Harlem Nocturne

divendres, 12 de novembre del 2010

El gènere negre: el realisme d'avui? (continuació)

Torno a ser aquí per reprendre el discurs sobre el gènere negre i el realisme. L’altre dia vam recollir una sèrie de puntualitzacions al voltant dels personatges i de la diferència entre els “clàssics” i els “moderns”. Tal vegada, com va comentar la negrota Lurdes, els podem adscriure (seguint l’esquema de Forster) a la divisió entre personatges plans i personatges rodons. Els primers, mancats d’evolució, mostren sempre el mateix aspecte de la seva personalitat i resulten, per tant, totalment previsibles. Els segons, complexos i amb matisos, canvien i evolucionen en funció de llurs experiències vitals. Aquest simple apunt confirma la major proximitat de la novel·la negra actual als models del món real.
3. Les tècniques d’investigació que les novel·les reflecteixen també són força distintes. Enfront de la tasca d’un personatge genial que solia treballar sol i per impulsos, ara interessa mostrar fil per randa el transcurs del procés. Hi apareix tota la jerarquia policial i judicial, els fiscals, les reunions, la policia científica, els mitjans de recerca forense, el conjunt de normatives que regeixen la funció de policies i advocats, etc. etc.
Pel que fa a aquesta qüestió, em sembla interessant remarcar un aspecte que no considero gens banal. Em refereixo a la possible interacció entre diferents mitjans d’expressió. Literatura, cinema, televisió... Quants elements en comú tenen C.S.I. o Ley & Orden amb la narrativa negra més recent? Fins a quin punt els escriptors s’emmirallen i s’inspiren en pel·lícules i sèries a l’hora de compondre les seves trames? Jo, que sóc una gran admiradora del poder de la intertextualitat a través del temps, no en tinc gaires dubtes. Per a mi, la relació és innegable. I penso que, novament, aquest fet acosta la literatura criminal a la realitat.


4. En les darreres dècades, i cada vegada amb més força, el gènere negre és utilitzat pels escriptors per posar damunt la taula alguns dels temes més punyents de la societat que ens envolta (sense ser exhaustius: Stieg i Asa Larsson, Indridason, Lackberg, Sjöwall i Wahlöö, Mankell, Leon, Camilleri, Nesbo). Darrere de l’aparença d’entreteniment i diversió, els llibres ens parlen de la violència de gènere, de la corrupció administrativa i policial, de la xenofòbia i del racisme, de les drogues, de la pèrdua dels valors, de les injustícies socials, etc. etc. També Teresa Solana, a Negres tempestes, aprofita la ficció policíaca per, enmig d’una trama no exempta d’ironia i d’humor, tractar un tema tan actual a l’Estat Espanyol com el de la recuperació de la memòria històrica. Per tant (i aquí reprenem en certa manera la temàtica de la conferència de Casadesús), el gènere està servint per denunciar, per enumerar, per destapar els més significatius problemes de la realitat social.
No és nou el fet que la literatura aprofiti un esquema de gènere per fer referència a qüestions més rellevants. És lícit que els autors utilitzin tots els mitjans al seu abast. Què n’hauríem de dir, si no, de certes sàtires, paròdies, obres humorístiques, etc.? Embolcalls retòrics populars i lúdics ha servit tradicionalment per palesar problemes i preocupacions molt profunds, per criticar injustícies, per assajar reflexions. I no és necessari (ni de vegades possible) proposar solucions. Casadesús va dir que Kurt Wallander, l’(anti) heroi mankellià, sovint feia crítiques directes i concretes, però que, alhora, també solia queixar-se de la sensació que la seva feina d’esforçat policia no servia per a res. Bé: sí i no. Ja vam apuntar (reproduint la intervenció de Solana) que la manera d’aconseguir algun resultat positiu, de contribuir a resoldre els problemes, només passava pel fet de treballar amb honestedat, d’actuar com un servidor de la llei fidel i honrat.

