Harlem Nocturne

dimarts, 27 de juliol de 2010

La llamada del Kill Club, de Gillian Flynn

La llamada del Kill Club és una novel·la negra molt atípica. No hi surten policies, ni investigadors. L’argument es basa en uns terrorífics crims comesos vint-i-quatre anys enrere. Una família assassinada brutalment en una granja del Mig Oest americà, a l’estat de Kansas. L’única supervivent, que aleshores només tenia 7 anys, es veu impel·lida (per raons que no explicaré) a intentar resoldre el trencaclosques del passat. El seu germà gran és a la presó acusat dels crims, però ella té motius seriosos, després d’haver-lo cregut culpable durant molt temps, per sospitar que no ho és.
Heus aquí el plantejament de la trama. La novel·la està construïda en dos plans paral·lels. El present, explicat en primera persona per la protagonista, i el dia dels luctuosos fets, on el narrador en tercera persona es va situant en el punt de vista d’alguns dels implicats. L’agilitat estilística i el dinamisme de l’acció fan el llibre molt distret. No crec que es tracti d’una obra mestra, però l’autora va per bon camí (és la seva segona obra), tot i que la resolució final no m’ha acabat de convèncer totalment.
Veig La llamada del Kill Club amb moltes possibilitats cinematogràfiques. Atès que Gillian Flynn ha treballat al cinema, a la televisió i a la premsa (és periodista) i que de la seva primera novel·la –Heridas abiertas– ja se n’està preparant el guió, estic segura que no m’equivoco. I resultarà bé, perquè per damunt de tot es tracta d’un típic producte americà dels que sempre funcionen a l’hora de generar suspens i terror. Les gelades terres de Kansas (els assassinats van succeir al gener), la desolació d’aquells territoris i de la seva gent, la crisi econòmica, la caiguda en picat dels valors humans, la bogeria col·lectiva que estem tips de visionar al cinema. Tot plegat un conjunt que no desperta cap simpatia per aquell lloc del món, però que funciona perfectament quant a la cruesa i a la truculència del gènere criminal.



La novel·la té sobrats elements per generar inquietud, perquè els nens i els adolescents hi juguen un paper destacat. El llenguatge és directe, sense pèls a la llengua. La duresa no resta amagada. Tot plegat esdevé descarnat, cruel i obscur. Personalment, no en sóc gaire amant d’aquest estil. M’agrada molt més la convencional i ordenada investigació de l’heroi policíac a l’estil Wallander, Brunetti o Beck; o la propera recerca detectivesca de la Kinsey Millhone. Tanmateix, no puc dir que La llamada del Kill Club no m’hagi distret. M’ha refermat, això sí, en la visió obscurantista i gens evolucionada de certs territoris (oh ironia!) del país “més poderós” del món.
 

9 comentaris:

Elies ha dit...

Estan bojos, aquests americans!
:-)

Jordi Canals ha dit...

La història passa en el país “mes poderós” del món, el país on comprar una arma és bufar i fer ampolles. D’aquí, que el relat, com la majoria de vegades, s’hagi pogut inspirar en un fet real.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Segur. Si no és un fet real, n'hi ha molts de semblants.
En realitat (i salvant totes les distàncies literàries, òbviament) recorda una mica "A sang freda", l'obra mestra de Capote, i aquesta sí que es basa en fets reals.

Maria ha dit...

Aquesta me l'apunto, perquè m'ho vaig passar bé amb la del Truman Capote -quin efecte més bestial devia tenir quan es va publicar! Nosaltres ja estem contaminats per la influència posterior que ha tingut en la literatura i el cine: recordo un remake televisiu dels anys 90 amb l'Eric Roberts, absolutament light i entendridor! Apte per a la canalla, vaja.
Si vols recuperar-te del tremendisme de la pradera americana, te'n recomano una de clàssica com les de la Ruth Rendell i el seu Wexford, tan anglesos ells: te i literatura a parts iguals, prosa seca i intel.ligent.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bé, estic llegint, com potser has vist, les històries de la Teresa Solana. Ja les acabo, però. Es llegeixen ràpid.
"A sang freda" a mi em va impressionar molt, però és que la vaig llegir quan era molt joveneta i encara no estava tan contaminada.
Ara aquí a Casavells, amb la tria que vaig fer de la lleixa d'espera, tinc una tauleta de nit plena. Però no hi ha Ruth Rendells. Tanmateix, aquesta nit o demà triaré quelcom desintoxicant. Hi ha de tot.
Petons, negrota.

Llaudal ha dit...

No sé què m'agrada més, els teus textos o les imatges que els acompanyen. Em sap greu no poder-te seguir en les lectures; sóc molt lent i, per tant, selectiu. Fins al setembre, negroteta! Una abraçada!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Què dius? Si sempre em segueixes.
Estic contenta que t'agradin les imatges. Ja he dit altres cops que m'ho passo molt bé triant-les. M'agrada molt que l'aspecte del bloc sigui aquest.
Que passis molt bon estiu, negrot!

josep ha dit...

Pinta bé....me l'apunto,..
Estic molt d'acord amb qui diu que tries molt bé les imatges que van adjuntes a aquests textos...una abraçada

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Pep. Sí, crec que t'agradarà.