Harlem Nocturne

dimecres, 14 de juliol de 2010

El coche de bomberos que desapareció, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

El coche de bomberos que desapareció correspon a la cinquena entrega de les aventures del policia d’Estocolm Martin Beck. De fet, Beck no n’és realment el protagonista, ja que les novel·les de la sèrie es caracteritzen per un tractament dels personatges absolutament coral. En realitat, a cada nou lliurament, el coprotagonisme dels agents esdevé més marcat.
La meva amiga Marta, negrota convençuda i absolutament “forofa” de les novel·les de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, ha encunyat una fórmula per designar aquests dos autors, farta com n’estava de no arribar mai a memoritzar els seus noms. Els anomena “el matrimoni suec” i es queda tan ampla. Com que a mi em resulta igual de difícil recordar tanta consonant i tanta dièresi, he decidit imitar-la i adoptar el seu sistema. A partir d’ara, per tant, “el matrimoni suec” fa referència a Maj Sjöwall i Per Wahlöö.

Ja us podeu imaginar, negrots, que no tinc cap intenció d’explicar l'argument. No ho faig mai, però molt menys en aquest cas. Com en la resta de títols (per cert, tots quatre comentats en aquest bloc), els autors excel·leixen en la seva feina. Cada novel·la és una petita joia: ben travada, versemblant, amb la llargària justa (en aquest cas, 282 pàgines) i amb una ironia i un sentit de l`humor tan finíssims que no hi ha res que no es pugui aprofitar.
Continuant amb certes línies de comentari que havia iniciat en les ressenyes anteriors, diré que Martin Beck apareix tractat, pel que fa a la seva vida privada, des d’un vessant més humà. I no perquè de cop i volta esdevingui un amant marit i un esforçat pare de família, sinó perquè, simplement, se’n parla. També he constatat que porta 5 novel·les refredat, mocant-se i estossegant. Està prim i fuma com un carreter. La seva salut em comença a preocupar.
El matrimoni suec, com ja sabeu comunistes confessos, no desaprofiten cap circumstància per palesar allò que consideren les xacres socials del seu país. Unes xacres que, vistes des del sud, sincerament no ho semblen tant. Però resulta molt interessant copsar llurs punts de vista sobre els canvis que, indubtablement, s’estaven produint en l’Europa de (ni més ni menys) l’any 1968.
En alguna altra ressenya he parlat de la hilaritat que ens produeix, com a lectors del segle XXI, assistir a les investigacions policials de mitjan XX. Sense telèfons mòbils, sense ordinadors, sense Internet, sense ADN. De manera que les cabines telefòniques, les màquines d’escriure, el porta a porta i les anàlisis de sang substitueixen tots aquests avenços. A El coche de bomberos que desapareció, les cabines de la capital sueca hi tenen un paper destacat, de la mateixa manera que, a falta d’una bona base de dades, el "poli" novell es veu obligat a recórrer a peu tot un barri per cercar un individu del que només sap que té accent estranger.
No us perdeu aquestes novel·les, de veritat. Si no sou afeccionats al gènere, us en tornareu.

Només un exemple divertit. En Martin Beck té una filla adolescent que, com és d’esperar, posa la música a tot volum a la seva habitació. El pare, astorat, no pot comprendre com a la filla li agraden aquells brams. “Deuen ser els Beatles”- manifesta convençut. “No, són els Rolling Stones”-li contesta el seu company que circumstancialment és amb ell. “Els Rolling Stones? I com dimonis els diferencies?”.
No cal dir res més. La novel·la fou escrita el 1968. Jutgeu vosaltres. Una perla nòrdica per passar una estona magnífica.

16 comentaris:

Elies ha dit...

Això és un matrimoni!

Jordi Canals ha dit...

Fora d’en Manuel Vázquez Montalbán, l’Andreu Martin –veí meu aquí a la vila olímpica- i alguna novel·la de la col·lecció Cua de Palla, jo no he llegit gaire novel·la negra més. Això no obstant, des que et llegeixo i vaig prenent nota d’autors, ja m’està entrant la passió de recrear-m’hi.
Una abraçada

Maria ha dit...

