Crim i gastronomia a la Biblioteca Montbau

 

 

A la Biblioteca Montbau de Barcelona (especialitzada en gènere negre) s’han celebrat unes jornades sobre “Crim i gastronomia mediterrània”. Han estat a càrrec de dos dels grans coneixedors del gènere, Sebastià Bennasar i Àlex Martín Escribà, dels quals us n’he parlat sovint en aquest bloc.

Sebastià Bennasar (periodista, investigador, escriptor, divulgador, etc. etc.) va fer la seva conferència el passat divendres dia 26 d’octubre. Per desgràcia, no hi vaig poder assistir. I ja em fa ràbia, perquè em consta que fou molt interessant i amena. Bennasar (com ell mateix indica en el seu bloc, que us enllaço aquí) es va ocupar de les relacions entre el menjar i el desenvolupament de la novel·la, especialment a les obres de Simenon, i va arribar fins a Vázquez Montalbán.

Precisament aquí ho va reprendre ahir, dia 29, Àlex Martín Escribà (investigador, professor a la Universitat de Salamanca, codirector del prestigiós Congrés de Novela y Cine negro de Salamanca, director de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, etc. etc.). Per sort, en aquesta ocasió jo sí que era a Barcelona, de manera que no m’ho vaig perdre. En un ambient distès i agradable, Martín es va dedicar a fer un recorregut gastronòmic/literari que encapçalà amb el títol “Investigadors a la salsa”.       

Tradicionalment, s’ha considerat que amb Vázquez Montalbán s’inicia la presència significativa del tema gastronòmic en la narrativa negra, però Martín Escribà va demostrar que ja en la novel·la d’enigma hi ha prou referències a la qüestió. Miss Marple feia pastissets, Poirot s’entaulava de valent, Nero Wolfe era un gran amant de la cervesa. Més endavant, el Maigret de Simenon fou caracteritzat com un menjador i un bevedor compulsiu. Per no parlar de la importància de les begudes alcohòliques en la vida dels grans investigadors de la novel·la negra americana clàssica (Spade, Marlowe), que tots hem pogut comprovar en les seves adaptacions cinematogràfiques.

Martín Escribà també va indicar que, en la narrativa hispànica, no tot comença amb Vázquez Montalbán, sinó que a les aventures de Plinio, el guàrdia de Tomelloso creat per García Pavón, també hi apareixen força referències a la cuina, en aquest cas als plats típics manxecs (“pisto”, “migas”, “churros”, “buñuelos del Rocío”, formatges, etc.). Amb tot, és evident que el detectiu Carvalho esdevé el primer gran gastrònom del gènere negre, imitat, copiat i parodiat per molts autors. Va manifestar Martín Escribà, no sense humor, que, amb Carvalho, Vázquez Montalbán va demostrar que “es podia ser d’esquerres i menjar bé”.

L’empremta de Montalbán es detecta en un bon nombre d’autors, especialment de la zona mediterrània (però no només). Destaquen Jean Claude Izzo (amb el seu detectiu de Marsella Fabio Montale), Andrea Camilleri (amb en Salvo Montalbano a Vigata, Sicília), Petros Màrkaris (i el seu policia d’Atenes Kostas Kharitos). Tots són autors que comparteixen una ideologia d’esquerres i una visió crítica; i que creen personatges que tenen en comú l’hedonisme i l’afecció pel plaer del menjar. Molt vinculats a la memòria i a les seves ciutats.

 

Martín Escribà qüestiona l’etiqueta “novel·la negra mediterrània”. I jo hi estic d’acord. Per a ell, aquestes obres es poden caracteritzar millor a partir de la idea del desencant, de la crítica. Plantegen una manera diferent d’explicar la història. La cuina serveix per mostrar les particularitats de cada lloc a partir d’un sentiment d’identitat. Evidentment, hi ha una gran diferència amb els costums gastronòmics de la narrativa nòrdica. I, per oposició, s’ha encunyat l’expressió “novel·la negra mediterrània”. Tanmateix, Martín Escribà considera que aquesta manera de fer, similar a la dels autors mediterranis, la trobem així mateix en escriptors de l’Amèrica hispana. Tot i que gairebé tots s’emmirallen en Montalbán de manera reconeguda, l’aparició de la gastronomia en la seva novel·lística també és un tret propi. Entre d’altres, va citar Leonardo Padura (Cuba), Ramón Díaz Eterovic (Xile) i Rubem Fonseca (Brasil); i alguns de la Península Ibèrica, com el gallec Domingo Villar. La mediterraneïtat traslladada a l’Atlàntic. També Donna Leon, que és nord-americana per molt que faci anys que viu a Venècia, es recrea àmpliament en el tema culinari en les seves novel·les del comissari Brunetti.

Tal vegada la proposta terminològica més adient seria parlar de “novel·la negra del sud”, una novel·la on els costums culturals de l’Europa del vi contrasten amb la “novel·la negra del nord”, en el marc de l’Europa de la cervesa. En el debat posterior, Sebastià Bennasar va apuntar que no és estrany que aquests països d’Amèrica, atès el seu substrat colonial europeu (italià, portuguès, espanyol) recullin l’aspecte de l’hedonisme gastronòmic. I aquesta visió em va semblar força interessant.
 

 

Martín Escribà va fer referència, des del punt de vista narratiu, a la utilització literària del “menjar”. No només com un tret costumista o una manera de reflectir el fet cultural propi, sinó també com a condicionant del desenvolupament de l’acció. Sovint, el menjar atura l’acció de la novel·la i serveix de moment de reflexió per als personatges, de relaxació, de pensament. Personalment, crec que a Montalbano els seus àpats abundosos li serveixen per després anar passejant fins a la vora del mar a pair i a meditar. És allà on, moltes vegades, se li acuden les idees que acabaran ajudant a resoldre el cas.  

Àlex Martín Escribà va dir moltes més coses, totes igualment interessants. Va parlar de la importància del menjar i la taula en les novel·les de la màfia (que tots tenim claríssim per les pel·lícules) i va citar alguns autors catalans (Agustí Vehí, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Sebastià Bennasar) amb exemples de la utilització del tema gastronòmic en algunes de les seves obres. Com a contraposició, va usar la novel·la Pròtesi, d’Andreu Martín, per mostrar una altra cara del fet culinari. La cuina i el menjar com a brutícia (llet feta malbé, aliments en mal estat), per tal d’aconseguir unes sensacions concretes en el lector.

El nostre conferenciant va cloure la xerrada amb un cop d’efecte. I va obrir la porta a una cuina ben especial: la del canibalisme. Caníbals gourmets com Hannibal Lecter també poden tenir un paper (ben macabre) en la narrativa negra. Fins i tot existeix un Manual del caníbal, de Carlos Balmaceda. Poca broma.  

I no m’estenc més. Em queden algunes coses dins del tinter, però em sembla que per avui ja en teniu prou, negrots. Només afegiré que són molts els llibres que s’han dedicat a parlar de la cuina i a recollir les diverses receptes de les novel·les negres. Senyal que el tema interessa. I molt.

Feliç dia, negrots.