La novel·la negra catalana i el món rural: aclarim embolics?

TARRAGONA

 M'ESBORRONA

En aquest món, no hi ha res pitjor que els tòpics i les dèries. I quan ara parlo de “tòpics”  no m’estic referint als llocs comuns literaris o similar. No, res d’això. Estic al·ludint a la següent accepció del terme, extreta del DIEC2:

Tòpic: Expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit.   

És a dir, en el fons una mena de “dèria”. Feu atenció al mot “trivial” (sinònim de “banal”, “poc important”), al mot “sistemàticament” (que procedeix segons principis, normes, etc., dels quals no se sap separar) i a l’expressió “en el mateix sentit” (que no cal glossar perquè s’entén perfectament).

Total, que estic parlant dels tòpics que recullen explicacions banals de certes coses i que, a força de fer-los servir en el mateix sentit un dia i un altre dia, acaben instal·lant-se al nostre voltant com si fossin veritats absolutes difícils de contradir.  

Des de fa un temps, en tenim un d’aquests en relació amb la novel·la negra catalana. És un “tòpic” amb un punt de veritat (acostuma a ser així), però que ha crescut excessivament i s’ha adulterat de mala manera. Em refereixo a l’afirmació que, en contra del que passa amb la novel·la negra de la resta de l’Estat, la novel·la negra catalana no és una novel·la essencialment urbana, sinó que es complau en situar-se en qualsevol indret del territori. I, aleshores, indefectiblement, s’hi afegeix un adjectiu: “rural”.

I quins exemples es posen per legitimar l’argument? Doncs, entre d’altres, les novel·les que transcorren a la ciutat de Tarragona (diguem les de Salvador Balcells o Margarida Aritzeta) i a Lleida (com la que ha publicat recentment Montse Sanjuan).

Això no m’ho invento. Ha estat dit i redit a tort i a dret. Naturalment, aquí hi ha diverses idees a desmuntar.

1.     Barcelona no és l’única ciutat de Catalunya, per més que es tracti d’una gran metròpoli de ressò internacional, molt cosmopolita i amb una gran tradició literària. Al nostre país hi ha més ciutats, on s’hi fa una vida totalment urbana i que no tenen res a veure amb qüestions rurals. Una d’elles és Tarragona, capital de província, urbs històrica carregada de museus, monuments, oferta cultural i gastronòmica i que, fins i tot, compta amb la Universitat Rovira i Virgili. Quan des d’aquí identifiquem les novel·les negres d’allà com a rurals, els seus autors (amb tota la raó) posen el crit al cel. I no perquè tinguin res en contra del camp i de les viles petites, sinó perquè no es correspon amb la realitat. Ells fan novel·la negra urbana de ple dret, només que la situen en l’entorn que els és propi: les seves ciutats.  

Algú ha dit que les novel·les protagonitzades per Kurt Wallander o Salvo Montalbano són rurals? Jo no ho he sentit mai. I, en canvi, podem assegurar (i que algú em contradigui) que Ystad i Vigàta s’assemblen molt poc (per no dir gens) a allò que considerem la típica urbs cosmopolita de novel·la negra.  

2.     El terme “rural” és un terme confusionari. Fins on arriba? Les novel·les d’Agustí Vehí i de Josep Torrent a Figueres, de Xevi Sala a Salt o de Miquel Giménez a Berga... què són? És Figueres un entorn rural? Ho és Salt? O són ciutats no tan grans però ciutats al cap i a la fi? Si parlem de Salt, ens estem referint, en la pràctica, a un barri de Girona. Ple d’immigrants i amb problemàtiques ciutadanes de gran complexitat. No veig el camp per enlloc.   

3.     A què respon la fal·lera de mantenir aquesta idea? Té alguna connotació subreptíciament pejorativa, com si en català fóssim més “d’estar per casa”? Voldria creure que no. Evidentment que tenim novel·les negres d’ambientació rural, la qual cosa representa un plus i una riquesa. Però també n’hi ha fora de Catalunya. N’hi ha una de ben sonada, de fet una trilogia, que es ven com a xurros. Sí, sí, ho heu encertat: la de Dolores Redondo al Valle de Baztán. I què me’n dieu de les platges gallegues de La playa de los ahogados de Domingo Villar? I sortint a l’estranger, què és Les ànimes grises, de Philippe Claudel? I La promesa, de Friedrich Dürrenmatt? Per a mi, dues de les millors novel·les negres que he llegit mai. I passen a la ciutat? És la ciutat, allò? Jo diria que no.  

