Harlem Nocturne

dissabte, 7 de maig de 2016

Els noms dels personatges




Quan un autor es proposa escriure una novel·la o un relat, és obvi que haurà de prendre un munt de decisions. Una d’elles, al meu entendre de les més engrescadores, consisteix a triar el nom que posarà als seus personatges. Lluny del que pugueu pensar, aquesta no és una qüestió banal. Els noms dels personatges són extraordinàriament importants. Un nom mal triat pot afectar directament la versemblança. És evident que no crearem el personatge d’una anciana de noranta anys i l’anomenarem Jennifer, de la mateixa manera que no donarem vida a un senyor japonès i farem que es digui Pep. El concepte de decòrum, clarament teoritzat per Horaci en la seva Ars Poetica (Epístola als Pisons), defensa la necessitat que cada personatge de ficció s’expressi i es comporti com li pertoca per edat, gènere, professió, classe social, formació, etcètera. En aquesta llista també hi podríem incloure la idoneïtat del nom.   
A mi el tema dels noms, des de joveneta, m’interessa moltíssim. I ja no parlo de la literatura, parlo de la realitat. Quan algú del meu entorn té una criatura, el primer que pregunto és com li han posat. Em sembla fonamental. El nom ens acompanya tota la vida, esdevé la nostra primera senya d’identitat,  d’alguna manera ens defineix. No és igual anar pel món dient-se Rosa o Carme que dient-se Vanessa o Jessica. El nom ens precedeix, genera apriorismes en l’interlocutor (que poden ser erronis i terribles, evidentment, però que existeixen) i ens col·loca ja d’entrada en un sac o en un altre (familiar, econòmic, geogràfic), sobretot quan comporta prejudicis previs o idees molt connotades, siguin del caire que siguin. Per això penso que cal pensar molt bé com anomenem els fills.



Com que els personatges de les nostres obres no deixen de ser fills nostres, la rellevància a l’hora de batejar-los és la mateixa. Jo tinc una llista feta, des de fa molt de temps, amb una bona quantitat de noms que m’agraden. És una llista que reposa tranquil·lament dins del meu ordinador, ja que sóc plenament conscient que només em serveix d’indicatiu. No puc posar impunement als personatges els noms que simplement m’agraden. Com he comentat més amunt, he de tenir en compte el decòrum, la versemblança i la credibilitat. Quan vaig escriure La dona de gris, em vaig plantejar un nom per a aquesta “dona”, un nom que reunís unes certes característiques: buscava que fos habitual sense ser vulgar, que fes sentit per a un personatge de la seva edat, que comencés amb consonant per no haver de posar tants apòstrofs, que resultés agradable a l’oïda i que no tingués al damunt connotacions massa fortes (de personatges públics poc agradables, per exemple, en qui tothom pensés quan veiés el nom escrit). Al final vaig triar “Glòria”, i crec que la vaig encertar.

En altres ocasions, com en el cas dels meus relats Un matí de desembre i Errare humanum est, els noms dels personatges em van arribar sense plantejar-m'ho prèviament. Sentia que s'havien de dir així i prou. No deixa de ser curiós, però és exactament així. La protagonista del primer es diu Dèlia i el protagonista del segon, Mossèn Tomàs. Tenen identitat i voluntat pròpia. I s'han imposat a la seva creadora. Doncs molt bé. 
Les implicacions en el tema dels noms són enormes. En moltes ocasions, els autors aprofitem per fer homenatges més o menys explícits als amics, a la família, a la gent que estimem o admirem. Resulta una temptació gairebé indefugible. Jo mateixa surto de personatge en tres novel·les. I, com a autora, també he col·locat alguns noms que fan referència a gent que conec. A voltes només ho veuen els interessats, a voltes ho pot entendre tothom. Sebastià Bennasar té un policia que es diu Jaume Fuster. I també Margarida Aritzeta ha creat una mossa d’esquadra dita Jaumina (Mina) Fuster. Ambdós reten tribut a un dels pares del gènere criminal en català, el malaguanyat Jaume Fuster.


