la meva honestedat, hi, hi), seria com ell.
Petons.
Publica un comentari a l'entrada