A la seva pell, de Raquel Gámez Serrano

Abans de res, vull manifestar que em sembla interessant la publicació d’un text com A la seva pell, de Raquel Gámez Serrano. M’ho sembla per diversos motius, però el principal té a veure amb la poca presència de drames carceraris en la novel·la negra catalana. Amb aquesta recent aportació, número 17 de l’Editorial Llibres del Delicte, estem fent front a una escassetat que ja no ho serà tant.  

La novel·la neix de la pròpia experiència de l’autora com a educadora social i de l’impacte que li causà el cas del 4F, que tots coneixem gràcies al documental Ciutat morta. De fet, un dels seus protagonistes directes, Rodrigo Lanza, ha escrit el pròleg que encapçala la novel·la. La ficció que ens explica Raquel Gámez no hi té res a veure, amb el cas 4F, però s’hi inspira per fer-nos palesa la història d’una injustícia. D’una banda, perquè el protagonista empresonat, Leo, és innocent. D’una altra, perquè, ho sigui o no, el tractament que rep a la presó no és un tractament humà.    

M’ha interessat moltíssim el debat que el text planteja. Un debat vinculat a la funció de les presons. En el nostre sistema penitenciari la idea és que els reclusos compleixin la condemna, però sempre amb vistes a la seva reinserció social. En teoria, s’hi dediquen molts recursos. En la pràctica, això funciona molt poc. És desesperançador pensar en la teoria del càstig, de la qual ens va parlar Michel Foucault, que acaba essent la teoria imperant. Qui té dret a imposar el càstig? Com es decideix? Com es quantifica? Tal com considerava el filòsof francès, la llei escrita per l’home parteix de tot un seguit d’arbitrarietats que no sempre s’avenen amb l’autèntic concepte de justícia. I que, per descomptat, poc o res tenen a veure amb la reinserció.

La novel·la és dura, però de lectura lleugera. La seva protagonista, Gal·la, és una noia idealista, altruista, que sortirà malparada per voler descobrir la veritat a costa del que sigui. Suposo que, a un cert nivell, funciona com un alter ego de l’autora. El seu desig de destapar les irregularitats, la corrupció i la putrefacció que tot ho empudega toparà frontalment amb la mateixa realitat que intenta denunciar. 

Acostar-nos des de dins al funcionament d'una presó és un altre dels aspectes (ja he dit a l'inici que n'hi havia més d'un) que també m'ha interessat. 

L'enorme violència, soterrada o explicita. El  comportament -massa sovint discutible- de psicòlegs, metges, vigilants, funcionaris, educadors. Tot un món. Un univers  paral·lel que nosaltres, des de fora, no ens podem ni imaginar. M'ha semblat molt adient que Raquel Gámez remarqui la fina línia que, encara que no en siguem conscients, separa el nostre món d'aquell altre. Un error. Un simple error, i tots podem anar-hi a parar. Farem bé de no mirar-nos-el  des de l'atalaia dels "bons". Això dels "bons" i dels "dolents" no sempre és fàcil d'escatir, per més que ens ho vulguin fer creure les novel·les i les pel·lícules de policies.   

El text  alterna un narrador omniscient en tercera persona amb la veu en primera persona de Leo, el reclús empresonat. M’ha semblat que els capítols reflexius funcionen molt bé. Són crítics i sense concessions. No hi ha un pam de net, la corrupció es pertot i difícilment ens podrem salvar.  

La ficció, com acostuma a dir el mestre Andreu Martín (i Raquel Gámez remembra en el seu capítol d’agraïments), sempre supera la realitat. La supera perquè està passada pel tamís de la literatura i, per tant, pot gaudir de tots els seus recursos, arribar a molta gent i ser perpetuada en el record. Aquesta és la idea que amara, en darrera instància, la trama del llibre. Que no ens oblidem de Ciutat morta, que no ens oblidem del que ens explica, que tinguem sempre present que, darrere d’unes reixes insalvables, en un edifici de la nostra pròpia ciutat, hi ha un munt de gent tancada. Aquesta gent pot ser culpable, però també pot ser innocent. I, en qualsevol cas, es mereix un tracte just, civilitzat i humà.

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Digital Núvol