El passat dia 13, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, vam fer un homenatge de comiat a l'amic i editor d'Alrevés Josep Forment. Em van demanar que hi intervingués. I per a mi va ser un gran honor. Per si us interessa recordar-lo, aquest és el text que vaig llegir.
Abans de res, vull dir que em sento molt honorada de poder ser aquí, compartint amb tants amics aquest intens homenatge al nostre admirat Josep.
Normalment, no sóc partidària de llegir les meves
intervencions. M’agrada més parlar amb llibertat, però avui em sembla que no ho
faria gaire bé. Estic massa emocionada, de manera que serà millor que llegeixi
les paraules que he escrit.
Vull unir la meva veu i el meu sentiment a la família
d’en Josep. A l’Olga, la seva esposa. I a en Pol, el seu fill. I, per
descomptat, als seus companys de l’Editorial Alrevés: Gori, Ilya, Roger i Marc.
Sabeu que em sento molt propera a tots vosaltres.
El dia 9 de juliol en Josep va volar per sempre. Fou
un cop de martell que no es pot pair. Tan inesperat, que ens va deixar (de fet,
encara ho estem) en estat de xoc. Els que l’estimem, vam escriure coses. Vam
parlar de la seva bonhomia, de la seva saviesa, de la seva humilitat, de l’amistat,
la companyonia, la modèstia, la humanitat. Vam lloar la seva tasca com a
editor, traductor, escriptor, etcètera.
Però avui, quan han passat dos mesos (ja dos mesos!)
de la seva marxa, jo no vull repetir tot allò que ja vam dir, tot allò que tothom
que el va conèixer ja sap perfectament.
I és que passa una cosa. Passa que no em conformo. Que
no vull fer-ho. Per això cito la ràbia, la incomprensió, el buit. Per això
remarco i m’encego amb mots com orfandat, absència terrible, silenci. Vull
remembrar cada un dels dies que han passat des que no hi és per constatar que
ens manca, que el tenim al cap, que ens és difícil continuar sense ell. Que no
hi ha dret. Que no hi ha dret! Que estem emprenyats, desconcertats, ferits. Que
no entenem perquè algú ens l’ha pres quan no tocava.
Temprano levantó la muerte el vuelo, que diu el poeta,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.
I jo hi afegeixo, també com el poeta:
No perdono a la muerte enamorada, no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.
No, no els perdono. Per això invoco la poesia, que ell tant s’estimava.
Em veig a mi mateixa llevant-me un matí d’aquest estiu
i pensant: ai, tal cosa que ara no recordo, això ho deu saber en Josep Forment.
I després caure, caure en un pou, com una pedra. Perquè no puc escriure-li per
preguntar-li. Perquè no hi és.
I per això em rebel·lo. I no sé si faig bé. Potser
caldria haver escrit una elegia a l’ús. Però no vull fer-ho. No vull que això sigui un comiat. No vull.
Hi ha una creença universal, un lenitiu per a les
nostres ànimes, que afirma que les persones continuem vivint mentre algú ens
recorda. Tal vegada aquesta idea només és això: un consol, un
bàlsam. Però ara no importa, perquè sé que en Josep avui és aquí. I hi serà
molt de temps, perquè som un munt de gent que el vam conèixer, el vam estimar i
no deixarem de recordar-lo.
I, a més, no us n’oblideu: tenim la poesia. La poesia: per consolar-nos, per
pronunciar-la (en veu alta o en un murmuri) quan la necessitem. La poesia, que no té
idioma. Perquè va directament al cor.
Per això vull acabar amb un fragment d’un poema que
Luis Rosales, un poema que va dedicar al seu amic mort Juan Panero.
y ahora
la nieve de empezar a ser bastante
sigue cayendo,
y siento sus palabras que van haciendo un nudo con mi
sangre
un nudo en aquel tiempo
—No lo olvides;
la muerte no interrumpe nada—
y
como empieza a latir el pulso de un enfermo,
se fue haciendo la niebla,
se fue haciendo el silencio cuando te fuiste, Josep.
y yo seguí contigo,
y yo seguí callado entre la sombra,
y yo seguí callando,
callando hasta nacer y hasta nacerte.
14 comentaris:
Si m’ho permeteu, el meu sentiment s'uneix a la vostra expressió emotiva i sincera.
Moltes gràcies, Jordi.
La teva intervenció em va remoure molt per dintre. En tot aquest temps he intentat verbalitzar això mateix però era tant intens que no era capaç. M'ho has estalviat, i ara a sobre un tinc per escrit. Gràcies per trobar les paraules exactes.
Molts gràcies a tu. Unides pel record.
Paraules emotives. Un record nascut del sentiment. Una abraçada molt forta.
Emoció intensa per les teves paraules, Anna. Va morir l'endemà d'haver-lo conegut i escoltat. Una abraçada fortíssima.
Em sap greu. Son moments que colpeixen. La vida es molt injusta.
M'uneixo als vostres sentiments.
Una abraçada.
MARTA VALLS
Neus, Àngels, Marta, moltes gràcies. Va ser trist i durillo, però emocionant perquè hi havia molta gent. I això demostra que era molt estimat.
M'has emocionat amb les teves paraules i els poemes que li has dedicat...
Un petó per a tots i un record per ell!
Gràcies, Tura.
M'uneixo a les teves paraules que expressen, tan bé, els teus sentiments i aquesta rebel·lia contra la injustícia d'una mort prematura.
T'acompanyo en aquest plany, en aquest dolor, i perquè jo també el vaig conèixer, NO com tu.
Que emocionant, Anna... m'hagués agradat molt ser-hi, ja ho saps... Una abraçada a tothom, en especial a la família...és un cop molt dur!
Una intervenció bonica i sincera, com es podia esperar de tu.
Ho sento, Potatito, ho sento de debò. Ja t'ho vaig dir i ho repeteixo.
Va ser molt emocionant. Em sap molt greu perquè encara tenia molt per donar. Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada