Em van fer creure que estava servint el meu país, però ara veig que m’enganyaven. “La teva tasca comporta molta responsabilitat”, solien dir-me amb un cop a l’espatlla. “Ets imprescindible”.
Com un babau, m’ho vaig empassar tota la vida. Al cap i a la fi, en el moment precís, estava segur que jo era l’estrella. Quan feia la meva entrada, puntualment, la gent em mirava en silenci i callava al meu pas, amb reverència.
La professió m’obligava a viatjar sovint. I, per descomptat, havia d’estar disposat a matinar. La part clau de la feina la fèiem quan el sol encara no apuntava per la ratlla de l’horitzó. Ben mirat, no resultava gens cansada, però et mantenia en màxima tensió. Sobretot perquè no s’acceptaven els errors. Les coses havien de sortir bé a la primera.
N’estava molt orgullós. Amb el pas dels anys vaig haver d’aprendre noves tècniques. L’esperit teòric era el mateix. Només variava l’aplicació pràctica. A mi tant me feia un sistema com un altre. M’importava bàsicament el resultat. L'execució impecable.
Mai no vaig arribar a comprendre per què molta gent no ho entenia. Per què aquella noia, una nit d’hivern en què vaig confessar-li les meves sensacions més íntimes, em va contemplar horroritzada i va desaparèixer.
Com un babau, m’ho vaig empassar tota la vida. Al cap i a la fi, en el moment precís, estava segur que jo era l’estrella. Quan feia la meva entrada, puntualment, la gent em mirava en silenci i callava al meu pas, amb reverència.
La professió m’obligava a viatjar sovint. I, per descomptat, havia d’estar disposat a matinar. La part clau de la feina la fèiem quan el sol encara no apuntava per la ratlla de l’horitzó. Ben mirat, no resultava gens cansada, però et mantenia en màxima tensió. Sobretot perquè no s’acceptaven els errors. Les coses havien de sortir bé a la primera.
N’estava molt orgullós. Amb el pas dels anys vaig haver d’aprendre noves tècniques. L’esperit teòric era el mateix. Només variava l’aplicació pràctica. A mi tant me feia un sistema com un altre. M’importava bàsicament el resultat. L'execució impecable.
Mai no vaig arribar a comprendre per què molta gent no ho entenia. Per què aquella noia, una nit d’hivern en què vaig confessar-li les meves sensacions més íntimes, em va contemplar horroritzada i va desaparèixer.
Estava clar que era un servei a la comunitat.
Ara m’adono que tot és mentida. En lloc d’estar agraïts, els meus caps em menystenen. Educadament, sense gaire explicacions, m’han deixat al carrer. No han demostrat cap mena de mirament. De fet, vaig distingir clarament la ganyota de fàstic que intentava dissimular aquell cabró d’ulleres platejades mentre m’acomiadava: ”Ho sento, les coses han canviat. Ja no ho farem més. Ja no el necessitem. Però no es preocupi, li quedarà una bona paga”.
Una bona paga? I a qui li importen els diners? M’han deixat amb les mans buides. M’han arrabassat allò que donava sentit a la meva vida. On ha quedat la dedicació al país, a la societat? On ha anat a parar el respecte per la feina dels altres? Malparits! Jo abans era important. Abans era algú.
I ara? Ara qui sóc? Res. Ja no sóc res. Res ni ningú.
Quan surti el sol s'acabarà tot. Només espero que el funcionari fill de puta de les ulleres platejades se senti malament. Que se li revoltin els budells a la panxa quan li expliquin que avui, aquesta albada, he fet el meu últim servei. Quan li ensenyin la xeringa i comprengui de sobte on ha anat a parar la darrera injecció letal de la meva carrera.
Ara m’adono que tot és mentida. En lloc d’estar agraïts, els meus caps em menystenen. Educadament, sense gaire explicacions, m’han deixat al carrer. No han demostrat cap mena de mirament. De fet, vaig distingir clarament la ganyota de fàstic que intentava dissimular aquell cabró d’ulleres platejades mentre m’acomiadava: ”Ho sento, les coses han canviat. Ja no ho farem més. Ja no el necessitem. Però no es preocupi, li quedarà una bona paga”.
Una bona paga? I a qui li importen els diners? M’han deixat amb les mans buides. M’han arrabassat allò que donava sentit a la meva vida. On ha quedat la dedicació al país, a la societat? On ha anat a parar el respecte per la feina dels altres? Malparits! Jo abans era important. Abans era algú.
I ara? Ara qui sóc? Res. Ja no sóc res. Res ni ningú.
Quan surti el sol s'acabarà tot. Només espero que el funcionari fill de puta de les ulleres platejades se senti malament. Que se li revoltin els budells a la panxa quan li expliquin que avui, aquesta albada, he fet el meu últim servei. Quan li ensenyin la xeringa i comprengui de sobte on ha anat a parar la darrera injecció letal de la meva carrera.
Anna Maria Villalonga (Juliol 2010)
17 comentaris:
Guau!
Aquest cop ja m'ho veia venir.
Gràcies per compartir el relat.
Professió moralment complexa, la de botxí.
Si finalment ja ningú no en fes ús...
Una abraçada.
per la foto del començament, potser. O perquè ets el meu germà i em coneixes molt. hahahhaha
Doncs mira..jo que em pensava que seria un escombriaire assassí pagat per l'Ajuntament o la Diputació per mentre passava carretó, i amb la destral que tenia amagada, es carregava els pobres funcionaris (ja amortitzats) quan anaven a la feina....ha.ha.ha...
