Harlem Nocturne

diumenge, 25 de setembre del 2016

Perdre la por a llegir novel·la negra




Quan ens referim als índexs de lectura i de lectors de novel·la negra (en trobades, festivals, taules rodones, congressos, etcètera), sovint arribem a una sèrie de conclusions que, si fa no fa, tots compartim. Una d’elles és un fet objectiu: es venen pocs llibres. Una altra és una afirmació derivada de l’observació de l’entorn i de les manifestacions de professors i pares: el jovent no llegeix (ni negre ni res). Com a conseqüència, acabem resumint així l’estat de la qüestió: el gènere negre s’escriu molt però es ven poc i interessa només als vertaders aficionats, que conformen un món endogàmic i d’una mitjana d’edat que va augmentant imparablement. Els festivals estan plens de gent “madura” i mai no hi ha prou joves que ofereixin l’esperança del desitjable relleu.
Fa molt de temps que, tot fent conversa amb gent i parant atenció al món que m’envolta, he detectat una circumstància de la qual no se’n parla. Podria semblar poc rellevant, però, atesa la situació precària del món del llibre de gènere, jo diria que no ho és. M’explicaré.
Si deixem de banda els acadèmics, erudits i altres espècies elitistes que menyspreen la literatura popular perquè la consideren menor, de segona categoria i d’estar per casa, existeix tot un altre conjunt de lectors que tampoc no s’acosten al negre. Parlo de persones que llegeixen, que freqüenten les biblioteques, que visiten les llibreries, que compren llibres. És a dir, parlo de lectors habituals. Els he observat en diversos indrets, hi he tingut xerrades, ens hem comunicat. I he detectat un problema que no té a veure amb elitismes ni erudicions acadèmiques. Simplement, hi ha lectors que no s’acosten al gènere perquè els causa por i prevenció, perquè en tenen un concepte totalment equivocat. S’imaginen que les novel·les negres són novel·les fastigoses, dures i aterridores, farcides de sang i fetge i de personatges menyspreables, d’idees malèfiques i repugnants. S’imaginen que transmeten un mal ensenyament, que es complauen en la brutícia i la maldat. I es pensen que patiran molt llegint-les, que hi trobaran imatges terrorífiques que els amargaran la lectura. Així ho he detectat.
Evidentment, no deixa de resultar curiós. Entranya una ironia oximorònica que una literatura de caràcter popular, titllada precisament de ser escapista i d’entreteniment, generi aquests apriorismes entre gent que no l’ha provat mai o que ho ha fet molt poc. Molts de nosaltres, afeccionats, escriptors o estudiosos negrots, ens hem sentit a dir en més d’una ocasió: “Ostres, malgrat que t’agrada tant el gènere negre, ets normal, simpàtica, riallera, bona persona”. Què es pensaven, que anàvem amb dalla i forca? Els prejudicis són brutals, com podeu comprovar.



Un cop vist com està el pati, la meva reflexió d’avui posseeix una intenció clara. Es tracta de fer arribar a aquest grup de potencials lectors que la novel·la negra no té res a veure amb aquests prejudicis sense sentit, fruit del desconeixement, de la superstició i d’un heretat obscurantisme. Hem de militar com a negrots per tal de fer entendre a aquests lectors que el gènere és amplíssim i divers. Que hi trobaran una oferta enorme, que no sempre hi ha crims esgarrifosos, que no sempre hi ha policia, que és un gènere on hi apareix l’humor, l’amor, la comprensió envers les persones. Que les tipologies són nombrosíssimes: espies, judicis, enigmes, misteris, suspens, robatoris, etcètera, etcètera. Que hi poden trobar personatges fascinants i entranyables, que poden riure a cor què vols, que poden descobrir realitats socials que desconeixen, que poden visitar ciutats i països de tot el planeta. Que el negre conté molta psicologia, moltes ganes de mostrar el món (amb el seu cantó dolent, és clar, però també amb el bo). Que en el fons, les novel·les de crims no fan altra cosa que reflectir l’etern enfrontament entre el bé i el mal, i que això ho fan exactament igual els dibuixos animats per a nens (només cal pensar en Silvestre i Piolín, Tom i Jerry o el Coiot i el Correcamins).
Els prejudicis injustificats mai no són bons. I de la mateixa manera que una novel·la de ciència-ficció no és una novel·la de marcians de color verd, una novel·la negra no és una novel·la de patiment, d’exaltació del crim o d’incitació a la maldat. Al contrari. Precisament, un dels seus trets més ortodoxos i característics consisteix en la restauració de l’ordre social. En atrapar el dolent i recuperar la tranquil·litat.
Crec que tots nosaltres, els que gaudim amb el gènere, l’escrivim, el divulguem i l’estudiem, hauríem de tenir present aquest sector de públic i fer pedagogia. I als que encara no us heu  atrevit amb el gènere, us aconsello visitar el vostre llibreter de capçalera i parlar-hi a fons. Segur que el llibreter sabrà recomanar-vos el llibre més adient per obrir boca.
Què n’opineu, negrots?


13 comentaris:

kweilan ha dit...

D'entrada t'he de dir que m'ha commogut aquest amor que destil.la aquest escrit per la literatura i pel gènere negre. També des de la meua experiència com a profe i com autora q es llegeix als instituts he de dir també que si els adolescents troben una novel.la que els agrada en frueixen sigui negra o no.M'estranya, però, que no hi hagi continuïtat. Troben una història que els agrada i allà s'acaba. No en busquen més.

Margarida Aritzeta ha dit...

Estic d'acord amb tu, però ka vida diària em diu que és molt complicat provar d'argumentar contra els prejudicis

Núria Martínez (Bruixeta) ha dit...

