Reprenem les cròniques dels magnífics Juliols negrots
de la UB i ens trobem, encara en l’incomparablement oportú escenari de la
Bòbila, amb la intervenció de l’anglès Michael Eaude, historiador, escriptor i
traductor. Eaude, com ja vaig recollir en el moment de la seva publicació, és l’autor
de Con el muerto a cuestas: Vázquez Montalbán y Barcelona, un volum que indaga en la relació del creador de Carvalho amb la seva
ciutat (i la nostra) al llarg de tota la seva producció.
L’exposició d’Eaude va ser clara, interessant i agradable. És un home
simpàtic i molt afable que va saber involucrar l’auditori perfectament. El
públic dels Juliols (com passa sempre a mesura que els cursos avancen) se
sentia cada vegada més còmode a l’hora d’atrevir-se a intervenir i a donar la
seva opinió. La ponència d’en Mike va representar, diria jo, un punt d’inflexió.
Endemés, tothom se sent molt vinculat a Vázquez Montalbán i, evidentment, a
Barcelona, amb la qual cosa no resulta estrany que hi haguessin força coses a
dir.
El títol de la conferència era: Per què molts enyorem tant Manuel
Vázquez Montalbán? Una mirada crítica a Barcelona en l’obra de Manuel Vázquez
Montalbán.
Eaude va constatar la condició de cronista social de Vázquez Montalbán,
sobretot en les novel·les de Carvalho (tot i que també ho va ser en la resta de
la seva obra). Com així mateix apuntà el professor Colmeiro en la intervenció sobre
l’autor que va dur a terme el passat mes de gener a la UB (llegir aquí), no
resulta gens fàcil afrontar l’escriptura, en clau absolutament coetània, d’una
crònica social tan estricta. I, encara menys, sortir-se’n bé. Normalment, és en
el distanciament temporal i emocional on trobarem allò que ens atorga una
perspectiva prou vàlida per recrear els fets amb rigor.
Tanmateix, Vázquez Montalbán reeixí en l’empresa, qüestió que
indubtablement s’ha de remarcar. Eaude considera molt important la complicitat
entre qualsevol autor i els seus lectors, circumstància evident en aquest
cas. Resulta clar que el personatge de Carvalho va envellir al mateix ritme que
els seus seguidors, la qual cosa els apropà d’una manera especial. Van patir,
sincrònicament, els mateixos problemes, les mateixes preocupacions.
Eaude va plantejar: per què un intel·lectual marxista com Vázquez Montalbán
fa novel·la negra?
Jo, personalment, potser li hauria respost amb una altra pregunta: i per què no? A hores d’ara ja hem acceptat (i si no ho hem fet, cal fer-ho i de pressa) que el gènere negre dóna molt de si. Sovint esdevé un instrument per tractar tot allò que ens preocupa i ens neguiteja, tot allò que no acabem de comprendre o que volem denunciar. Històricament, socialment, humanament.
Jo, personalment, potser li hauria respost amb una altra pregunta: i per què no? A hores d’ara ja hem acceptat (i si no ho hem fet, cal fer-ho i de pressa) que el gènere negre dóna molt de si. Sovint esdevé un instrument per tractar tot allò que ens preocupa i ens neguiteja, tot allò que no acabem de comprendre o que volem denunciar. Històricament, socialment, humanament.
El pare de Carvalho conrea el gènere per alliberar-se. La seva opció genèrica
és un cant a l’alliberament. No debades havia manifestat en diverses ocasions que
ell volia escriure allò que voldria llegir. Ningú com ell, però, excel·leix a l’hora
de confegir una anàlisi marxista tan sofisticada. Des d’aquesta posició, era un
activista polític que volia arribar amb l’escriptura a tanta gent com fos
possible. Eaude pensa que, malgrat l’important camí que va obrir (de fet es pot
considerar l’origen de la moderna novel·la negra hispànica), ningú no ha jugat després
el seu mateix paper d’intel·lectual tan políticament compromès.
Vázquez Montalbán s’estima Barcelona, la descriu, l’amanyaga. Però
també li troba tots els problemes, tots les tares, totes les mancances. M’atreviria
a dir que li fa ràbia veure-la tan imperfecta (com quan no pots suportar els
defectes d’un fill) i per això la critica sense pietat. Per redimir-la. Per
dir-nos a tots que pot ser millor. Evidentment, s’ha de carregar moltes coses.
La seva oposició demolidora al model de la Barcelona dels Jocs Olímpics
(palesada en un munt de textos, inclosos articles i llibres de no ficció) resulta
molt evident. No suporta la proposta de desenvolupament de la ciutat i
insisteix que hom podria haver construït, després de la Transició, una altra Barcelona, més humana, més autèntica.
Lluny d’aquesta urbs d’aparador que viu dels serveis, dels congressos i del
turisme.
També critica altres ambients molt vinculats a Barcelona. A la novel·la
El
delantero centro fue asesinado al atardecer carrega contra la classe dominant, la seva corrupció, la seva cobdícia,
situant la ficció en les bambolines de la presidència del club de futbol més
famós de la ciutat.
