Els negrots seguidors del bloc ja sabeu fins a quin punt són susceptibles els meus llibres de la lleixa d'espera. Sovint us n'he fet cinc cèntims de les seves batusses i discussions. Avui em veig obligada a compartir amb vosaltres un altre capítol d'aquesta seva malsana enveja i escassa tolerància. Encara estic commocionada, no us penseu.
El cas és que marxo a l'Empordà i, tot i que aniré baixant a Barcelona per assumptes diversos, la idea és romandre allà al llarg de l'estiu. Per tant, era inevitable carregar una bona provisió de lectura negra (i també no negra, val a dir) de cara als moments de divertiment enmig de tesis i articles erudits.
Total, que imaginant-me el drama, m'he acostat sigilosament a la prestatgeria amb una bossa d'esports a la mà. Com que estan a la que salta, m'han descobert de seguida i ràpidament s'ha iniciat un murmuri expectant i nerviós. L'agitació ha recorregut la lleixa. Són llestos, els molt bandarres. Ja s'imaginaven allò que anava a succeir. Quan, no sense respecte, les meves mans han començat a triar, agafar i desar dins la bossa (la lleixa és pleníssima i no puc endur-me'ls tots, de manera que he escollit en funció d'allò que, avui, em venia més de gust) s'ha desfermat una autèntica batalla campal.
Insults, bufetades, crits histèrics de: Jo, jo!!!!
Terrible. La novel·la negra s'estava produint allà, a la meva pobra prestatgeria. Com una esperitada, m'he afanyat a emplenar la bossa i a fugir cametes ajudeu-me. Parapetada darrere d'una pared del menjador, he esperat a veure què passava. I no us penseu, el mal humor i els retrets han durat una estona llarguíssima. De fet, mentre escric això encara traumatitzada, em sembla sentir una remor de fons que no s'acaba d'apaivagar. Que si tu t'has col·locat al davant i no m'ha vist... Que si jo ja porto aquí molts mesos... Que si tu ets de butxaca i no tens categoria...
Una vergonya. I, mentrestant, els de la bossa mostren, amb l'ego inflat, un insofrible somriure de suficiència. Seran mal educats tots plegats!
En fi, negrots, aquest és el meu patir constant. A sobre que els dono una confortable llar per sempre, així m'ho paguen! Oix, què hauré fet jo per merèixer aquest càstig? Com no es portin millor, els tanco amb pany i clau.
És evident que necessito el vostre suport moral, negrots.
14 comentaris:
Tens tot el meu suport, a mi em passa quelcom semblant. Encara tinc llibres per llegir i en compro d’altres; també m’atrau aquesta mena de batalla literària que tu has exposat.
Doncs jo et vull fer una recomanació, no pas de novel·la negra, i em disculpo, soc conscient que estic en l’espai que tu, en bon criteri, recomanes sempre de respectar els torns dient-nos que cada comentari te el seu espai.
Bé al gra: Un país de butxaca. Joan Daniel Bezsonoff, suposo que coneixes l’autor i potser ja has llegit el llibre. Es un tema refrescant per l’estiu. Ho llegeixes en menys de dues hores. Son 139 pag.
No l'he llegit, però ho faré. Com que acostumo a baixar a Palamós a passejar o a la platja, amb la parada de rigor a la llibreria La Gavina, on em coneixen de sobres, el compraré. No passa res per recomanar llibres fora d'espai. hahahaha. La qüestió és recomanar i llegir.
Pel que fa a la batalla dels meus llibrots, són uns babaus. Perquè el cert és que, per més que en compri i per més que trigui, els acabo llegint.
Sempre els hi arriba el torn.
Moltes gràcies, Jordi.
m'ha encantat el teu relat. T'he imaginat a tu, i els llibres barallant-se entre ells per a ser els escollits. hahahahaha!
Gràcies, Marta. Estic plena de morats! Són "tremendos".
Ha, ha, n'hi ha per llogar-hi cadires.
Jo crec que hauries de contractar un "coach" (ara això està molt de moda) perquè et doni formació en la difícil tasca d'endreçar, triar, remenar, desar, prestar, netejar aquest ramat que tens a casa.