4.     Dit tot això, cal aclarir que ens encanta la diversitat que ha anat adquirint el gènere en llengua catalana. Ens encanta que els crims es produeixen amunt i avall del territori, però no cometem l’error de confondre amb “novel·la rural” tot allò que no passa a l’omnipotent Barcelona. És incert i literàriament erroni. I molesta.  

5.     Els qui ens hem dedicat a l’estudi de la literatura catalana de segles passats, sabem que l’oposició món rural-món urbà és antiquíssima i, endemés, arrossega una rèmora negativa. En el teatre, per exemple, la gent de camp ha estat titllada tradicionalment de babaua, ignorant i bruta (i us podria posar tants exemples que no acabaria mai). També Guimerà va intentar d’alguna manera desmuntar aquest tòpic quan va invertir els papers tot fent que Manelic (el rude i ignorant home de la muntanya) esdevingués l’heroi de Terra Baixa. I què me’n dieu d’alguns personatges de Víctor Català? En fi, que n’hi ha per triar i per remenar. Per tant, i si m’he passat ho sento, abandonem insidioses creences i congratulem-nos de la diversitat.  

 

No em vull allargar més, negrots, però feia molt de temps que sentia la necessitat de puntualitzar aquestes coses. Les novel·les són bones o no ho són, independentment del lloc on se situï la història. I si encara creiem que, per a funcionar comme il faut, una novel·la negra ha de ser clarament urbana, a l’estil del negre americà de fa un segle, potser que ens ho fem mirar.

Don de lenguas, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann

Don de lenguas (escrita a quatre mans per Rosa Ribas i Sabine Hofmann) és la primera novel·la protagonitzada per la periodista Ana Martí i la seva cosina llunyana Beatriz Noguer, ambientada a la ciutat de Barcelona l’any 1952. Beatriz i Anna són dues dones més que sui generis, que en plena postguerra i efervescència del Règim es troben en la circumstància d’haver d’investigar un embolicat cas criminal. Beatriz és doctora en Filologia, professora universitària depurada pels franquistes. Per aquest motiu pateix un moment d’impàs professional, sense poder exercir la seva carrera, i de desencís personal. Pel seu cantó, Ana és filla d’un periodista de renom (també cessat en el seu càrrec per motius polítics) i treballa a La Vanguardia. Jove i valenta, té un talent innat per ensumar pistes i per infiltrar-se en els racons més foscos de la societat. Com us podeu imaginar, cap de les dues no representa el perfil més típic de les dones d’aquella Barcelona (i d’aquella Espanya) franquista, reprimida, grisa i infeliç. Suposo que una de les fites de les autores era parlar de la situació de la dona en aquells moments i em sembla molt interessant.  

No tinc el gust de conèixer Sabine Hoffman, però he coincidit en diverses ocasions amb Rosa Ribas mentre ella parlava de Don de lenguas i també d’El gran frío (la segona entrega de la trilogia que Ana i Beatriz acabaran protagonitzant). Ribas sempre ha explicat que les novel·les van sorgir de la voluntat de reflectir aquell període de la nostra història, decididament mancat de novel·la policíaca. No cal estendre’ns ara en la idea ja coneguda que, durant la Dictadura (com succeeix en realitat en totes les dictadures del món), la novel·la criminal no posseïa un camp gaire adobat per excel·lir.  I és que resulta evident que a ningú no li ve de gust una literatura on unes institucions i uns cossos de seguretat corruptes i repressors es converteixin en els herois de la trama. Per tant, sí que és cert que no disposem d’una narrativa negra normalitzada que reflecteixi aquells anys de la postguerra.

