Homenatge a Josep Forment

El passat dia 13, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, vam fer un homenatge de comiat a l'amic i editor d'Alrevés Josep Forment. Em van demanar que hi intervingués. I per a mi va ser un gran honor. Per si us interessa recordar-lo, aquest és el text que vaig llegir.

Abans de res, vull dir que em sento molt honorada de poder ser aquí, compartint amb tants amics aquest intens homenatge al nostre admirat Josep.

Normalment, no sóc partidària de llegir les meves intervencions. M’agrada més parlar amb llibertat, però avui em sembla que no ho faria gaire bé. Estic massa emocionada, de manera que serà millor que llegeixi les paraules que he escrit.

Vull unir la meva veu i el meu sentiment a la família d’en Josep. A l’Olga, la seva esposa. I a en Pol, el seu fill. I, per descomptat, als seus companys de l’Editorial Alrevés: Gori, Ilya, Roger i Marc. Sabeu que em sento molt propera a tots vosaltres.

El dia 9 de juliol en Josep va volar per sempre. Fou un cop de martell que no es pot pair. Tan inesperat, que ens va deixar (de fet, encara ho estem) en estat de xoc. Els que l’estimem, vam escriure coses. Vam parlar de la seva bonhomia, de la seva saviesa, de la seva humilitat, de l’amistat, la companyonia, la modèstia, la humanitat. Vam lloar la seva tasca com a editor, traductor, escriptor, etcètera.

Però avui, quan han passat dos mesos (ja dos mesos!) de la seva marxa, jo no vull repetir tot allò que ja vam dir, tot allò que tothom que el va conèixer ja sap perfectament. 

I és que passa una cosa. Passa que no em conformo. Que no vull fer-ho. Per això cito la ràbia, la incomprensió, el buit. Per això remarco i m’encego amb mots com orfandat, absència terrible, silenci. Vull remembrar cada un dels dies que han passat des que no hi és per constatar que ens manca, que el tenim al cap, que ens és difícil continuar sense ell. Que no hi ha dret. Que no hi ha dret! Que estem emprenyats, desconcertats, ferits. Que no entenem perquè algú ens l’ha pres quan no tocava. 

Temprano levantó la muerte el vuelo, que diu el poeta,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

I jo hi afegeixo, també com el poeta:

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

No, no els perdono. Per això invoco la poesia, que ell tant s’estimava.

Em veig a mi mateixa llevant-me un matí d’aquest estiu i pensant: ai, tal cosa que ara no recordo, això ho deu saber en Josep Forment. I després caure, caure en un pou, com una pedra. Perquè no puc escriure-li per preguntar-li. Perquè no hi és.   

I per això em rebel·lo. I no sé si faig bé. Potser caldria haver escrit una elegia a l’ús. Però no vull fer-ho. No vull que això sigui un comiat. No vull. 

Hi ha una creença universal, un lenitiu per a les nostres ànimes, que afirma que les persones continuem vivint mentre algú ens recorda. Tal vegada aquesta idea només és això: un consol, un bàlsam. Però ara no importa, perquè sé que en Josep avui és aquí. I hi serà molt de temps, perquè som un munt de gent que el vam conèixer, el vam estimar i no deixarem de recordar-lo.

I, a més, no us n’oblideu: tenim la poesia. La poesia: per consolar-nos, per pronunciar-la (en veu alta o en un murmuri) quan la necessitem. La poesia, que no té idioma. Perquè va directament al cor.

Per això vull acabar amb un fragment d’un poema que Luis Rosales, un poema que va dedicar al seu amic mort Juan Panero.

y ahora
la nieve de empezar a ser bastante
sigue cayendo,
y siento sus palabras que van haciendo un nudo con mi
sangre
un nudo en aquel tiempo


—No lo olvides;
la muerte no interrumpe nada—

y
como empieza a latir el pulso de un enfermo,
se fue haciendo la niebla,
se fue haciendo el silencio cuando te fuiste, Josep.
y yo seguí contigo,
y yo seguí callado entre la sombra,
y yo seguí callando,
callando hasta nacer y hasta nacerte.