És contradictòria aquesta polarització dels sentiments envers Barcelona
que mostra Vázquez Montalbán? Aquest amor-odi constant? Eaude parla de les
"complexitats d’un autor complex". De la seva idea de Barcelona com a lloc del
present però també del passat. Colors i olors per evocar les sensacions
generades per una ciutat que ja no existeix.
A mi em sembla molt normal. Jo sóc filla de Barcelona, estic boja per Barcelona, però em sento igual.
I el mateix els passava a la gran majoria d’assistents a la ponència, que ho
van exterioritzar des de punts de vista molt diversos, però tots enriquidors. Estic segura que aquesta és una ambivalència que afecta, arreu del món, els habitants de les ciutats grans (llocs esquizofrènics per excel·lència, construits a partir del contrast, la contradicció i la multiplicitat).
Eaude va llançar a l'aire certs interrogants: per què enyorem Vázquez Montalbán?
Només és nostàlgia? Només l’enyorem si hem viscut la Transició? L’enyorem
perquè encara ens pot aportar coses?
Si he de respondre jo, ho faré amb sinceritat. Jo no l’enyoro. Mai no he
estat una gran addicta a la sèrie de Carvalho, malgrat combregar ideològicament
amb el seu autor i respectar-lo moltíssim com a persona i com a intel·lectual.
Per què? Doncs mireu, apel·lo a la meva "complexitat de persona complexa". Perquè
em fa mal. Perquè, mentre Vázquez Montalbán escrivia la crònica de la
Transició, jo l’estava vivint en directe. Les aventures de Carvalho em posaven
la realitat davant dels nassos amb tanta cruesa que em feien sofrir. M’hi
sentia massa identificada, massa. Amb el temps, continuo sense enyorar-lo. I pel mateix motiu. Si em situo en el desastre
social, polític i econòmic actual, encara em dol més l’esforç de tanta lluita.
Els anys esmerçats, les esperances perdudes.
Que jo no enyori Vázquez Montalbán representa, segur, una mostra de la
seva excel·lència. Si algú fa una crònica social tan veraç com per generar aquesta
reacció, és que la fa bé. Fins a la pròxima, negrots.
6 comentaris:
Per a mi va ser una de les ponències més interessants. No he llegit gsire llibres del Carvalho. M'atreuen més els de no-ficció, on es veu més clara la seva ironia. El dia que el vaig conèixer personalment, li vaig manifestar la meva admiració per mantenir-se ferm en les seves conviccions.
Tenia un amic, molt PSUQUERO que, quan van a començar a anar malament les coses al partit, es va passar al PSOE. Ningú no s'en recorda ara d'ell.
Queda clar que el proper curs m'hauré de matricular...
Crec que les aportacions sobre l'obra de Vázquez Montalbán són molt bones, i enyorat o no, de moment no he trobat el cronista hereu de MVM. Aquest curs he llegit "L'estiu de los joguines trencades", que segons un comentari volia ser una successió de MVM, però sincerament...
I per acabar: la pregunta sobre intel·lectuals marxistes i novel·la negra potser no cal fer-la, ja que els grans autors americans (Hammet, etc) eren decididament homes d'esquerra més o menys militant, i per tant d'idees marxistes. Vull dir que la relació entre novel·la negra i punt de vista marxista sempre ha anat lligada. No sé si es pot dir que seria la versió occidental del realisme social.
Hola, Lluís
A mi sí que em sembla pertinent la pregunta. Molt pertinent. I no crec que estigui tan clar el marxisme dels clàssics americans. L'esquerra americana i el marxisme de veritat sempre han resultat poc compatibles. Una altra cosa és que, enmig del panorama de la societat americana, Hammet i Chandler hagin estat tradicionalment considerats d'esquerres. En el país de los ciegos, el tuerto es el rey. Però no sé si eren marxistes de veritat.
D'altra banda, precisament és pertinent perquè, des del pensament marxista més ortodox, aquesta forma de literatura (suposadament d'entreteniment i escapista) no té gaire raó de ser (o suposadament, tornem amb els supòsits sovint tòpics, no n'hauria de tenir).
Si llegeixes la primera crònica, la de la ponència d'Andreu Martín, veuràs com ell es carrega la consideració canònica de "literatura d'esquerres" d'aquesta novel·lística clàssica americana. I jo hi estic bastant bastant d'acord. A mi Marlowe o Spade no em semblen d'esquerres ni de conya (i no em val en absolut el fet que tinguin un codi ètic propi, gairebé amoral). Ans el contrari.
Crec que Marlowe o Spade no tenen res a veure amb Carvalho, que em sembla molt més a prop de Montalbano, Kharitos o Fabio Montale.
Bon record els llibres de Carvalho!
Ostres!
Com m'agradaria haver-hi anat!
M'ho he de plantejar per l'any que ve, però no sé si es pot anar a alguna coferència i prou!
No he llegit gaire en Vázquez Montalbán, però va deixar un buit que no sé si es podrà mai omplir.
Una abraçada!
Sempre vaig admirar en Vazquez Montalvan.Fabulosa la teva crònica, tens tan dret com ell de parlar de la teva ciutat, i d'aquells fets de la transició. El seu llegat és bén viu, en tots els aspectes.
Gràcies
Carme Luis
Publica un comentari a l'entrada