L’esforç de reproduir la Barcelona del moment és un dels atractius de Don de lenguas. Amb estupor i consternació assistim a la posada en escena de la terrorífica situació que van viure els nostres pares, els nostres avis. I ens estremim, inevitablement. Ribas i Hoffman construeixen un edifici atractiu i creïble que ens atrapa en la lectura i ens fa avançar a preu fet. Que ens mostra les entreteles del Règim, de la fiscalia, dels polítics, de la policia, de les classes benestants. Que ens evidencia la misèria, les diferències de classe, la por de la gent. Que descriu els baixos fons, l’ambient trist de les prostitutes, la picaresca forçada.   

 

 

D’altra banda, no intentaré negar que el vessant filològic de la trama, que al final es converteix en la pedra de toc per resoldre el cas, m’ha agradat molt. No podia ser d’una altra manera. La novel·la és plena de citacions i referències literàries (Cervantes, Lope, Quevedo, Garcilaso, Bécquer i un llarg etcètera). Aquesta peculiaritat demostra que el gènere dóna molt de si i m’ha recordat que també Pau Vidal va crear un detectiu filòleg (Miquel Camiller) en el si de la novel·la negra en català. O sigui, ja tenim dos detectius filòlegs. Poca broma, negrots. Per tant, faig meu allò de: “los filólogos somos necesarios, que parece que no, pero sí”.

Més pel·liculera (i no per l’element lingüístic) m’ha semblat la resolució del conflicte. M’ha fet xalar, però m’ha resultat menys versemblant que la resta de la novel·la.  M’ha semblat que a Don de lenguas podem identificar-hi dues parts ben diferenciades.

Una, que ocupa gairebé tot el llibre, posseeix una cadència lenta i mesurada, molt a propòsit de l’etapa cronològica i les circumstàncies socials que descriu. Gens apressada, profunda, rica en detalls i molt documentada.

Una altra, la part final ˗que es limita als darrers capítols˗ palesa un tomb narratiu considerable. És ràpida, trepidant, desenfrenada, molt de sèrie actual. Abunden els diàlegs i minven dràsticament els períodes narratius. Hi he trobat una certa precipitació en l’encavalcament de les escenes i en el desenllaç.

Em pregunto si aquesta percepció és només meva, si la diferència serà premeditada o si tindrà relació amb la doble autoria de l’obra. Estic segura que a alguns lectors la part final els encantarà. Jo, personalment, prefereixo el detallisme minuciós i encalmat de la resta del llibre.

En qualsevol cas, m’ho he passat genial. No he pogut deixar la novel·la ni un moment i ara ja començo la segona entrega, El gran frío, que pinta extraordinàriament bé.

Apunteu-vos aquest títol. Molt recomanable, negrots.   

 

      

Sue Grafton, jo i un polsim de màgia

Amb un evident retard (ja fa un mes que va acabar el Festival BCNegra), avui em dedico a escriure un post especial, que em fa molta il·lusió. El retard no té cap altre motiu que la meva acumulació de feina, que m’ha obligat a prioritzar ineludiblement les tasques que corrien més pressa. En qualsevol cas, ara ja està. M’he dit a mi mateixa: d’avui no passa. I aquí em teniu, disposada a remembrar, com una criatura amb un vestit nou, el moment màgic que vaig viure la tarda del 6 de febrer.

Els meus amics, els seguidors d’aquest bloc i els negrots en general esteu perfectament assabentats de la meva flaca per les novel·les de l’autora americana Sue Grafton. Parlo del famós Abecedari del crim. En sóc una fan de primer ordre, he llegit sense excepció totes les obres (23 fins ara: d’A d’Adulteri a W de Whisky) i sovint he manifestat la creença (un pèl friki, però real com la vida mateixa) que considero la protagonista de la sèrie, la detectiva Kinsey Millhone, un membre de la família. Com no ho ha de ser, si conviu amb mi des de fa més de 25 anys?    

