Harlem Nocturne

divendres, 7 de març de 2014

Exposició fotogràfica de Xulio Ricardo Trigo. Tema: El Valle de Baztán, paisatge d'una trilogia




Ahir l'escriptor Xulio Ricardo Trigo va presentar una exposició de fotografies a Barcelona, a la Llibreria de la Imatge. El tema, la seva magnífica visió sobre El Valle de Baztán, escenari de les novel·les de Dolores Redondo, El guardián invisible i Legado en los huesos. Són les dues primeres entregues d'una trilogia que aviat es completarà. En Xulio em va fer l'honor de demanar-me que presentés l'acte. Evidentment, jo mai no havia presentat una exposició fotogràfica, però vaig intentar fer-ho com millor vaig saber. La trobada finalment va resultar magnífica, plena d'amics, molt gratificant. Us deixo un bonic reportatge gràfic, que segur que us agradarà. D'altra banda, he pensat penjar la meva intervenció, que crec que pot resultar interessant de llegir, perquè fa referència a moltes qüestions artístiques i literàries. Gràcies, Xulio. Gràcies a tots.
  





Per cert, les fotos han estat manllevades dels reportatges de Maria Rosa Duran Albareda, Maria Dolors Sàrries i Coia Valls (gràcies, noies!).  
I alguna del mateix Xulio, no us penseu.
L’art visual, l’art de la paraula i les relacions que poden establir

La història de la creativitat humana sovint s’ha etiquetat i dividit en compartiments estancs. Tradicionalment hem estudiat literatura, pintura, escultura, arquitectura, música... però separadament. Quan érem petits i anàvem a l’escola o més tard a l’Institut, fins i tot a la Universitat, era difícil que les diferents assignatures contemplessin la relació detallada entre totes aquestes disciplines. De manera que el nostre coneixement i la nostra vinculació amb les diferents plasmacions artístiques sempre ha estat parcial, sense tenir en compte suficientment un concepte que avui jo diria que cap estudiós no pot obviar. Em refereixo a la noció d’episteme, sorgida de Plató però reformulada modernament a partir dels estudis i el pensament de Michel Foucault.  

Com sabeu, quan parlem d’episteme ens estem referint al conjunt de coneixements que condicionen la  manera d’entendre i d’interpretar el món en una època determinada. En cada època hi ha un substrat comú, una estructura de pensament pròpia, que compartim tots els territoris d’un mateix entorn cultural i geogràfic. Aquesta manera d’entendre el món queda reflectida en totes les activitats humanes, incloses les diferents formes artístiques. En conseqüència, aquestes formes artístiques estan estretament relacionades i les podríem entendre molt millor si les estudiéssim transversalment. Si ens hi aproximéssim així, sense tantes separacions, sense tants compartiments, la majoria d’aspectes ens quedarien molt més clars. En tindríem una visió global, relacional.
Amb això arribaríem al concepte d’intertextualitat, que normalment apliquem a la literatura en el sentit que cada text, cada obra literària, es construeix a ella mateixa recreant la tradició ja existent. Que no hi ha res nou sota el sol i que tots els textos estan bastits (amb b alta) a partir d’altres textos previs, però versionats o materialitzats de manera diferent.  

Avui em permetré aplicar aquesta idea a la relació literatura-fotografia. És a dir, la meva proposta rau en el fet que també podem parlar d’intertextualitat en un sentit molt més ampli. I diria que més engrescador i més intel·ligent. Un sentit que ens remet a la relació i a la interacció entre diverses formes d’art. Parlem d’influències mútues, d’inspiracions creuades, de circularitat.  

És aquest el factor que podem explorar en aquesta exposició. La literatura ha inspirat la fotografia i, ara, ambdós arts es retroalimenten i s’encomanen les possibilitats d’enriquiment que aporten, recíprocament, els seus diferents llenguatges. La imatge enfront de la paraula. La paraula enfront de la imatge. Imatge i paraula són dos mots que han servit per escriure alguna frase lapidària, del domini públic, que en aquests moments a tots ens ve al cap, però que jo, que sóc amant de destruir tòpics, no tindré el mal gust de repetir.