 

 

 

Josep Forment, l’editor que parlava amb els autors

 

Taula rodona al Festival Tiana Negra (gener 2014)

 

 

 

 

Amb Jordi Fernando (Ed. Meteora) a Collbató Negre (març 2014)

 

Quan algú visita la pàgina web de l’Editorial Alrevés, allò que troba en primera instància és una frase definitòria ˗breu però contundent˗ que fa molt bona fila: La editorial que habla con sus autores. Guau. Una afirmació que promet. Sigueu sincers: genera expectatives. Al cap d’un moment, però, estic convençuda que la majoria de la gent l’oblida. Vivim en una societat mercantilista i fal·laç, on els eslògans d’aquesta mena acostumen a funcionar com un simple reclam publicitari. Per tant, sembla normal que ningú no se’ls cregui, que a ningú no li passi pel cap que de tant en tant ˗i sense que necessàriament hagi de servir de precedent˗ puguin ser sincers.

Tanmateix, en aquesta ocasió, la gent s’equivoca. L’Editorial Alrevés, petita empresa de bojos somiadors enamorats dels llibres, sí que parla ˗i molt˗ amb els seus autors. És una de les seves inequívoques característiques. Han aconseguit convocar, al seu voltant, una gran família de lletraferits. Un grup humà increïble ˗escriptors, editors, col·laboradors, divulgadors˗ que s’ajuda, s’estima i es respecta. I que quedi clar que quan dic “gran família”, no estic emprant un tòpic ni una frase feta. Som una gran família. Ho hem demostrat aquests dies, quan ens ha sobrevingut una tragèdia que mai no hauríem pogut imaginar. Josep Forment i Forment, director de l’editorial, el “papa ós” de tots plegats, ens ha deixat de sobte. Prematurament, traumàticament, cruelment. I la gran família d’Alrevés s’ha replegat en ella mateixa, com una sola ànima, per intentar comprendre, per conjurar el dolor, per dir-li adéu. Perquè sabem que junts tot adquireix més sentit, si és que n’hi ha cap, de sentit. Perquè sabem que junts som molt més forts.

La mort de Josep Forment es va produir el passat dia 9. Des d’aleshores, molts membres de la gran família han escrit elegies, panegírics, lloances. Tots remembren la seva relació personal i única amb l’estimat amic. Tots els autors ˗cal recordar la frase˗ admeten amb insistència que parlava molt amb ells. Jo encara no havia pogut posar-me davant de l’ordinador. No m’hi veia amb cor. I el cert és que ara mateix teclejo i teclejo aquests paràgrafs sense estar gens convençuda d’encertar a dir el que sento, de poder transmetre la sensació de ràbia, d’incomprensió i de pena que em crema per dins. La mort sempre és inoportuna i voraç, però quan arriba abans d’hora, amb traïdoria, et deixa fora de combat.  

Jo també sentia que la meva relació amb en Josep era especial. Ens vam conèixer a través d’Àlex Martín Escribà, el director de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, engegada fa uns anys per Alrevés. Amb una gran amabilitat, tot l’equip em va incloure de seguida en el projecte. A partir d’aquí, el meu tracte amb ells ha estat intensíssim i constant. Som els crimcatians, una nova espècie d’utòpics amants de les lletres negres! Aquest text no s’acabaria mai si fes una relació exhaustiva de les trobades, taules rodones, presentacions, xerrades, viatges, signatures de llibres, fires, paradetes, clubs de lectura, actes en llibreries, festivals, dinars, sopars, festes, celebracions, etc. etc. que hem compartit. Ni jo mateixa en sóc conscient. Ser amb ells, riure amb ells, trobar-me amb ells, forma part des de fa uns anys de la meva més absoluta quotidianitat. Ja us ho he dit: som família.     

Per això resulta tan difícil escollir un record. Tots són tan valuosos! Amb en Josep Forment havíem tingut moltes converses. Sobre literatura (era un home cultíssim, un erudit amb un gran olfacte, un grandíssim editor); sobre els llibres que publicava (estàvem d’acord gairebé en tot, de vegades amb aquella complicitat un pèl acadèmica que ens unia); sobre el mercat editorial (en sabia un munt, jo aprenia cada dia d’ell); sobre la vida (els fills, la família, les coses importants); sobre la salut i la mort (hi pensava molt); sobre el món d’avui, la pèrdua dels valors, la societat.