Si algú de vosaltres és una mica mitòman o té algun referent literari, cinematogràfic, artístic o televisiu de capçalera, segur que experimenta la meva mateixa sensació: que aquests mites no existeixen de veritat, sobretot si són estrangers i viuen lluny. Són figures inabastables, que no sembla que comparteixin amb nosaltres les mateixes coordenades espai-temps, el mateix planeta. Resulten tan irreals i esborronats com ho poden ser els autors que ja han traspassat o fins i tot els personatges de ficció. Racionalment, sabem que hi són (no estem tan sonats), però en la pràctica no ho acabem de tenir clar perquè la possibilitat de comprovar-ho esdevé un somni impossible.

És cert que la facilitat de viatjar i les noves tecnologies han empetitit el món, de manera que aquesta inaccessibilitat dels mites també s’ha reduït. Ho vaig comprovar en primera persona quan Woody Allen va venir a la ciutat a filmar Vicky Cristina Barcelona i jo vaig passar-me tot un matí dreta i emocionada a pocs metres d’ell (llegiu aquí la crònica). Tanmateix, enguany no estava mentalment preparada per a la bonica experiència que he viscut. És així de senzill.  

Com tots sabeu, Sue Grafton fou una de las escriptores convidades a la BCNegra 2015. Ja havia vingut en una altra ocasió, però aquell cop jo no vaig tenir l’oportunitat de veure-la. Aquesta vegada, en canvi, no m’ho podia perdre. Em sentia contenta només de saber que podria assistir a l’entrevista que li farien Paco Camarasa i Toni Hill. No m’havia plantejat res més, però era a punt de posar-me l’abric per sortir de casa quan em va assaltar una mena d’estranya il·luminació. Agafaria un dels llibres de la sèrie per si aconseguia acostar-me a Sue Grafton i que me’l signés.

Un incís: quan dic que “em va assaltar una mena d’estranya il·luminació” no és un recurs retòric, sinó la pura veritat. Jo marxava sense llibre i sense res, però una veueta dins meu em va xiuxiuejar: emporta’t un llibre, dona, que potser te’l firma.

I així ho vaig fer.

 

 

La xerrada de l’autora amb Toni Hill fou planera i agradable. Grafton es va mostrar simpàtica, bromista i càlida. És una dona més prima del que recordava per les fotos, elegant però senzilla, amb uns ulls brillants, que li riuen quan parla. Cabell blanc, somriure afectuós. S’ha fet gran, és clar. S’ha fet gran com ens hem fet grans tots. Ella i els lectors. No així la seva heroïna, l’estimada Kinsey, perquè els anys dins dels llibres posseeixen una cadència distinta i única.  

La sala Barts, al Paral·lel, era a vessar d’un públic entregadíssim, que va xalar de valent, I, oh, beneïda veueta!, tots anaven carregats de lletres de l’abecedari. Vaig comprendre que no m’hauria perdonat no haver portat un dels títols (en el moment de sortir de casa vaig decidir anar als orígens, de manera que vaig agafar la lletra A).  

Un cop acabada l’entrevista, va arribar el moment de la signatura de llibres. Hi havia una cua llarguíssima que, a més, ens va costar de localitzar (jo anava amb la meva amiga Charo, negrota entre negrotes i tan emocionada com jo mateixa). Semblàvem dues adolescents esperant acostar-se al seu ídol, no us enganyaré. En el nostre descàrrec, però, heu de saber que la gran majoria d’integrants de la cua estava exactament igual que nosaltres (homes i dones) i que tots tenien una edat més que respectable (els 25 anys d’abecedari no perdonen ningú).

La cua anava avançant. Grafton firmava i, si els lectors li ho demanaven, posava per a una foto. La gent passava els seus mòbils o les seves càmeres a les acompanyants de l’editorial i les acompanyants, professionals i amables, anaven disparant. Fins aquí tot normal. L’autora es mostrava molt propera, dedicava els llibres, a voltes canviava algunes paraules amb els lectors i després, si convenia, somreia una mica i clic, foto va i foto ve.  

 

 

 

I aleshores va arribar el meu moment. La meva amiga Charo anava darrere meu, així que ho va viure tot des de molt a prop.

