996, de Josep Torrent

996, de Josep Torrent, número 25  de la col·lecció Crims.cat, un llibre amb un títol prou original que no explicaré d’on surt, representa un nou cas del sotsinspector dels mossos d’esquadra Damià Surrell. Es tracta d’una novel·la molt entretinguda, que compleix a la perfecció una de les finalitats tradicionalment atribuïdes al gènere: distreure. Morts, corrupció, diamants valuosíssims, gent sense escrúpols, mafiosos, lladregots, pinxos i etcètera. Tota la nòmina dels delictes i dels dolents habituals.  

El text s’insereix de ple en la narrativa negra mediterrània de proximitat. Potser ja en tenim massa i tot, amb tantes referències a restaurants, bars, begudes, àpats i plats de teca. Ja sabeu que jo prefereixo la frugalitat i la cosa torturada del fred i la neu. Però qui s’estimi més aquest estil camillerià, s’ho passarà molt bé. La faceta hedonista està prou treballada, de la mateixa manera que també ho està tot el vessant procedural. Hi ha tantes al·lusions i creuaments de procediments i relacions entre els cossos de seguretat i de justícia (Guàrdia Civil, Mossos, jutges, fiscals, Policia municipal, forenses i etc.) que hom es pot perdre si no és un entès en la matèria. Sens dubte, la novel·la no falla pel que fa a la mimesi i a la versemblança.  

Després de La sang és més dolça que la mel, Josep Torrent ens retorna al seu Empordà amb el seu personatge, però aquest cop ho fa en primera persona. No sé si funciona igual de bé. M’agradava molt més, i crec que literàriament s’esqueia més pel tipus de narració i d’història, la tercera persona amb focalització. També trobo que l’excés de parts dialogades resta una mica de profunditat al conjunt, però això també és una qüestió de preferències personals.

He llegit la novel·la en un tres i no res. Ha estat molt agradable. Tornant a apel·lar als meus sentiments personals, he de reconèixer que retrobar l’Empordà, encara que sigui literàriament, és per a mi la cosa més bonica del món.