Però no puc deixar de destacar que ell va parlar, en nom de l’Editorial, en la presentació del meu llibre Les veus del crim (encara no fa un any, va ser el 18 de setembre de 2013) a la Llibreria La Impossible. Una tarda absolutament màgica, farcida d’amics i d’alegria. Mesurat, intel·ligent, proper, en Josep va valorar l’aportació del llibre a l’escassa assagística existent sobre el gènere negre en català. Li agrairé sempre.

 

 

Presentació de Les veus del crim a La Impossible (18 de setembre de 2013) 

 

I tampoc no puc deixar d’esmentar, amb un nus a la gola, que només unes hores abans de traspassar va tenir la deferència de ser amb nosaltres a la posada de llarg de l’Associació En Negre, juntament amb en Sebastià Bennasar i Empar Fernández, a la Biblioteca del Vapor Vell. Estava perfecte, lúcid, pletòric, tan boig per la literatura i els llibres com de costum, recolzant amb entusiasme el nou projecte, assegurant que tots lluitàvem per la mateixa causa. A l’endemà al matí, s’havia mort.  

 

 

Presentació Associació En Negre , Biblioteca Vapor Vell (8 de juliol de 2014)

 

En Josep Forment era un home molt sensible. M’ho havia reconegut moltes vegades. Un gran patidor. Es preocupava per tot, es neguitejava, se'n dolia. Sovint ens dèiem, l’un a l’altre, que ens assemblàvem molt en això. I era veritat. I també ens assemblàvem en una altra cosa: ens agradava abraçar. Estàvem convençuts que les persones ens hem de tocar, petonejar, dir-nos que ens estimem. Ho hem de fer mentre hi som, perquè després ja no és possible. Cada dia hi crec més, en aquesta idea. Davant del patiment, només ens resta el contacte humà.

Per aquest motiu, Josep, he abraçat molt fort els teus companys d’Alrevés (Gori, Ilya, Marc, Roger) i ho continuaré fent. Per aquest motiu, Josep, he abraçat molt fort la teva esposa (Olga) i el teu fill (Pol). I per aquest motiu, amic estimat, t’abraço en la distància, amb l’emoció a flor de pell, siguis on siguis.

Descansa en pau.

 

 

És així com t'imagino, Josep, carregat de llibres.


Article també publicat a Núvol

Article també publicat a Llibres per llegir





Comunicat oficial de l'Editorial Alrevés davant de la mort de Josep Forment

 

Amb gran dolor, transcric el comunicat oficial de l'Editorial Alrevés davant la mort sobtada del seu director i editor Josep Forment. L'impacte és massa gran i ara mateix no puc dir res més. Prometo en un futur escriure tot allò que aquest gran amic es mereix. Moltes gràcies.

 

 

 

Comunicat Editorial Alrevés

Barcelona, 9 de juliol de 2014

Des de l’Editorial Alrevés volem comunicar als nostres amics, autors i col·laboradors la trista notícia de la mort del nostre estimadíssim Josep Forment, a qui tots coneixien ja per la seva trajectòria professional i per la seva inestimable tasca d’editor i traductor, a més d’escriptor. Persona modesta, intel·ligent, lúcida i generosa, volem transmetre el nostre afecte i el nostre dol a la seva família, i plorar amb ella la desaparició d’un company insubstituïble, d’un bon amic, d’un germà.  

La mort no interromp res, Josep.

Descansa en pau.

 

Gregori Dolz, Marc Pitarch, Ilya Pérdigo i Roger Clanchet

Editorial Alrevés  

 

 

Josep Forment ha mort avui als 52 anys de manera sobtada. Nascut a la Vall d’Aran (Bossòst, 1962), va estudiar Filosofia i Direcció Cinematogràfica, tot i que va centrar la seva activitat professional en el sector editorial com a comercial i editor (Ediciones B, La Magrana, El Andén) i sobretot a l’Editorial Alrevés, en la qual va treballar des del seu inici. Era un especialista en Arthur Rimbaud, de qui havia traduït les seves obres completes i diversos assaigs, La belleza del diablo (2009) i Arthur Rimbaud, Poesía al raso (2011).