Jo m’acosto a Sue Grafton clarament emocionada. Deixo anar un hi! una mica insegur i ella esbossa un enorme somriure. Em pregunta el nom i obre el llibre. Anna. L’A li anava de perles per a un “A is for Anna” (guau). Jo em sento més contenta que un gínjol i això se’m deu notar a la cara. El cas és que Sue Grafton es comporta amb mi com no va fer amb ningú altre, ni abans ni després. Em fa passar al seu costat per a la foto, em fa dos petons ben forts i m’abraça amb gran intensitat. El seu rostre llueix brillant i feliç (imagineu-vos el meu) i, encara agafades ben estretament, ens fem la foto. Era com si estiguéssim dins d’una estrella. Només hi faltava la música.

 

 

 

Tinc la sort de comptar amb el testimoni de la meva amiga Charo, que va al·lucinar com mai davant del sorprenent moment. I de tota una cua de gent que venia al darrere i que va deixar anar una espècie d’oh! contingut per després dir-me: ostres, ostres, què ha passat, quina sort! O alguns preguntar-me si ja coneixia l’autora d’abans.

Sóc plenament conscient que aquest tipus de vivències fan de mal explicar. Les paraules no poden acostar-se ni de lluny a la recreació d’un instant tan inesperat, tan curiós, tan efímer i, alhora, tan màgic. Però el cert és que, així que em vaig apropar a l’autora, es va encendre entre nosaltres una indefinible guspira de càlida connexió que no oblidaré mai. Ja sé que tinc una edat, en sóc conscient. I que ara semblo una nena. Però tant me fa.

L’agraïment envers algú que t’ha regalat estones tan bones durant tants anys el sento enorme dins meu. Gran part de la meva vida adulta ha transcorregut al costat de Sue Grafton i de Kinsey Millhone, esperant amb paciència i delit la publicació de cada lletra, lamentant profundament que les novel·les arribessin a les darreres pàgines. No puc saber què va passar pel cap de l’escriptora quan ens vam trobar cara a cara, però puc assegurar-vos que va ser com aquells instants de les pel·lícules. Un fotograma ple de llum i de color on només hi mancaven alguns acords de música celestial.

Mai a la vida m’hagués imaginat tenir una foto de bracet amb Sue Grafton, perquè ella formava part d’aquells mites plens de boira que esmentava al principi. Però mireu, de vegades la vida, només de vegades, et regala coses. I a mi me’n va regalar una el dia 6 de febrer. L’únic problema és que no sé a qui li he de donar les gràcies.

 

 

NOTA: L’endemà, a la Llibreria Negra y Criminal, Sue Grafton em va signar la W de Whisky que acabava de comprar. Aquest cop gràcies a la intervenció dels llibreters i des de la distància, perquè hi havia tanta gent que no m’hi vaig poder acostar.

Els morts no parlen, de Miquel Aguirre

Que la novel·la de crims actual té unes fronteres molt àmplies, tots ho sabem. Que la jove editorial Llibres del Delicte aposta per innovar i per fer coses variades, també. Però que el gènere pot arribar a parir una obra com Els morts no parlen no es descobreix fins que la llegeixes.

Se’m fa difícil (i no serà per falta de vocabulari, mal m’està dir-ho) trobar els adjectius adients per qualificar-la. Delirant? Esbojarrada? Surrealista? Grotesca? Segurament sí. Però també moltes altres coses: una novel·la d’ambient rural on tot és possible, una guia dels costums gastronòmics del Pla de l’Estany, una aventura de gent recent sortida del túnel del terror, una història on la violència desfermada sembla el més natural del món, una bogeria que et fa obrir els ulls com taronges mentre dura la lectura...

Doncs sí. És tot això. I, a més, fa riure. 

Els qui, com jo, ens hem acostat a les teories sobre l’humor amb motiu de les nostres investigacions literàries, sabem que l’art del riure no és una broma (encara que sembli un contrasentit). És quelcom molt seriós i rellevant, perquè gràcies a l’humor (a la paròdia, la sàtira, l’astracanada, la caricatura, la hipèrbole, la deformació) es poden dir coses que, d’una altra manera, serien bastant més difícils de vehicular. L’humor és capaç de la crítica més punyent i, alhora, de generar la màxima complicitat entre l’autor i el receptor. Està més que comprovat.