De tota aquesta meva elucubració (evidentment superficial, és impossible una major extensió en un bloc lúdic), hom pot deduir que estic d’acord en contestar afirmativament la pregunta que encapçala el text. Ocupa el gènere negre actual un espai en la literatura realista? Doncs, mireu, la resposta no em resulta senzilla si plantejo l’interrogant en aquests termes.
M’explicaré. No podem oblidar que estem parlant d’un gènere. És a dir, d’un tipus de ficció que posseeix un codi propi i clarament establert. Aquest codi, compost a partir d’un conjunt indispensable de llocs comuns, tòpics, estereotips i recurrències, és àmpliament conegut i esperat pel públic. Per moltes innovacions que introduïm, mai no hem de capgirar la idiosincràsia genèrica fins el punt que el lector no la pugui reconèixer. La interacció entre l’autor, el consumidor i el contingut és bàsica. Si no mantenim les regles del joc, estem perduts. No reeixirem, perquè ens haurem allunyat de l’essència d’allò que preteníem reproduir.
Partint d’aquesta base, que em sembla indiscutible, pot esdevenir realment realista una literatura de gènere? No ho trobo fàcil. Si més no, no penso que sigui la seva finalitat primera. Ara bé, atès tot el que hem analitzat fins ara, podem afirmar que, darrerament, la narrativa policíaca palesa una clara voluntat d’acostar-se al món i a la societat. Que, tot mantenint el seu vessant d’entreteniment adreçat al gran públic, també s’ha proposat servir de plataforma de denúncia i de crítica. Una altra cosa, ben diferent, és considerar que ocupa el lloc que li correspon a la literatura realista de fort contingut social (amb tots els ets i uts). Aquesta qüestió requeriria un estudi molt profund i, per descomptat, no estic en disposició de respondre.
En qualsevol cas, recordo que, en un curs de doctorat sobre el conte català, vam estudiar algunes narracions realistes, d’inqüestionable caire social, escrites a mitjan segle XX (per exemple, un dels autors estudiats fou Josep Maria Espinàs). Doncs bé, vam descobrir la innegable utilització per part d’Espinàs de moltes tècniques extretes de la novel·la negra del moment (Chandler, Hammett). No sé si aquesta dada pot obrir-nos algun camí, però a mi em fa la sensació que, si indaguem una mica, veurem que no és escadussera.
Finalment, llenço a l’espai cibernètic un altre interrogant, que tal vegada m’atreviré a afrontar en pròximes aventures criminalistes.
Per què s'ha produït aquest fenomen? És que ja no ens empassem la narrativa negra clàssica? És que ja no ens genera prou emocions, prou intriga, prou sensació de por i de suspens? Jo diria que no, que continuem i continuarem xalant de valent amb Christie, Conan Doyle o Gaston Leroux. Simplement, es tracta d'una lògica evolució. Els temps han canviat. Tanmateix, els clàssics ho seran sempre.
I esperem també, negrots, que els nostres autors actuals esdevinguin clàssics algun dia.
Mentrestant, moltíssimes gràcies per la vostra paciència.

25 comentaris:

Mr. Aris ha dit...

Fa poc vaig veure una entrevista amb un dels guionistes de LLei i Ordre, que va explicar que havia treballat a la policia un temps per formar-se, i va explicar que a Estats Units, la policia quasi no resolt casos, quan ho fa es més per els "chivatazos" que per l'investigació. Va dir que el que fan els policies americans es passar-se el dia menjant donuts. Així, moltes novel·les negres americanes son "adornades".

A mi hi han capítols de CSI que m'agraden molt, en especial el doble que va escriure Tarantino
Tot i que el nucli no es nou, l'embolcall si ho és i realment sorprent

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo crec que l'embolcall sí que és nou, precisament. L'embolcall que veiem, com tu dius, resulta sorprenent i planteja totes les innovacions tecnològiques, científiques, etc.
El que no és nova és la finalitat i el caràcter del gènere.
Una abraçada, amic.

2n ESO INS Lluís Companys ha dit...

Doncs jo, que sóc una fan del CSI, si la novel·la té alguna cosa que no em lliga amb el que m'han "ensenyat" el Grissom, en Taylos o l'Horaio, ja arrufo el nas.

Ja sé que no hauria de fer-ho, però no ho puc evitar. Suposo que és per aquest motiu que les novel·les negres de la Christie i d'altres, no m'atrauen gaire.


És la meva modestíssima opinió.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Pecat de l'anacronisme, Marta. Culpable!

Jordi Canals ha dit...

Penso que la novel·la negra actual i els seus autors son més a prop de l’interès general dels lectors d’avui dia. Si més no és la meva impressió. Alguns han començat a llegir Stieg Larsson sense saber massa bé que s’estaven introduint en el gènere negre i els ha agradat el que llegien.