De la mateixa manera, els noms també poden servir de sublimació catàrtica. És a dir, que els autors podem aprofitar-los per a petites venjances contra gent que ens fa ràbia o que ens ha fet alguna malesa: podem posar els seus noms (reals o deformats) o usar la seva descripció física per als personatges dolents, odiosos i negatius. Són revenges innòcues, que es mantenen en el món de la ficció i que sovint ningú no sap. Molts cops només les poden entendre els al·ludits, però ja us garanteixo que et fan sentir la mar de bé. Sí, sí, jo ja ho he fet. I no una sola vegada.
Els noms, d’altra banda, poden jugar un paper vital per a la trama, el desenvolupament narratiu o l’evolució dels personatges. Un exemple el tenim a La plaça del Diamant. La Colometa és la Colometa mentre viu sota el jou del seu primer marit, en Quimet, que li canvia el nom i li pren la confiança i l’autoestima. Aquesta situació li dura molt de temps, quasi tota una vida, i només recupera el seu nom veritable, Natàlia, símbol de la seva identitat, quan al final de la novel·la aconsegueix superar el passat i retrobar-se amb ella mateixa.
Que un personatge no tingui nom també resulta extraordinàriament significatiu. Passa molt poques vegades, però passa. A Rebecca, de l’autora britànica Daphne du Maurier, l’autèntica protagonista de l’obra no té nom de pila. Només apareix com la segona Senyora de Winter. Aquest fet remarca el seu caràcter anodí i ressalta el rol de la primera senyora de Winter, Rebecca, que dóna fins i tot títol a la novel·la. Rebecca ho amara tot, ho domina tot, ho desencadena tot. Malgrat ésser morta des del començament del llibre.
També jo em vaig prendre la llibertat de no posar nom al protagonista de La dona de gris. Em va servir per accentuar la seva insignificança i per configurar el punt de vista narratiu.




La tria de noms també pot esdevenir una tasca feixuga, sobretot quan ja portes molts llibres publicats. Recordo haver vist que Empar Fernández i Susana Hernández algun cop s’han queixat: “ja no sé quin nom posar als meus personatges, no em vull repetir, ja no trobo noms que m’agradin, etc.”.

El tema m’apassiona, com podeu veure. Però el deixo aquí perquè aquest article ja s’allarga massa. Ja hi direu la vostra, com autors i com a lectors.
Feliç dissabte, negrots.





12 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

De manera breu diré que comparteixo el teu parer sobre la importància del noms dels personatges.
Gràcies per la teva exposició.

elena torres girbau ha dit...

Jo també crec que el nom imprimeix caràcter als personatges, han de ser fidels al seu temps, a l'estatus social, a un seguit de connotacions que els fa únics. Jo he escollit noms que podien resultar xocants i em diu la Montse Sanjuan que té dos alumnes, germans que es diuen com els meus bessons. El món que imagines ha de ser coherent, i un cop escollits tots els elements, resulten imprescindibles.

Teresa Ugas ha dit...

Que interessant! Jo també penso que el nom dels personatges és essencial. I més quan acaben formant part del teu temps, quan se't fan familiars... Definitivament l'elecció del seu nom la trobo molt important!

jomateixa ha dit...

Tens tota la raó, els noms tenen molta importància. Jo tinc un problema (greu), a la vida real, per recordar els noms. A l'hora de buscar els dels personatges em costa força decidir-me, i amb el que estic escrivint ara he trobat una solució, encara que només la faig servir amb alguns personatges, no amb tots.
He fet un casting d'actors i per exemple, si he agafat a Michael Caine, li he posat Miquel Camps, a Helen Mirren, li he posat Helena Mur... i així m'és més fàcil triar el nom i també recordar-los.

Lluís Bosch ha dit...