És el relat de la crua realitat, el cop a l’espatlla “Ets el millor, ets imprescindible” per donar cap a reconeixer que el temps passa factura i s'acaba formant part d'un exèrcit de numeros, aleshores se sent decebut perquè no se li reconeix allò en que ell, sempre, havia cregut . El final és brutal.
Et felicito.
Magistral!
Moltes gràcies, Jordi. Me n'alegro que t'agradi. Sí, crec que la realitat, a tots els efectes, és força així.
Pep, que contenta que hagis trobat un moment per tornar per aquí.
Petons a tots dos.
Molt bo, Anna Maria, m'ha agradat molt. I ami m'ha mantingut en suspens fins al final. Una abraçada, maca!
Gràcies, Àngels. Me n'alegro que no hagi estat exageradament previsible. El cas del meu germà no és representatiu, perquè a aquestes alçades de la vida crec que ens coneixem tant i tenim en aquestes coses tanta complicitat que em llegeix el pensament.
Una abraçada.
Aplicar-se al final la mateixa medecina, conseqüent i absurd, esgarrifós.
Anna, fa temps que no et visito degut a feines mil, em publiquen a l'octubre estic molt feliç però ara de vacances, ja era hora!
Ha estat un plaer de veritat, magnífic relat, domines el curt negre, !salve! Petons
Doncs jo, també germà, aquest cop m'ha sorprès.
M'agrada força i estic d'acord en que és extrapolable (salvant les distàncies, és clar, aquí parlem de mort) a altres aspectes de la vida, on després de fer un munt d'esforços, al final els reconeixements són més aviat minsos.
De tota manera, "professió complexa" com diu l'altre germà si, d'acord, però no crec que a ningú l'obliguessin a fer de botxí, ni ara tampoc.
El que vull dir és que sempre queda la llibertat d'elecció i, per ser capaç de fer una determinada cosa, també has de ser d'una determinada manera o tenir una jerarquia de valors concreta.
Cada cop ets més bona en el concret, en la síntesi entenedora i colpidora.
Felicitats!!!
IO
Moltes gràcies, Natàlia. Me n'alegro molt. Ja m'aniràs donant notícies.
Pel que fa a tu, germà, gràcies també.
Sí, crec que tots dos us heu adonat que m'interessa molt el relat curt. Fer un esforç de síntesi és un bon exercici. Que no falti res, però que tampoc no sobri.
Jo també estic bastant contenta del resultat. Li he donat moltes voltes mentals des de fa dies. Quan m'he posat a escriure'l materialment, ja el tenia bastant pensat.
Me n'oblidava, germà. Evidentment, no es tracta de cap defensa de la feina de botxí. És un relat negre, escabrós, que vol reflectir d'una banda l'existència d'una realitat que ha durat segles i com, els qui la duen a terme, la frueixen i la defensen com una feina qualsevol.
D'una altra banda, des de la naturalitat narrativa, volia aconseguir això que diu la Natàlia, que fos esgarrifós.
Però el botxí és indesitjable. Totalment i sempre.
En realitat, ja saps que si en una cosa crec fermament en aquest món és en anar sempre, absolutament sempre, en contra de la pena de mort.
Hola, Anna Maria!!
El relat m'ha semblat genial. Quan has anomenat "l'execució implacable" e intuït de qui parlaves; però la tensió es manté fins el final. Coincideixo amb un anònim germà teu, crec, quan diu que un té la llibertat d'executar o no... No entendré mai com es pot matar fredament un ésser humà. Jo crec que és un macabre rentat de cervell i que a sobre creus que estàs servint al país!! Cap país que encara mantingui aquest "càstig" indigne pot merèixer el meu respecte i molt menys la meva comprensió.
Petons, Anna Maria!! Ets una crack!!
Sí, és el meu germà Jordi. Que té el costum de posar anònim i signar IO. Sempre que vegis això, és el meu germà Jordi.
Gràcies, Teresa, per les teves paraules. Jo tampoco no ho entenc. És per a mi una causa molt forta en la meva vida lluitar en contra de la pena de mort. Tampoc no entenc la institucionalització d'aquesta barbàrie. Puc entendre que algú mati en un atac d'ira. Però la fredor oficial de la pena de mort em remou fins el moll de l'os.
Anna Maria, si el relat es bo, el final és sorprenent. Ja s'intueix que estem parlant d'un botxí, però en arribar al final, per una part hom té la sensació que és rodó, que tot s'ha acabat. L'he hagut de llegir tres cops per descobrir que, en realitat, és un final obert, amb enigma.
Per altra part, és curiós el sentiment ambigu que provoca: d'entrada, el meu rebuig absolut a la pena de mort em posa a les antípodes del protagonista; però per altra banda, hi ha un punt d'identificació amb ell quan parla del tipus de les ulleres, on cadascú posa la cara del seu cap més odiat.
Un relat ben negre!
Gràcies per les teves paraules i la teva anàlisi. Generar ambigüitat m'agrada molt i, de fet, en aquest cas volia precisament provocar aquest doble sentiment.
En part la idea és adonar-nos-en de fins a quin punt coses tan terribles com fer de botxí poden esdevenir per a segons qui no només una feina, sinó una feina de la qual sentir-se'n orgullós. Per no parlar de la manipulació del poder establert.
Tot neix de la meva interrogació personal, interna, en el sentit de com algú pot viure essent botxí i dormir cada nit i tenir família, etc.
Per a mi sempre ha estat un enigma. Crec que aquest relat, malgrat ser ben negre, és també més que això (o ho pretèn).
Moltes gràcies.
això dels copets a l'espatlla és molt comú quan t'acomiaden d'una feina...malhauradament.
Publica un comentari a l'entrada