Harlem Nocturne

dimarts, 6 de juliol de 2010

Dos contes de fantasmes d’Edith Wharton

Fa uns mesos us vaig recomanar la col·lecció de “maestros del terror” que publicà El País. Autors clàssics del gènere en unes senzilles edicions prou engrescadores. Avui, amb motiu d’un viatge en tren que havia de fer, he decidit endur-me’n un exemplar. No volia arrossegar pertot arreu el totxo que actualment estic llegint i he pensat que, en canvi, un d’aquests petits volums resultaria idoni. El cas és que he ficat dins la bossa el llibret d’Edith Wharton intitulat La campanilla de la doncella y otros relatos.
D’Edith Wharton en sabia algunes coses, però no massa. Sobretot la coneixia per la seva novel·la L’Edat de la innocència, que li valgué el premi Pulitzer l’any 1921. Escriptora transgressora i valenta, va néixer a Nova York el 1864 i morí a França el 1937. De la generació de Henry James i Cocteau, visqué l’ambient bohemi de París a començament del XX. Lluitadora i plena de talent, fou la primera dona en doctorar-se per la Universitat de Yale i en obtenir la medalla d'or de l’Institut de les Arts i les Lletres dels Estats Units.
Conreadora de la narrativa breu i de la novel·la, destaquen els seus relats de fantasmes i espectres, que entronquen amb la tradició anglosaxona del segle XIX.
En un estil magistral, que recorda sens dubte els escrits de James (és impossible no pensar en Un altre pas de rosca), els seus textos poden fer les delícies dels amants del gènere més exigents.

He llegit dos dels contes que apareixen en el petit volum. Curiosament, encara m’ha agradat més el segon, Después (1910), que no pas el que dóna nom al recull, La campanilla de la doncella, de 1904. Evidentment, no us n’explicaré cap detall que comprometi el contingut ni tampoc el desenllaç, però certament us convido a la seva lectura. Només us faré cinc cèntims de les sensacions que les dues històries m’han produït. Jugant amb els tòpics del gènere: misterioses mansions antigues a l’estil de Jane Eyre o Cims borrascosos; biblioteques polsoses i estances tancades amb personalitat pròpia (pràcticament descrites en to de prosopopeia); criats silenciosos que amaguen secrets; boscos obscurs, jardins plens de racons, pluja, neu, visions sobrenaturals, paisatges nocturns... jugant amb tot això, deia, Wharton aconsegueix una atmosfera que atrapa el lector i que no resulta gens decadent ni passada de moda. Tanmateix, la intencionalitat de l’autora no s’atura aquí. Perquè, mitjançant els codis genèrics i sense deixar de mantenir-se’n fidel, Wharton aprofita per dibuixar un retrat social no exempt d’ironia. Així, els misteris fantasmagòrics se sustenten en un rerefons ben ancorat en la realitat de l’època, amb els seus problemes i els seus tabús.

Per resumir, negrots: que he vibrat amb impaciència mentre llegia els relats. Em delia per saber. Quasi afirmaria que el crescendo enigmàtic i intrigant que la narració aconsegueix és superior a la resolució final. Allò que importa de veritat és gaudir en la lectura, no poder parar, voler avançar per conèixer, per desxifrar. Em sembla que Allan Poe hauria lloat sincerament aquests contes si hagués pogut llegir-los, perquè s’ajusten a la perfecció a les seves teories sobre la narrativa breu.
Estic segura que si visiteu un quiosc de confiança podreu encara trobar els volums o, si més no, encarregar-los. Pel que fa al de Wharton, garanteixo que l’esforç paga la pena. Ara tan sols m'haig d'empassar el tercer i darrer títol del llibre, Kerfol, que comentaré oportunament.

Bon vespre d’estiu, negrots.

6 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Anna he pres bona nota i en la propera anada a la biblioteca m’endinsaré en els relats de l’Edith Wharton.
Una vegada més gràcies pel teus suggeriments que son de gran ajuda per a conrear el meu carestiós gènere del terror .

LEBLANSKY ha dit...

Mmm, quina bona pinta que fan aquests relats. Veig que darrerament li has posat un toc gotico-terrorífic al teu negre habitual... A mi m'agrada!

Teresa ha dit...

Gràcies, Anna Maria!!

Miraré de trobar els relats. Crec que per casa volta algun exemplar d'aquesta col·lecció.

Pinta bé, el tema!! I la il·lustració que has posat d'aquesta mansió és genial!! Sempre he volgut viure -o almenys passar una llarga temporada- en un casalot com aquest!!

Petons!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots. Leblansky no és nou aquest toc. N'hi ha més si tires enrere, però va a temporades. Depèn de les lectures que faci.
Bona nit, negrots.

Llaudal ha dit...

Vols dir que són llibres d'estiu? No creus que aquests relats encara ens faran venir més suor? O serà una suor freda? Tequila!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Precisament quan fa calor, a mi em ve de gust llegir coses de fred, no creus?