L'elecció dels noms dels personatges és una qüestió complexa. Crec que també es podria parlar del factor simbòlic i de la referència culta. Molts autors opten per noms derivats de la mitologia, de la Bíblia i de les grans obres literàries o de la història, que hi són per alguna cosa, i que ens proveeixen de moltes idees suggerents, que afecten l'imaginari col·lectiu. Una de les funcions de la literatura és referenciar, recordar i fer perviure els seus mites. Si anomenes "Josep" un personatge serà inevitable pensar en el Joseph K de Kafka, i no tenir-ho en compte pot ser dramàtic. A la vegada, en algunes novel·les, l'elecció dels noms ens dóna pistes per entendre-la. En aquest sentit, l'elecció dels noms dels personatges que fan Alfonso Sastre o Mikhail Bulgakov han estat per mi referències obligades.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Cadascú busca les seves estratègies.
També passa que cada persona tenim preferències i també tenim noms que no ens agraden gaire sense que hi hagi un motiu. A mi em passa que molts noms de dona d'origen rus no m'agraden gens. Tipus Kàtia, Tània, Nàdia, Tatiana, etc. Em semblen noms ideals per a prostitutes d'una casa de barrets. Així que si un dia he de crear una madame o una prostituta, segur que es diu així.
Però són gustos personals. No sé d'on poden venir.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Tens raó, Lluís, però jo crec que els referents canvien per a cadascú, depenent de les seves lectures i d'allò que més li ha impactat.
I sí, també és cert (i això em vaig oblidar de posar-ho a l'article) que moltes vegades posem noms concrets en funció de la característica que volem destacar en un personatge. Qüestió simbòlica. Aprofitem la mitologia o la tradició. Per exemple, podem posar Penélope a un personatge femení de qui volem destacar el tret de la fidelitat recalcitrant.

Anònim ha dit...

El nom dels personatges fan que t'entrin d'una manera o altre. M'ha agradat com ho expliques. Gràcies Anna Maria


Marta Valls

Vicenç i Gemma Alemany Colomé ha dit...

Cert que te molta importància, i també és cert, que ens deixem guiar de manera inconscient pel nom, de manera que ràpidament classifiquem i encasellem les persones en un món determinat que tot sovint encertem. Suposo que tot plegat bé del fet que segons quins noms es fan servir en uns ambients i altres en uns altres. Això sí que m'ha cridat l'atenció, ho trobo molt curiós; i no hi sé veure el per que .

Raquel Gámez Serrano ha dit...

Efectivament. M'hi fixo molt com a lectora i com a escriptora puc trigar molt de temps en decidir-me, fins i tot puc canviar-los si en el decurs de la trama hi ha un detall que els pot fer inversemblants. D'homenatges, també n'he fet. Apassionant!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Com m'agrada aquest article!!! Voldria escriure un llarg comentari, però he de fer bondat amb els ulls; de moment encara no puc estar-me gaire per aquí. Totalment d'acord amb tu. I et pots imaginar la feinada que tinc amb els noms dels personatges a la meva saga: en tinc quasi 130 amb nom, i m'hi he mirat molt amb cadascun. Vaig escriure tress posts sobre com vaig triar els noms de l'Anna, d'en Tam, de l'Alison i d'en Tajun, però podria fer un article sobre la tria de noms de tots els quasi 130 personatges. En el meu cas, moltes vegades han de tenir, a més, coherència amb el país d'on són. Per exemple Maiera: Amés (A més), Toti (Tot i), Arabé (Ara bé), Depàs (De pas)... Fosca: Sàpid, Mansueta, Just, Jovial... Pot: Tam, Map, Tita, Ep, l'avi Nonó, Lula, Nana... I ho deixo aquí. Gràcies!!!

kweilan ha dit...

Molt bon article. A mi m'agrada molt triar els noms i crec q a cada personatge li escau un nom que s'ha de buscar molt bé.