Harlem Nocturne

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Mala hostia, de Luis Gutiérrez Maluenda


 
 

Atila, com el rei dels huns, és un detectiu privat barceloní que sembla directament extret del hard-boiled més tradicional. Un perdedor nat faldiller, borratxo i sense futur, però no exempt d’animeta–, que té el seu quarter general en una infecta porteria del Raval. Amb Mala hostia (Ed. Alrevés 2011) s’inauguren les seves aventures, filles de la ploma de l’escriptor també barceloní Luis Gutiérrez Maluenda. De moment, comptem amb dos títols més: Un buen lugar para reposar i Ruido de cañerías.
Mala hostia és una novel·la breu (158 pàgines) on Gutiérrez Maluenda, per damunt de tot, es dedica a presentar-nos el seu protagonista. Malgrat que el cas criminal està ben lligat, el que més importa és recrear un ambient i uns personatges que s’inspiren directament en la tradició de la novel·la negra americana (Hammett, Chandler). La pretensió de l’autor és homenatjar els pares del gènere i passar-s'ho pipa mentre escriu (n’estic segura). El retrat acoloridíssim del barri del Raval (antic “Barrio Chino”) és tan kitsch, sòrdid i caricaturesc que no pot significar altra cosa que un magnífic homenatge. La novel·la resulta un exemple perfecte d’allò que sempre comentem els estudiosos: la repetició i el reconeixement dels llocs comuns comporten (si n’ets afeccionat de veritat) el més gran plaer que pot deparar un producte de gènere.
Tanmateix, el rerefons de Mala hostia no és gens banal. Tot i el joc retòric, la intenció de l’autor és fer-se ressò d’una situació ben dura: la degradació, la pobresa, la tristesa i les nul·les esperances de futur de l’heterogeni ramat humà que habita aquella zona de Barcelona. Dins d’aquesta gernació de miserables, hi destaquen actualment els immigrants d’arreu del planeta, gent desgraciada que sobreviu a dures penes, perduda en un indret hostil del qual n’esperaven (oh, ingenus!) una vida millor.

 

Amb una estructura narrativa que recorda els mecanismes del còmic pel seu esquematisme, pels seus tics, per la seva plasticitat i dinamisme (i ho dic com un compliment), Mala hostia aconsegueix convertir-se en un testimoni de primera mà d’una característica comuna a totes les ciutats importants del món. Barcelona és una gran urbs, però està composta per moltíssimes ciutats més petites que poc tenen a veure entre elles.
La desfilada de personatges esdevé una de les riqueses de la novel·la. Hi trobem una galeria de tipus ben definida, tant femenins com masculins, que personifiquen tots els defectes, les frustracions, les febleses i les esperances de la nostra pobra espècie. D’altra banda, la ironia mordaç de Gutiérrez Maluenda no té aturador. És el sarcasme en estat pur. Excel·leix en un humor negre i un llenguatge àgil i viu que m’ha recordat (salvant evidentment totes les distàncies) les més agosarades novel·les realistes (i fins i tot naturalistes) del segle xix. Assassinats, sicaris, depravats sexuals, putes, gitanos, delinqüents de poca volada (i de no tan poca), corrupció, brutícia, desolació, tristesa, soledat, por. Els baixos fons del Raval amanits  amb les lletres dels tangos de Carlos Gardel, correlat objectiu d’allò més colpidor.
Sense deixar de dir que en alguns moments tot plegat m’ha semblat un pèl hiperbòlic (però segurament aquestes eren les regles del joc que s‘ha imposat l’autor), he de manifestar que m’ho he passat d’allò més bé. Ja friso per enfrontar-me a la segona entrega.
Una cosa queda clara: Barcelona, com a escenari negre, no té preu.
Fins ben aviat, negrots.
 
 

11 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Justament ahir la vaig comprar, a l'estand de Alrevés a la fira Liberisliber (o per cert vam parlar del teu blog i també vam comprar Pluja negra i Contra las cuerdas) i l'he començada a llegir.
No en puc dir gran cosa tret que m'estic divertint molt. S'hi entreveu un cert homenatge al Vázquez Montalbán i al còmic dels 80 (penso en El Víbora), i tot plegat sota l'influència de Bukowski (de qui fa una cita agafada pels pèls).

Hele la Sabatera ha dit...

Fa molt bona pinta

Anna Maria Villalonga ha dit...

Òndia, Bukowski, sí. M'he oblidat d'esmentar-lo. Però ja ho has fet tu, Lluís. Gràcies.
Sí, Elena. És molt divertit.

Gemma ha dit...

No puc evitar que s'hem faci estrany veure la meva ciutat des d'aquesta perspectiva, i amb això, no vull pas dir que cregui que no passa res, és sols la dura i real constatació.

alícia Marsillach ha dit...

Gemma, potser per què no ens movem en aquesta zona de Barcelona.
Jo visc aprop de Francesc Macià i la meva part del barri es deia popularment EL BARRIO CHINO PERFUMADO. Encara queda alguna "barra americana", però ara eatà plé de botigues de xinesos i pakistanessos.

mariatoldra ha dit...

La teva última frase, una veritat com un temple. M'ha fet pensar en La mala dona, que vaig llegir aquest estiu, i m'he posat nostàlgica (les dècimes q arrossego pel refredat també hi ajuden). Una abraçada.

Jordi Canals ha dit...

Títol força suggerent per una Barcelona negre que no te preu. La seva lectura es una temptació

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Com sempre em passa quan no he llegit la noveŀla en qüestió, no trobo gaire a comentar, només puc enfocar-me en la ressenya mateixa que, com sempre, és exceŀlent. Quant al que expliques de la noveŀla, tot i que sembla força interessant, no és la mena de noveŀla que m’agrada dins la noveŀla negra. A mi m’atrau més el misteri, el suspens, la insinuació. Cosa de gustos, ves. Gràcies per la ressenya!

Anònim ha dit...

Sembla que hi ha bon humor dintre la novel.la, encara que sigui del negre; ben interessant, com sempre, la teva ressenya; la posarem darrera de "Pluja negra"; també he pensat amb "La mala dona" quan has parlat del ambient de Barcelona. Bona nit Anna, Tura.

Anònim ha dit...

M'encantaria llegir-lo, amb la teva resenya exel.lent, ja m'hi trobo i m'imagino Barcelona, amb un escenari Negra!

Carme Luis

Teresa ha dit...

M'atrau molt.... És veritat que Barcelona, amb la seva diversit, és un escenari ideal. I a més a més és divertit i curt! Què volem més??

Gràcies, Anna!