La sinopsi de la contracoberta del llibre indica el següent:

En Quimet és un prejubilat de Banyoles que passa el dia a l’hort, esperant que la dona arribi a casa després de la feina, i al bar perdent el temps amb el cosí, un pocavergonya carregat de deutes amb tot el poble. Quan un matí troba un cadàver a l’hort, el cosí l’enreda per amagar el cos i simular un segrest per treure-li uns milions a la família del mort, uns cacics de la zona amb fama de tenir negocis il·legals. En un escenari rural envoltat de granges, camps de conreu i fàbriques abandonades, uns personatges grotescs planegen un cop que els ha de solucionar la vida. Però entre perdedors mai res no surt com esperen i les complicacions inesperades els porten a l’enviliment i a la confrontació. Mentrestant la dona del Quimet encara no ha tornat de la feina.

Evidentment, no puc afegir més informació que reveli allò que no s’ha de revelar. Però sí que us puc dir que Els morts no parlen, superada la sorpresa inicial, esdevé un llibre divertit, diferent, fresc i sens complexos. Un text que excel·leix en l’ús de les expressions dialectals com a estratagema de la comicitat i que demostra que no cal viure en una gran ciutat per matar a tort i a dret.

L’aventura d’Els morts no parlen es llegeix amb molt de gust. I d’una cosa n’estic completament segura: el seu autor, Miquel Aguirre, s’ho va passar pipa escrivint-la.

Que passeu un bon cap de setmana, negrots.    

El terrorífic booktrailer d'Els crims nostrats, d'Edicions Xandri

 

 

Fa dies que us vaig avançant el llibre de relats negres i nostrats que arribarà per Sant Jordi.

12 crims comesos per 12 catalans que no tenim manies a l'hora de matar.

Avui, farem un pas més i us mostraré el booktrailer que Marc Carreté, un dels assassins i director de cinema, ha dirigit per a l'ocasió. 

Si entreu AQUÍ, podreu visionar el terrorífic vídeo.   

Per anar obrint boca i mentre us decidiu, també us avanço alguns dels seus fotogrames.

Hi trobareu dos actors de pega, reclutats sense escrúpols: Miquel Giménez i J.R. Armadàs. Actors de pega que, per tal de matar, fan el que calgui. Espero que us agradi, negrots.

 

 

 

  

 

 

Un festival transfronterer: Pirineus Negres

Els festivals negrots proliferen cada cop més. Aquesta és una excel·lent notícia. Hem d'intentar acostar-nos a França, on de trobades de "polar" n'hi ha un munt. De moment, avui us comunico el naixement del 1er. Festival Pirineus Negres, que té un al·licient afegit a tots els al·licients de qualsevol encontre negrot. Em refereixo al fet que es tracta d'un Festival Transfronterer. I això em sembla una iniciativa enormement engrescadora, per no dir genial.

 

Ja anirem sabent-ne coses. De moment us deixo amb el suggeridor cartell i us comunico les dates de l'esdeveniment: 1, 2 i 3 de maig de 2015.

 

Visca la negror!

 

  

Adéu a Francisco González Ledesma

No hi ha res pitjor que començar el dia (i la setmana) amb una notícia com aquesta. Avui ens ha deixat un dels grans, un dels històrics. Francisco González Ledesma, que havia nascut a Barcelona el 17 de març de 1927. Era a punt, doncs, de fer 88 anys.
 

Juntament amb Manuel Vázquez Montalbán, González Ledesma fou l'impulsor de la novel·la negra a Catalunya i a Espanya a partir, sobretot, de la Transició. Un treballador incansable, que havia publicat un nombre ingent de novel·les de l'Oest amb el conegut pseudònim Silver Kane. 

 

 

No va ser aquest l'únic pseudònim que va utilitzar. En tenia d'altres. Escrivia molt, moltíssim. I sempre serà recordat com a pare del famós Inspector Méndez.

Us deixo aquí l'enllaç de la Wikipèdia per si voleu consultar més coses.
 

Comencem malament el dia, negrots.
 

Amic Paco, allà on vagis, descansa en pau. Pots estar segur que les teves històries continuaran, sempre, fent-nos companyia.