LURDES ESTRUCH ha dit...

jo no posaria mai en un mateix calaix el "realisme" d'els Larson i el del Mankell. Trobo que els Larson (tant Stieg com Assa) fan ús d'una qüestió candent en la societat contemporània i l'exploten a fons per treure'n profit (aquell "superfeminisme" m'és esgotador...), mentre que crec que Mankell, com vaig comentar en la primera part d'aquest post, imbrinca d'una manera totalment "versemblant" l'entramat històric en la trama --aquesta sí-- policíaca inventada.
és més: el "desinterès" o el poc coneixement que admet mostrar el personatge-prota Wallander per la injustícia històrica que figura que li és coetània (estic concretant en "la lleona blanca", W-3, i en la realitat sud-africana) no fa més que (de part de pare-Mankell) reforçar-lo anti-heroicament, i per tant insuflar un nou pòsit passional a l'obra i quadriplicar-ne el valor.
--o i més, atesa la gran dosi de compromís que hi mostra el meu (bé, nostre...) estimat Wallander, cada vegada més, i sense aparent aturador... encara que no hi entengués ni un borrall.
[si se celebra una altra sessió d'aquestes seminarístiques, avisa'm en concret, amigueta Anna, i t'ho agrairé eternament.]

Unknown ha dit...

Anna, he tobat molt interessant la continuació de l'article! Gràcies per compartir les teves reflexions. Ho passo molt bé llegint-les.
Malauradament no puc entrar en el debat tècnic perquè no en sóc cap expert.
Només una petita frikada. Si algun dia vols contestar la pregunta que fas al final, ho pots fer científicament. Es tracta de trobar una mostra representativa d'opinió sobre els gustos de la gent i contrastar una hipòtesi nul.la. Per exemple, la hipòtesi nul.la (Ho) podria ser: Els lectors actuals prefereixen la novel.la moderna per sobre de la clàssica.
La mostra representativa la pots trobar als Top 100 Killer Thrillers, on 117.000 persones varen votar els seus 100 llibres de Thriller preferits (http://www.npr.org/templates/story/story.php?storyId=128718927 ). D'aquí se n'haurien d'extreure els que són novela negra (no tots ho són) i fer dues mostres: Moderna vs Clàssica. Després es podria fer un contrast d'hipòtesi i testejar si es pot rebutjar, per exemple amb un 95% de confiança, que els lectors actuals prefereixen la novela moderna sobre la clàssica. Una frikada total que faria que la pregunta fos contestada científicament i, probablement, que la gent ens prengués per bojos.
Gràcies per les teves reflexions i bon cap de setmana!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Lurdes, evidentment, hi ha gran diferència entre Mankell i Larsson, però també n'hi ha entre Conant Doyle i Christie. Com ja he dit, els meus articles són superficials. Estudis purament circumstancials a partir de la conferència i de les meves lectures, però sense cap estudi en profunditat. Amb tot, Mankell y Larsson (com la resta d'autors que cito d'exemple, en el fons tots molt diferents) sí que tenen en comú aquesta plasmació (d'una manera o d'una altra) de la realitat actual. Personatges més elaborats (tant els herois com els assassins) i un procés d'investigació més acostat al real. D'altra banda, posar els problemes damunt la taula, denunciar-los, es pot fer de moltes maneres. Més explícita i sensacionalista(tipus Larsson) o més integrada, com dius, en la mateixa ficció. El teu raonament, que és cert, no crec que invalidi la meva reflexió.
Pel que fa a avisar-te per a les noves conferències, ja et vaig penjar al mur l'enllaç de la meva entrada d'aquest bloc on hi ha tota la llista de xerrades de les Jornades, que, si no recordo malament, s'acaben al gener.

Jordi, frikada absoluta. Em sembla que m'ho hauré de llegir més d'un cop per entendre què proposes en realitat. Hahahahaha. No crec que tingui temps de fer-ho, de tota manera. Quines coses sorgeixen, xD!!! De tota manera, m'ho tornaré a mirar. Un petó.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Un altre article molt interessant sobre el mateix tema. Estic d’acord amb la intertextualitat que esmentes (ja saps que m’interessa molt la intertextualitat de tota mena) i també amb la resposta a les preguntes que et fas al final.
M’agrada molt llegir-te. Aquesta combinació lúdica i seriosa que aconsegueixes és irresistible.

Maria ha dit...

Realisme a la novel·la negra actual? Vols dir? L'estructura narrativa és la de la novel·la del XIX, per no dir el clàssic plantejament - nus - desenllaç. Això mata qualsevol il·lusió de realitat! Coincideixo amb el que deies a l'article anterior: es tracta d'un gènere de regles precises, i ara toca posar-hi psicòpates i marginals, com en temps d'A.C. Coyle eren senyoretes en perill. (Jo, és que no conec cap psicòpata per comparar... bé, m'ho penso).

Maria ha dit...

