Set casos de sang i fetge i una història d'amor, de Teresa Solana

Teresa Solana, creadora dels detectius privats (els bessons Eduard/Borja) més sui generis de Barcelona, m’ha fet xalar de valent amb Set casos de sang i fetge i una història d’amor, el seu darrer llibre publicat abans que a la tardor aparegui Negres tempestes, la novel·la policíaca que va guanyar la darrera edició del Premi “Crims de Tinta”. Com el mateix títol indica, l’obra recull vuit relats breus (cada un es pot llegir d’una tirada sense aixecar-se del sofà, com recomanava Poe a la seva teoria del conte) de tons truculents i cruíssims, però curulls a vessar d’ironia i humor.
L’autora es complau en la desmitificació més ferotge del gènere policíac i de terror. Colpeja la tradició del conte gòtic, del relat de ciència ficció, de la crònica de successos, de les històries de detectius. Per aconseguir-ho, se serveix de la hipèrbole i de la caricatura, però, per damunt de tot, d’un anacronisme tan bèstia com els seus personatges. Agafa una coctelera, hi barreja tipus, llocs comuns, arguments i trames, sacseja una mica i... voilà!: hi apareix un munt de gent tan fora de lloc com un vampir del segle XXI ple de bones intencions, un troglodita que ha de descobrir el primer assassí en sèrie de la (pre)història o una colla de fantasmes que fan vida de família en una ostentosa torre a tocar del Tibidabo.
Esmicolar la tradició literària, però, no és la finalitat de Solana, sinó tan sols un instrument per criticar amb intel·ligència i agudesa la societat actual. Així, a la rebotiga de les històries hi trobem sempre la voluntat de fer palesos alguns dels problemes i incongruències que afecten el nostre món: violència de gènere, nepotisme, privilegis i costums de la burgesia.
Vaig conèixer Solana no fa gaire en la presentació del llibre de Matthew Tree (ja ho vaig comentar en aquest bloc) i ara m’agradaria que pogués llegir aquesta ressenya i em digués si va ser decididament intencionat el seu emmirallament en títols famosos de la literatura i, en alguns casos, també del setè art. Perquè les picades d’ullet són constants: 2001: Una Odissea de l’espai, Arsènic i puntes de coixí, El silenci dels anyells (una certa fixació amb l'antropofàgia té la Solana, em sembla) o La Bella i la Bèstia. També s’hi detecten sens dubte els ressons d'El fantasma de Canterville i d'El nom de la rosa. Fet i fet, Oscar Wilde, Conan Doyle, Bram Stoker o Arthur C. Clarke volten sens dubte per les pàgines del llibre, atorgant el valor que es mereix a una de les màximes de l’insigne irlandès: “No és l’art que imita la vida, sinó la vida que imita l’art”.

Solana se’n surt molt bé al llarg de la narració, però crec que en la construcció dels finals li manca un punt d’efectisme, d’impacte, de sorpresa. Tanmateix, no sé si l’autora es va plantejar mai aquesta qüestió. Possiblement allò que li interessava bàsicament era el desenvolupament de la història. Haig de dir que els contes i els personatges m’han recordat alguns dels meus. M’ho havia avançat la meva amiga Maria, que llegí el llibre ja fa uns mesos i em va dir que se semblaven a la meva rècula de desgraciats vampirs, bruixes i dimonis moderns.

Evidentment, no vull desvetllar res. Però no puc deixar d’esmentar que he trobat genial la idea que l’ordinador d’una nau espacial necessiti teràpia psicològica. També felicito la Teresa per la magnífica “història d’amor” que clou el volumet. És delicada i plena de sensibilitat. La reflexió al voltant de les aparences i de la valoració social de la bellesa física m’ha semblat lúcida i tendra. Literalment –ens diu Solana en el més pur estil gòtic–, la bellesa és a l’interior.

Us recomano aquesta lectura per a les càlides nits d’estiu. La seva frescor us anirà bé. Ah, i alerta amb els noms dels personatges, negrots. No són gens aleatoris. Al contrari, estan pleníssims de suc.