Els estris són prehistòrics, d'acord -els de la novel·la i el de la teva tria d'imatges, estupenda com sempre-, però el desencant i l'avorriment dels personatges i de la descripció del dia a dia dels suecs urbanites és tan modern! Em va sobtar trobar-los en les novel.les dels 60 de S&W, que no deixen de ser subliteratura -com diu un col.lega que detesta el gènere, amb l'excepció gloriosa de Simenon (!). Per aquí aquests sentiments no es van començar a patir fins deu anys després com a mínim.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, sí, i tant Maria. No discuteixo res, però precisament perquè també veus tots els avenços que tenien allà (malgrat la prehistòria), t'adones de la diferència amb l'Estat Espanyol del moment. Imagina't.
En qualsevol cas, són magnífics. M'encanten. I la versemblança i l'humor, genial.
Veig que tu i el teu amic no combregueu gaire (l'admiració darrera del nom Simenon és prou entenedora, hahahhaha). Li pots dir de part meva que, evidentment que és subliteratura, però benvinguda sigui com a divertiment, xD!
O és que no mirem House o les pel·lis de la Júlia Roberts?
Li dius també que entri aquí i potser s'hi enganxarà. Com el Jordi Canals, que ara és assidu.
Petons, Jordi.
Gràcies, Maria, per exalçar la tria d'imatges. M'ho passo tan bé buscant-les i decidint... que és casi més divertit que fer la ressenya.

Maria ha dit...

Que el Google Imatges no et faci perdre l'escriure...

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, no passarà. Però he descobert un altre motiu d'addicció.

Llaudal ha dit...

El 68! Això és retrocedir molt!
És com les pelis de polis antigues: no només els mitjans de la policia són rudimentaris sinó que els criminals semblen més ingenus. Ens hem fet més perversos? Necessitem emocions més fortes, els delinqüents i els que llegim les seves barbaritats?
Heu vist el TN sobre la criminalitat a Mèxim? Increïble!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sovint m'he fet aquesta pregunta. Tanmateix, no crec que ens hàgim tornat més perversos. Crec que s'han sofisticat les tècniques (tant en la vida real com en la ficció) i ens hem acostumat a altres tractaments dels temes. Però un assassí ho és ara i ho era llavors. I, si no, podem fer una passejada per la història antiga i veure la sang i fetge que hi ha. I si no, per la mitologia. Tots els llocs comuns de la negror vénen d'antic. O sigui que jo crec que no hi ha substancialment, en el fons, grans canvis. En la forma de narrar-los, sí.
No he vist avui el TN, però aquestes terribles notícies de Mèxic les he vist molts cops i semblen increïbles. Precisament, confirmen que la realitat supera la ficció.
Petons, Narcís.

Teresa ha dit...

Hola, Anna Maria!!

No he llegit res d'aquests autors. Ara m'ha entrat el cuquet...

Gràcies per presentar-los!!

Petons

Anna Maria Villalonga ha dit...

ui, són magnífics. Si vols et dic els títols per ordre. De tota manera, els pots trobar aquí. Tirant enrere, els aniràs trobant.
Hehehehe

Marta ha dit...

oooooooooh! quina gràcia, puc demanar-te drets d'autor, heheheheh! m'han agradat tant els llibres del matrimoni suec, que cada dos per tres miro si ja han publicat un altre títol.

Aquest és fantàstic... Certament tots els personatges són els protagonistres alhora, entre tots fan la història. I sí, el pobrel Beck sempre està refredat, mocant-se i estornudant... O un altre company, que sempre està al vàter...

La descripció de la ciutat, de les llars, dels carrers, dels parcs... són una delícia.

Recomano a tots els negrots que no deixin de llegir aquestes novel·les, perquè és novel·la negra en estat pur.

Estic encantada amb aquest descobriment suec...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Marta, ens hem d'assabentar de seguida quan vagin sortin els que falten. Ens en falten justament 5.
Van ser 10 i després el home del matrimoni es va morir. Ella és traductora, però ja no escriu.
I no et penso pagar drets d'autor.

Anna Maria Villalonga ha dit...

l'home, evidentment.
He escrit el perquè volia posar "el pobre home", però després m'he deixat el "pobre".

Marta ha dit...

ja ho he entès :-)

De tant en tant faig una revisió a les llibreries habituals per veure si ha sortit el proper, però de moment res. I si fem una recollida de signatures i l'enviem a RBA?

Anna Maria Villalonga ha dit...

em sembla que no cal. Amb l'èxit que han tingut, estic segura que els traductors estan treballant a preu fet!!!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Molt bona ressenya –quina altra cosa podia esperar de tu–, tot i que no he llegit la noveŀla, però me n’has fet venir moltes ganes. Llàstima que no hi hagi manera de trobar aquestes noveŀles a Toronto. I és ben estrany perquè veig que existeix en anglès. Bé, algun dia es deurà trobar aquí. Ja t’ho diré quan la trobi i la llegeixi.