N.B. Trobo que en Wallander és tan pla com en Poirot. La diferència són els detalls. Però com xalem amb els detalls!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ah, esperava que se m'hagués entès. Jo he fet una reflexió al voltant d'alguns comentaris que van sorgir en la conferència. Com he dit, per donar una resposta s'hauria d'investigar molt.
Ja he dit també que no crec que sigui fàcil identificar el gènere negre amb la idea de la narrativa realista amb majúscules. Per això he deixat ben clar que no podem oblidar que parlem d'un gènere amb un codi concret que no es pot defugir.
Una altra cosa és que reflecteixi les investigacions i les situacions de manera menys "novel·lesca" (ja m'entens en quin sentit ho dic) que abans.
Vull dir, amb aparença més versemblant, reproduint amb més fidelitat la manera d'actuar quotidiana i real. Crec que ho he exemplificat prou, en un sentit i en un altre. I, pel que fa al tema de l'Espinàs, em refermo. El que passa és que aquest fet no vol dir que la novel·la negra actual sigui la novel·la realista actual, sinó que "alguns procediments de la novel·la realista" aprofiten alguns dels "procediments de la novel·la negra". Res més.
El que sí que penso és que si ara toca posar-hi "psicòpates i marginals" no és gratuït. Respon a quelcom. Ara les senyoretes en perill del temps de Conan Doyle ja no tenen sentit. Evolució social i evolució del gènere, malgrat la inamobilitat del codi.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No només parlem d'en Wallander, Maria. Ara estic amb en Hole i no em diràs que és un personatge pla. De tota manera, aquests protagonistes negrots tenen característiques pròpies i marcades que fan que el públic ens hi enganxem i aquestes els escriptors són prou hàbils per no canviar-les.
Però i la Lisbeth, i la Kinsey, i en Brunetti, i el teu amic Charlie Parker?

Maria ha dit...

Hole resulta d'una planor mesetària, entranyable; no dic res de la Lisbeth, aquesta sociòpata capaç d'enamorar-se com una nena del periodista heroic del Larsson. Però si tots són tallats del mateix patró! Inconformistes, mal adaptats a les normes i en el fons SEMPRE boníssimes persones... Per emportar-sel's a casa, criatures meves. El súmum és el John Rebus de l'Ian Rankin, que sóc incapaç de distingir del Harry Bosch del Connelly: i que consti que ara llegeixo Echo Park, tot un clàssic, i dels bons!
Són més que previsibles, tots plegats, però en això hi ha la gràcia. Cada cop tinc més clar que la novel·la negra que funciona és la que no trenca cap "horitzó d'expectatives". (Potser per això les de Benjamin Black em creaven un cert desassossec.) I també per això de tant en tant m'agrada fer incursions en els clàssics, per l'esforç que suposa tornar a uns tòpics literaris que ja no són els nostres. Hi descobreixo, potser per aquesta mateixa llunyania, detalls suggerents -o potser llegeixo entre línies coses que no hi eren, però llegir és (re)interpretar, no? Les senyoretes victorianes tenen un què, no et pensis.
(I no cal que et torni a dir com m'agraden els teus comentaris, tan fluids, amens i didàctics. Ets una FILO-LOGA nata!)

Maria ha dit...

Bé, he de reconèixer que la Kinsey és un pèl diferent de la colla. Se'n riuria de les torturades mentes dels seus col·legues! Ai que ens fa patir la Grafton: quan sortirà la V?

Unknown ha dit...