Potser, d'altre banda, podries col·locar estratègicament cada x volums un llibre d'autoajuda, o de psicologia, o de psiquiatria, o de psicoanàlisi o de tècniques de reducció de l'estrés, o de ioga, o de tècniques de relaxació orientals per mirar de que la vida a les lleixes els hi sigui més portable, més lleugera, menys tensa.
O, si més no, hi ha la possibilitat de que muntin una mena de consell general, on, per sufragi universal (ha de ser el més democràtic possible, encara que arribar a acords previs podria arribar a ser complicat) et presentin les seves propostes d'ordre de lectura (s'haurien de votar entre ells, i, per ordre de vots es faria l'ordre de lectura).
Així evitaries els aldarulls i els greuges comparatius i seria molt més democràtic per a ells (tu, en canvi, et veuries sotmesa a la voluntat popular)...
En fi, són idees per resoldre els conflictes...
IO
Gràcies, IO. Està molt bé rebre idees dels negrots per tal de resoldre el problema. Però em nego a restar entre les mans dels volums d'espera. Perquè, a banda, les seves jerarquies tampoc no són justes. Els gruixuts i de bones edicions, matxaquen els petits de butxaca. No és fàcil, no. Creu-me. Em temo que aquests pressionarien els altres abans de les votacions.
Però vaja, prenc nota de les teves idees. A veure si tiro algun projecte endavant perquè així no puc continuar.
T'estimen massa i tots volen anar amb tu i fer-te passar una bona estona. Problemes de família nombrosa ...
Anna Maria!!
Et recolzo totalment!! En el meu cas els llibres es deuen avorrir bastant perquè darrerament no tinc temps de llegir i cada vegada que passo pel prestatge em miren amb carona de dir: "Oh, no!! Avui tampoc!!"
Espero tenir més temps després de l'estiu.
T'aconsello que els controlis!! Si se't rebel·len de veritat tindràs problemes!! A mi una vegada un llibre molt empipat i cansat d'esperar va barrejar-se els capítols i per llegir-lo vaig haver de fer un esforç sobrehumà.
Petons!!
Ostres, no els donem idees, Teresa. Sort que no llegeixen el bloc!!!!
Narcís, sí que m'estimen molt, però jo els estimo més a ells.
Hola Anna, Estoy encantado de haber descubierto el traductor en tu blog y, ante el imperativo de Mafalda, me pasaré más seguido y obviamente dejare un comentario. Me encantó y me ha hecho reír –de buena mañana- la batalla de tus libros, aunque algo ingenuos; de ser yo uno de ellos y conociendo tu afición por la novela negra me quedaría más feliz en la seguridad de la estantería en que habito que en fondo oscuro de una bolsa de deporte.
Un abrazo.
Jajajja. Gracias, Jorge, por venir.
No te creas. El tema de la bolsa es transitorio. Ahora ya están muy bien ubicaditos en una habitación de un lugar paradisíaco. Estan esperando, pero con luz y tranquilidad.
Un beso. Y te espero.
Ha, ha, ha! M’ha agradat molt aquest article, és d’allò més divertit. Tens un sentit de l’humor boníssim. A més, com que jo també tinc aquesta mena de problemes amb els llibres encara em fa més gràcia. Però ves amb compte, una vegada vaig escriure un relat on hi ha un personatge obsessionat amb els seus llibres i, bé, els llibres l’acaben assassinant. Ben mirat, no sé on para aquest conte, l’hauré de buscar, tasca difícil perquè fins i tot tinc més papers que llibres.
Petons i gaudeix de l’Empordà.
Jo, jo, jo, jo! Ho són molt de maleducats i rondinàires. Tenen un ego molt gros i no atenen a raons "raonables". Potser no seria pas mal negoci montar-se un rotllet d´educadors/ores de llibres, de la mateixa manera que d´altres s´ho monten d´educadors de gossos. No?
Caldrà anar començant la formació!
Per què no, Pilar? Hahahaha. No és mala idea. Però són tan tossuts...
Publica un comentari a l'entrada