No puc estar més d'acord. La meva filla que llegeix assíduament, que és una fanàtica de les històries de vampirs, em va arribar a dir que la novel·la negre era massa bèstia. A poc a poc, donant-li llibres que desmuntaven aquest estereotip, històries que sabia que li agradarien pel tema, vaig vèncer els seus prejudicis (ja fa anys) i ara amb quasi 23 anys llegeix "novel·les negres" sense cap prejudici i en gaudeix d'allò més.

Jo, com a lectora del gènere m'he trobat amb comentaris del tipus: "i a tu t'agrada la novel·la negra? Ningú ho diria! "(literal) I quedar-me amb ganes de respondre: què faig més cara de llegir novel·les roses que negres?

Unknown ha dit...

Jo no m'he trobat amb el cas que em mirin com una cosa rara perquè m'agrada la novel-la negra. Al contrari, compartim novel-la negra amb les amistats i en parlem i ens agrada. He conseguit aficionar-hi a algun familiar que no ho tenia com a gènere preferent.

Només parlo del meu entorn que és molt petit, però sé que tens raó en tot això que exposes. És incontestable que es venen pocs llibres i que el jovent no llegeix.

Per la meva part, ja hi poso granets de sorra.




Unknown ha dit...

A mi una persona propera diu, llegeix novela negra i inclús escriu ja no cal dir res més,una pobre dona....
En fi estic completament d'acord amb tu i crec que per desconeixement i han molt prejudicis envers ella. A mi m' encanta.

EN CLAU DE NEGRE ha dit...

És veritat i com diu la Margarida és ben difícil desmuntar prejudicis. Jo ja he aconseguit que més d'un en llegeixi.

Montse ha dit...

A mi m’ha agradat sempre la novel·la negra però jo no ho sabia. La identificava únicament amb histories de lladres i serenos que ja m’estava bé gaudir en altres formats, com ara les sèries o les pelis. Algunes de les que havia llegit eren, si fa no fa, una llista d’esdeveniments agosarats enfilats amb misteri, però no em feien córrer a buscar un llapis per subratllar una bona descripció, ni un paper per prendre notes. Resulta que alguna de les novel·les que m’havien robat el cor al llarg de la vida sí es podien classificar, si és que hi ha la necessitat, de negre perquè el gènere té registres més amplis dels que jo em pensava. D’altra banda no en coneixia de boníssimes i les he anat descobrint, entre altres coses, gràcies al teu blog. Reconec que la llista és enorme i jo, tan petita, em faré vella sense saber-ne el suficient. Ningú em prendrà, però, tant com he gaudit.

Jordi Pijoan-López ha dit...

Des del moment que la gent no llegeix, malament que a més s'inclini per un gènere. La literatura negra estava mal vista per ser considerada com a literatura de segona; això era en els temps que no hi havia tele i al cine s'hi anava els diumenges. Ara la literatura B pràcticament ha desaparegut (junt amb la novel·leta rosa, la de l'oest, certs còmics...) perquè els consumidors potencials s'han abocat a la tele i audiovisual. La literatura negra que queda ha pujat el nivell literari, però això no ha comportat que guanyi el prestigi que li pertoca entre els consumidors de literatura. Hi ha molts prejudicis, com bé dius, Anna Maria, amb bestieses d'imaginar que ens la passem matant gent i foten sanguina a les nostres pàgines, però contra això només s'hi podria combatre a partir que ens llegissin... i si no ho fan d'un principi... malament rai.

Marta ha dit...

Jo els animaria a llegir novel·la negra per conèixer altres països, altres costums, altres ciutats... i veure en cada llibre una manera de fer, ja sigui del comissari de torn o de la societat on passa la història. És un dels motius pels quals llegeixo negre.

abrirunlibro ha dit...

Hem de desmuntar els prejudicis perquè la novel•la negra ben s'ho val. I cal llegir-la molt per saber separar el gra de la palla. Jo intento millorar les lectures com repte personal. I preciós post Anna, fet amb ànima negrota!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

M'he adonat d'això que expliques, que a les trobades quasi tothom té una certa edat. És veu clarament a les fotografies. Fins i tot en trobades, festivals i etc de literatura juvenil hi ha sobretot gent gran. Pel que fa a prejudicis, el mateix. Uns prejudicis per noveŀla negra i uns altres per noveŀla juvenil. El cas és que la gent se n'aparta. Perdona que em refereixi a la literatura juvenil quan el teu escrit és sobre noveŀla negra, però la reacció de la gent s'assembla molt en els dos casos (negra: sang i fetge; juvenil: bajanades per a infants). Molt tipa. Com t'he dit moltes vegades, a mi només m'interessa saber si una noveŀla és bona literatura. I la bona literatura es troba en tots els gèneres. S'ha d'educar a la gent. I s'han d'aconseguir lectors joves o tot se n'anirà en orris. Més cultura!!!

jomateixa ha dit...

Les meves filles són del grup d'adolescents lectors, i llegeixen de tot. Crec que això ha de ser costum des de petits, i que mestres i pares ens hem d'encarregar de que així sigui.
Hi ha llibres adaptats per a totes les edats de ciència ficció, intriga, romàntics, històrics... i hem de donar-los la oportunitat de tastar-ho tot, i segur que de grans tindran les seves preferències, però seran capaços d'apreciar qualsevol gènere, i de triar lectures molt variades.

Albert Figueras ha dit...

Una pregunta que potser no toca: ¿i si deixem de separar les novel·les per gèneres a les llibreries, en taules diferents, en passadissos diferents?

Fa temps vaig publicar tres llibres de divulgació científica sobre el funcionament del cervell i les relacions humanes. Algú hi va posar l'etiqueta "autoajuda". Això apropava consumidors d'autoajuda, però allunyava els que buscaven "coses més serioses".

Les etiquetes, de vegades, són un llast important.