Crònica BCNegra 2013: Barcelona, capital del crim… literari

Amb la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat de gom a gom (gent dreta, gent asseguda als graons de les escales, gent al segon pis) va tenir lloc ahir un dels primers actes de la BCNegra d’enguany: la trobada sobre Barcelona com a escenari d’un gran nombre de novel·les criminals.  

Amb la moderació de Cristina Fallarás, els escriptors participants foren: Aro Sáinz de la Maza (El asesino de La Pedrera), Stefanie Kremser (Carrer dels oblidats), Jaume Benavente (Lluny d’aquí), José Luis Romero (La Comisaría Norte) i Susana Hernández (Contra las cuerdas).

En primer lloc, vull mostrar la meva satisfacció per haver vist acomplerta una meva reivindicació de l’any passat: la convivència de novel·les en català i en castellà. En l’edició anterior de la BCNegra, a la taula de Barcelona només hi van accedir obres en castellà (llegir aquí), la qual cosa jo no vaig entendre, atès que també s’havien publicat en dates similars  diverses novel·les en llengua catalana ambientades a la ciutat. Sortosament, enguany el tema s’ha resolt.

Els cinc autors, de perfils molt diferents, ens van explicar per torns la seva relació amb Barcelona. Coincidiren en considerar-la un indret ideal per a situar-hi les intrigues negres. Una ciutat polièdrica, capaç d’encabir el millor i el pitjor de la societat, amb barris molt distints, plena de matisos. En definitiva, una gran urbs que, com comentà Fallarás, compta amb un important port marítim, la qual cosa encara l’obre més al cosmopolitisme i a la diversitat.     

 

 

Per la seva singularitat, em va interessar força la intervenció d’Stefanie Kremser, ja que és una escriptora alemanya (Düsseldorf, 1967), que ha viscut a moltes ciutats diferents. Va arribar a Barcelona fa deu anys i s’hi quedà. Pensa que la nostra és la ciutat més bonica del món per viure-hi, però, alhora, està assistint amb disgust als canvis que ha experimentat. De la primera impressió (bellesa absoluta, modernisme, color, llum), ha passat a sentir la por que, en el fons,  tots sentim. La sensació que Barcelona (amb una especulació immobiliària ferotge, uns preus disparats i un empobriment brutal) cada cop se sembla més a un parc temàtic. Que s’ha convertit en una urbs adreçada al turisme i al negoci i que s’està oblidant dels seus habitants. Des d’aquest punt de vista, Kremser ha escrit una novel·la crítica, Carrer dels oblidats, on ha intentat explicar la situació (la novel·la es publicà originàriament en alemany) a la gent de fora, a un col·lectiu que adora Barcelona i que la té absolutament mitificada. Kremser confirmà allò que tots hem intuït algun cop: a l’estranger, sobretot a Europa, Barcelona ha esdevingut un mite, un lloc de culte. L’autora alemanya, que s’estima la ciutat i que considera que el gènere negre resulta perfecte per fer crítica social, va remarcar l’interès que totes les novel·les ambientades a Barcelona poden suscitar fora de les nostres fronteres. En fi, jo recullo la idea per veure si les editorials s’animen amb les traduccions.

 

En la línia de les paraules de Kremser, tots els autors van coincidir en la necessitat de contemplar la ciutat amb mirada crítica. Aro Sáinz de la Maza va incidir en la idea de la  Barcelona polièdrica, on hi trobem les suposades quatre-centes famílies que ho dominen tot, els moviments antisistema i, enmig, una població cada cop més empobrida que sovint només observa amb estupor allò que passa al seu voltant. Jaume Benavente, com ja sabem, s’allunya del gènere més canònic per recórrer els barris i crear un antiheroi solitari, que no és ni policia ni detectiu i que, en el fons, ha de retrobar-se a ell mateix. Benavente sempre insisteix en la seva desvinculació emocional de Barcelona (malgrat ésser la seva ciutat) i en la idea que els humans en realitat pertanyem al lloc que portem dins, que no necessàriament ha de ser aquell on hem nascut. Benavente sens dubte està influït per la seva infantesa passada al Brasil. La seva relació amb el món atlàntic és reconeguda i queda clarament palesa en el conjunt de la seva producció.  

 

 

Susana Hernández sí que s’estima la ciutat, amb tot el cor. Evidentment, li reconeix tots els defectes, tots els problemes. Tanmateix, la converteix en gairebé un protagonista més de les seves novel·les. Les característiques de cada barri, la vinculació dels personatges amb les diferents zones (Rebeca Santana i el Carmel, per exemple), les descripcions, les sensacions. La ficció criminal d’Hernández és barcelonina i a mi m’encanta. Gràcies, Susana.

 

Pel que fa a Romero, és un membre de la Guàrdia Urbana que ha ambientat la seva segona novel·la, La Comisaría Norte, a Nou Barris, en el lloc on ell ha treballat durant molts anys i que coneix perfectament. La seva intenció, sense fer-ne apologia, és humanitzar la policia, acostar-la als ciutadans, mostrar el dia a dia del cos des de dins. Reivindica el barri, els seus edificis, la seva història. Pel que va manifestar una persona assistent a l’acte, la novel·la sembla que paga la pena.

El debat posterior, entre públic i autors, fou ric i divers. Hom va parlar d’aspectes variats. Des de la necessitat de remarcar que no tots els polis (com sembla a les novel·les o algú s’ho pensa) són bons, sinó que també n’hi ha de corruptes, al tractament de la homosexualitat dins dels cossos policials (recordem que és un dels temes de les novel·les de Susana Hernández). Des de la idea que durant la trobada havíem de parlar de la crisi (algun dia hauré d’escriure un article sobre la diferència entre realitat i ficció, que no tothom té clara) a la visió que de Barcelona tenen a l’estranger.

 

Un matí intens, enriquidor i molt interessant, que continuà després a la Llibreria Negra y Criminal amb la presentació de la revista Barcelona Ink number 11 crim special, amb relats i articles dels autors anglesos que viuen a Barcelona. Allà hi retrobà un munt de grans amics: Matthew Tree, Teresa Solana, Teresa Naves, Michael Eaude, David Hall, Andreu Martín. Buf. Quanta negror!

Aquesta BCNegra comença amb molta força, negrots.

Que passeu un bon diumenge.