La maleta sarda, de Margarida Aritzeta

Els malalts de lletraferidura estem submergits perpètuament en un enorme maremàgnum lector. Hores i hores de devorar pàgines ens han dotat d’un bagatge que creix cada dia i que, per descomptat, és personal i absolutament intransferible. Tots tenim el nostre gust particular, les nostres inclinacions, però sempre sabem reconèixer una bona novel·la. Aquest reconeixement  representa, ja d’entrada, un bon motiu de felicitat: la promesa d’un gaudi segur. En canvi, allò que no resulta tan habitual és la sensació que la bona novel·la ens l’han escrit expressament, com si l’autor ens hagués endevinat totes les preferències, com si ens hagués encarregat un vestit tallat i confeccionat a mida. Quan això passa, els malalts de lletraferidura ens sentim transportats per una eufòria difícil d’explicar.

Aquesta és la sensació que, ni més ni menys, he experimentat amb La maleta sarda, de Margarida Aritzeta, publicada per Columna l’any 2010.

La maleta sarda no és una novel·la negra, però s’empara en molts dels recursos del gènere per construir la història. Fa de mal definir, però podríem atribuir-li adjectius com misteriosa, enigmàtica, intel·ligent, suggeridora, refinada, culta, ben documentada, intrigant, tendra, estilísticament potent. Fins i tot presenta alguns fragments decididament poètics. Posseeix tots els ingredients que necessita un lector sensible i exigent, amb una excel·lent construcció dels personatges (en certa manera és, abans que cap altra cosa, una novel·la de personatges) i una acurada recreació dels ambients.

A La maleta sarda, ficció polièdrica que arrenca amb un crim i que es basteix al voltant de la recerca d’un llibre antic i molt valuós, el ritme no decau mai, però l’autora es pren el seu temps. Com que el gruix de l’acció té lloc a Sardenya, m’atreveixo a considerar que el to de la novel·la és plenament illenc. Ja sabem que, en qualsevol illa del món, la cadència de la vida batega amb un compàs propi, especial. L’esdevenir del temps adquireix un ritme alentit, diferent, únic. Com una troca que es cabdella i es descabdella, el misteri atrapat entre les pàgines del llibre ens va atrapant també a nosaltres, en porta endavant i endarrere, ens genera incerteses, ens fa dubtar. Hi ha una ben trobada ambigüitat en La maleta sarda, un punt boirós que ens insinua els secrets ancestrals, sovint silenciats, d’un territori fosc, ancorat en el passat, cruel i salvatge.       

 

 

Margarida Aritzeta sap conjuminar a la perfecció les diverses peces del seu trencaclosques. Sense deixar de petja un sentit de l’humor molt ben dosificat, imprescindible per fer versemblant el conjunt, ens aboca al factor mediterrani i sensual de la història. Així, s’entreté plàsticament, gairebé mantenint-nos dins d’una constant sinestèsia, en la cultura gastronòmica, la bellesa del paisatge, la voluptuositat carnal. Al mateix temps, els valors intel·lectuals, les referències erudites, el delit per la música i, per damunt de tot, per la literatura i els llibres antics, atorguen a la història una dimensió culta que es complau en generar un refinat plaer estètic. La maleta sarda conté també una reflexió metaliterària. Aprofitant la seva formació, Aritzeta planteja coses. S’interroga (i ens interroga) sobre el sentit de la literatura, sobre el procés de l’escriptura, sobre la tasca científica de l’investigador, sobre el valor de la paraula, dels llibres, dels manuscrits. La conjunció aconsegueix demostrar que el gaudi dels sentits i el conreu de l’intel·lecte no necessàriament transiten per camins diferents.   

Enmig de tot això, un conjunt de personatges, d’una gran varietat, representen tots els papers de l’auca. Els viatges Perpinyà-Barcelona-Sardenya demostren la importància que en la literatura posseeix una bona tasca de documentació. I, per damunt de tot, una intel·ligent simbiosi entre realitat i ficció, entre passat i present, entre història i llegenda donen vida a una trama inoblidable, que ens entafora dins les entranyes d’una Sardenya feta d’atavismes obscurs, drames rurals, enemistats entre famílies, revenges i morts.

No us deixeu perdre aquesta joia, negrots. Us encantarà.