Fa pocs dies vaig publicar aquí mateix un relat breu, Jubilació anticipada. Avui, mentre anava en cotxe, m'ha vingut a la ment un final alternatiu.
No és cap novetat. Em passa sovint que modifico coses. En realitat, sempre he pensat que la feina d'escriure és precisament això: la revisió constant, el retoc, el canvi. Per això admiro tant els escriptors que són capaços de dur a terme sense complexos (ni mandra) aquest saníssim exercici.
La millora pot consistir simplement en afegir una coma, cercar un adjectiu diferent o suprimir un paràgraf, però és segur que, quan tornes a llegir quelcom que has escrit, t'adones que no resulta rodó, que pot millorar, que l'exigència amb la pròpia tasca representa un deure sagrat de qualsevol creador (al nivell que sigui).
En relació amb Jubilació anticipada, m'he detingut a contemplar les coses des d'un altre angle. Quan el vaig escriure (li'n donava voltes des de feia dies) estava obsedida amb la idea del suicïdi. És a dir, el final havia de ser per força que el botxí es llevava la vida. Una ironia del destí. Morir per la mateixa mà i de la mateixa manera amb la qual ell exercia la seva professió. I, a més, pel motiu que ja sabeu: haver-la precisament perdut, aquesta professió.
Avui, per contra, ho he vist diferent. Per què no convertir el personatge en allò que, en realitat, ha estat tota la vida? Per què no deixar que aflori la seva autèntica personalitat, la que el fa sentir poderós i important? No m'agrada que sembli una víctima. Per què no fer-lo cometre un crim? I ho he tirat endavant. Al cap i a la fi, algun dels negrots ja havia fet una doble interpretació, ja hi havia detectat la possible ambigüitat.
Només m'ha calgut reescriure el darrer paràgraf. Ara jutgeu vosaltres. I ja me'n direu la vostra opinió, negrots.
Final alternatiu per a "Jubilació anticipada"
Només tinc ganes de fer un darrer servei. Em deleixo per mirar directament el rostre del fill de puta de les ulleres platejades. Que se li revoltin els budells a la panxa quan comprengui, abans de sortir el sol, a qui va destinada la darrera injecció letal de la meva carrera.
7 comentaris:
Potser una mica massa directe, el final. No obstant, prefereixo aquest a l'anterior.
Jo també. Gràcies. En tot cas, ja l'acabaré de polir!
També m’inclino per aquest final. La foto molt encertada i esgarrifosa.
Doncs no és per portar la contrària... a mi m'agradava més com estava.
Bé, m'agrada la controvèrsia. Amb tot, no seria la primera vegada (ni serà l'última) que una història tingui dos finals.
Gràcies, amics.
A mi aquest també m'agrada. Les històries que poden tenir molts finals són molt interessants...Va prova'n una de tercera,,,sorprèn-nos!!!!
ostres, no m'ho diguis dues vegades. Potser ho faré, mira, no et dic que no.
Publica un comentari a l'entrada