La veritat és que jo sóc una fan de la novel·la negra clàssica, i no hi trobo a faltar gens el realisme. Com dius, Anna, és un gènere i com a tal es pot permetre situar-se en qualsevol època i lloc sense perdre el seu interès.
M'agrada per exemple la senzillesa de la novel·la de la Christie.
Jo també sóc fan del CSI, més abans, ara el cas es complica i em costa més de seguir.
Anant al tema, no crec que el gènere negre hagi de ser realista; penso que és més important que tingui un bon argument i que sigui coherent en el seu desenvolupament.
Petons!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, sí, si jo hi estic d'acord amb tot el que dius. Ara bé, potser manegem alguns conceptes des d'una terminologia diferent. Perquè el fet que tots aquests personatges estiguin tallats pel mateix patró, no vol dir que sempre siguin plans en tota l'extensió de la paraula. Vull dir, tenen (com a personatges de gènere) una sèrie de trets indefugibles i, ateses les modes actuals, també s'avenen amb unes característiques concretes. Això no falla i, a més, el públic ho espera, com dic. Ho esperem.
Precisament estava pensant en Benjamin Black abans de veure la teva resposta. Perquè precisament els seus personatges posseeixen aquest vessant psicològic molt més profund i treballat. Amb tot, jo diria que atenir-se a les exigències del gènere i satisfer tots els llocs comuns, no evita que també evolucionin. O no evoluciona en Brunetti quan, de mica en mica, es va desencantant i sovint és capaç, cada cop més, d'anar transgedint les normes? O no evoluciona, malgrat tot, en Harry Hole, cada cop més proper a l'abisme? Abans no passava. Vull dir, la Mrs. Marple de la primera novel·la és exactament la mateixa que la de l'última. Cada cas semble únic i aïllat, com si fos el primer i l'últim. I el mateix en Poirot.
D'altra banda, el fet que els nostres herois siguin insubornables i boníssims és perquè, com apunto, d'alguna manera representen l'única forma de lluitar contra la corrupció, la manca de valors de la societat,
etc.
Crec que quan Forster parla de personatges plans i rodons potser s'oblida que el nivell de arrodoniment pot variar. Des del personatge més rodó del món al més pla, pot existir una gamma. La torturada existència dels nostres polis i detectius potser es troba encabida, en major o menor grau, dins d'aquesta gradació.
Jo també pateixo cada dia per la UUUUUUUUU!!! Que jo no he llegit la U, que estic a la T.
Pel que fa a les senyoretes victorianes, i és clar que tenen el seu què! I, de vegades, fins i tot no són el que semblen, les molt...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Teresa, en realitat no em plantejava tant si el gènere havia de ser realista o no. La cosa anava de si ho és o no ho és actualment. Darrerament hi ha veus que parlen en aquest sentit, considerant que la nova novel·la negra, en tant que posa damunt la taula tota una problemàtica social (per exemple, la violència de gènere, o les drogues) que existeix de veritat, està prenent un lloc important dins de la literatura realista.
Com dic, jo no hi estic d'acord (en tot cas, no ho he estudiat prou), però sí que ho matiso en el sentit que és més realista que no pas abans.

Maria ha dit...

Em sembla que no ens entendrem, en aquesta discussió orograficoliterària. Ja t'he dit més d'una vegada que no me la prenc gaire seriosament, la literatura moderna. Deixem planors i rodoneses de banda, Anna, i a disfrutar de la colla criminal, que ben distretes que ens tenen.

Ashfield ha dit...

Hola Anna,
Només per dir-te que m'han agradat molt les teves dues últimes entrades a aquest blog. Moltes gràcies per aquesta reflexió. Jo també crec que els protagonistes actuals són més propers, "més humans" que els clàssics. Per altra banda, penso que independentment de l'evolució, que crec que hi és, el més important és entretenir al lector. Amb això segurament hi estaríem tots d'acord.
Ara bé, seguint el fil argumental de la part final de l'article, m'agradaria fer-te una pregunta. Si en el context de la novela negra actual sorgís algun autor que seguís els canons estrictes de la novela clàssica (personatges plans, protagonistes amb qualitats fora del comú, final sorprenent, etc.) creus que els lectors i, sobretot, les editorials li farien confiança? Creus que si Christie estigués escrivint en l'entorn actual seguiria essent un best-seller?
Bona nit!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Crec que d'alguna manera ja responc a la teva pregunta en l'article. Jo crec que sí, sempre i quan, evidentment, la novel·la en qüestió tingués qualitat, és clar. En el fons, què són els còmics i tot això? Doncs la lluita entre el bé i el mal. I els superherois triomfen d'alló més.
Una novel·la de tall clàssic i de qualitat triomfaria segur perquè, com hauràs vist que opinen altres negrots (i jo mateixa, en el fons i malgrat totes les puntualitzacions) la veritat és que no es distancien tant de les actuals. Crec que el quid de la qüestió no es troba en un personatge pla o no, sinó en aconseguir el suspens necessari. El més important és generar intriga, sorpresa, por, emoció, terror, etc. Si això rutlla, tot rutlla. Sempre amb uns mínims de qualitat, evidentment.
Gràcies, Ashley, per les teves paraules.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ashley? Oh. quin desastre.
Evidentment, vull dir Ashfield

Maria ha dit...

Ashley?: Gone with te wind!

Maria ha dit...

(I perdó per la falta d'ortografia.)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahha. Com que ara ha fet 50 anys que es va morir en Clark Gable, ha estat un lapsus.

http://elracodelanna.blogspot.com/2010/11/serrat-los-fantasmas-del-roxy-las.html