Harlem Nocturne

divendres, 30 de juliol de 2010

Quatre mots sobre Ruth Rendell

Arran d’un comentari de la meva amiga Maria en un altre article, me’n vaig adonar que encara no havia escrit res sobre la segona dama britànica del crim, Ruth Rendell, nascuda a Londres el 1930. En la línia de dedicar a tots els conreadors del gènere un espai en el bloc, avui he decidit parlar-ne. Ruth Rendell, que fou anomenada el 1966 Baronesa Rendell de Babergh (títol de Dama de l’Imperi Britànic) també va publicar en nombroses ocasions amb el pseudònim Bàrbara Vine.
No sé si es pot considerar que Rendell ha viscut sempre a l’ombra d’Agatha Christie, però, si això és cert, el fet no ha impedit que la seva obra (narrativa breu i novel·la) hagi estat molt reconeguda i adaptada repetidament al cinema i a la televisió. A hores d’ara, ja una autora gairebé clàssica, Rendell es pot considerar de solvència (anglesa) contrastada. Dic “anglesa” fent una mica de broma, perquè les seves històries i els seus personatges traeixen una pàtina britànica evident. Tot i això, ignoro si sabeu, negrots, que la pel·lícula d’Almodóvar Carne Trémula (aquella del Bardem en cadira de rodes) està basada en un del seus relats. Per tant, com que el crim és a la fi "bastant" universal, les versions de Rendell poden resultar totalment permeables i rendibles.
La Maria ha fet servir la bonica e
xpressió “te i literatura a parts iguals, prosa seca i intel·ligent”, absolutament adequada (sempre l'encerta, la Maria). Ruth Rendell és elegant, flegmàtica i de cervell ben afinat. Per això va crear un personatge com l’inspector Wexford, protagonista d’una extensa saga de novel·les, tan britànic i ben afinat com ella.
Haig de reconèixer que fa molts anys que no llegeixo res de Rendell, però ara m’han agafat unes ganes boges. Potser, en una de les meves incursions estiuenques a la llibreria “La Gavina” de Palamós, atraparé al vol algun (o alguns) petit tresor rendellià. Si això passa, no dubteu que en sereu informats degudament, negrots.
Només dir-vos que Rendell, si no la coneixeu, paga molt la pena. Digna de ser llegida en una tarda plujosa, amb les gotes d’aigua regalimant darrere el vidre i una manteta a les cames. Ah, i si teniu gat, millor que millor. Aleshores l’efecte esdevé superb!
Fins aviat, negrots.






7 comentaris:

Júlia ha dit...

Jo crec que és la número u, té un gran nombre de llibres que mostren grans referències a la literatura clàssica. Com és natural, té de tot, obres mestres i d'altres més 'normals', també alguna de fluixeta. Molt superior a Donna Leon, per exemple, pel meu gust. I no entenc com els seus llibres costen tant de trobar i molts d'ells ni tan sols no s'han traduït encara. El mateix pel que fa a sèries basades en els seus llibres, s'han emès pocs capítols i de forma desordenada.

El darrer que ens ha arribat, El agua está espléndida, és dels normals, sobretot perquè potser el final és massa previsible i una mica oportunista, de tota manera, la descripció dels personatges és magnífica.

Maria ha dit...

La meva experiència amb la Rendell es limita a una novel.la, que m'ha encantat, The babes in the wood, així que segur que l'estic vessant, però potser la causa que la Rendell no tingui tanta tirada mediàtica per aquestes latituds és el seu mateix estil contingut i gens estrident. El caràcter reservat i fins i tot insípid d'en Wexford ho diu tot; res a veure amb heroïnes d'acció com la Lisbeth o personatges torturats com en Wallander.
La Rendell, però, enganxa perquè té un domini de l'escriptura que ja voldrien molts d'altres. És el mateix efecte que em produeix la Grafton, per més que els seus rerefons culturals siguin tan diferents. Per això repetiré.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo no recordo, sincerament, el títol de dos o tres relats que vaig llegir i una novel·la. En castellà i fa segles. Però sí que recordo aquest estil contingut i el domini de les situacions.
Estic d'acord amb totes dues. També penso que la manca d'acció estil Salander li va en contra des del punt de vista actual. I el fet que Wexford no sigui un personatge torturat, com la majoria de detectius i polis actuals, tret de personalitat que quasi sembla imprescindible (i que haig de confessar que personalment m'encanta).
Em fa gràcia, Maria, que la Grafton et produeixi el mateix efecte. Les trobo diferents, però sí, dominen l'escriptura. Els llibres són sempre rodons.
Júlia, milers de gràcies per opinar i per passar per aquí. Tens molta raó i espero que tornis sovint.

Jordi Canals ha dit...

He pres nota de Ruth Rendell. Tinc encara pendent la lectura de Teresa Solana. Ara mateix vaig a la biblioteca que se’n van de vacances tot el mes d’agost i veure si puc fer-me amb algun llibre de les autores mencionades. Tot just ahir vaig acabar de llegir La edad de la inocencia de Edith Wharton que m'agradat molt.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Me n'alegro de la Wharton. Jo també la llegiré, que la tinc a casa de fa temps. Però, és clar, he de tornar a Barcelona.
No em diguis que la biblioteca tanca a cal i canto a l'agost? I si la gent que no marxa de vacances vol utilitzar-ne els serveis, cosa molt lògica durant el període d'estiu, què?

Jordi Canals ha dit...

La Xavier Benguerel del Poble Nou, demà es l'últim dia, deixen els llibres fins setembre, però l'agost tancat.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ho trobo increïble. Una demostració més de la gran valoració que reben els recursos culturals en aquest país. Per no parlar de la desatenció al ciutadà. O sigui, que arriba agost i una gran ciutat es colapsa.
Vergonya. Entenc que el personal faci vacances, però hi ha aturats i becaris a dojo per fer la feina. I també existeix el superconegut sistema de torns.