On mai no creix l’herba, de Sebastià Bennasar

On mai no creix l’herba és la darrera novel·la de Sebastià Bennasar, el número 16 de la col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés. Es tracta d’un text breu, de 177 pàgines, on hi torna a aparèixer el comissari Jaume Fuster, que ja havia protagonitzat El país dels crepuscles, també publicada en la mateixa col·lecció.  

Fidel a la seva idiosincràsia, Bennasar ens ofereix una ficció ben negra, on s’hi entrecreuen diverses trames que acaben confluint. En aquest cas, un assassí venjatiu va assassinant els homes del temps de TV3 mentre un grup de neonazis pretenen segrestar la Mare de Déu de Montserrat per dinamitar el procés d’independència i una banda de joves delinqüents de la Verneda (no exempts d’un cert misticisme molt bennasarià) reben un encàrrec força especial.

En contra del que podria semblar per aquesta descripció, On mai no creix l’herba no presenta uns trets humorístics tan evidents com altres novel·les de l’autor. És un text més sobri, construït a partir de capítols molt breus i de diverses veus narratives. Als qui el coneixem, ens resulta senzill trobar-hi les seves preferències estilístiques. Tot i que la novel·la conté moments d’un cert esbojarrament, el conjunt no resulta tan delirant. No hi manca la ironia ni la crítica, que ho amara tot, però també una certa voluntat de justícia poètica i de comprensió humanística. Les escenes d’acció no són tan àgils, perquè el tempo narratiu és més lent. De la mateixa manera, els desenllaços no pretenen resultar espectaculars, sinó adequar-se molt més a la credibilitat del món real.

Això sí, que un dels personatges sigui el meu admirat Pare Massot, m’ha arribat a l’ànima.

Animeu-vos. Es llegeix en un tres i no res, negrots.