Perquè em reca fer comparacions. Perquè cada llenguatge artístic es nodreix del codi que li és propi, però amb la mateixa finalitat comunicativa, amb el mateix desig de transmetre sentiments, de fer-nos reflexionar, de generar-nos plaer estètic. Tenim un emissor que vol dir coses i que s’adreça a un receptor àvid de captar aquest missatge. L’únic que varia és el canal, el mitjà d’expressió de què s’alimenta l’emissor per arribar al receptor. 
Des que el Xulio em va demanar que presentés aquesta exposició, no vaig poder evitar de sentir el ressò de les teories de Cortázar al voltant del conte i de la novel·la, als quals compara respectivament amb la fotografia (el conte) i amb el cinema (la novel·la). Evidentment, aquí no estem fent teoria del conte, que és el que pretenia Cortázar. Entre d’altres coses perquè les fotos del Xulio fan referència a una novel·la. De fet, més que a una novel·la. A una trilogia.  
Tanmateix, sí que m’interessa la idea de Cortázar en relació amb el tema de la intertextualitat que acabo d’abordar. Si un dels grans mestres de la literatura del segle XX utilitzava símils i paral·lelismes entre dues disciplines artístiques humanes per explicar les entreteles d’una d’elles, no estava fent altra cosa que el que jo acabo de defensar.  

I així, si em permeteu, llegiré directament el mestre: 

La novela y el cuento se dejan comparar analógicamente con el cine y la fotografía, en la medida en que una película es en principio un "orden abierto", novelesco, mientras que una fotografía presupone una ceñida limitación previa, impuesta en parte por el reducido campo que abarca la cámara y por la forma en que el fotógrafo utiliza estéticamente esa limitación. No sé si ustedes han oído hablar de su arte a un fotógrafo profesional; a mí siempre me ha sorprendido el que se exprese tal como podría hacerlo un cuentista en muchos aspectos. Fotógrafos de la calidad de un Cartier-Bresson o de un Brasai definen su arte como una aparente paradoja: la de recortar un fragmento de la realidad, fijándole determinados límites, pero de manera tal que ese recorte actúe como una explosión que abre de par en par una realidad mucho más amplia, como una visión dinámica que trasciende espiritualmente el campo abarcado por la cámara. En una fotografía o en un cuento de gran calidad se procede inversamente, es decir que el fotógrafo o el cuentista se ven precisados a escoger y limitar una imagen o un acaecimiento que sean significativos, que no solamente valgan por sí mismos, sino que sean capaces de actuar en el espectador o en el lector como una especie de apertura, de fermento que proyecta la inteligencia y la sensibilidad hacia algo que va mucho más allá de la anécdota visual o literaria contenidas en la foto o en el cuento. 

Tampoc no he pogut evitar (ja em perdonareu!) recordar un magnífic relat de Josep Maria Espinàs, quan encara escrivia ficció, intitulat Fotografieu els pobres. Està inclòs dins del recull de contes Varietés i us el recomano vivament. Fa referència a un home que, per participar de manera original en un concurs de fotografia sobre tema ciutadà, se’n va a una barriada de barraques a fer fotos als pobres. Els pobres surten de tot arreu, l’envolten en nombre creixent, el segueixen, esdevenen una multitud que ell creu perillosa. Li agafa molta por, por que li facin mal, que li vulguin robar la càmera, que l’agredeixin. Però al final l’únic que passa és que tota aquella gent només volen sortir a les fotografies amb una il·lusió infantil absolutament entendridora. Volen quedar fixats per sempre, volen demostrar que han existit. Realment, se’ns fa un nus a la gola, però la plasticitat visual del conte és indiscutible. I ens indica que la fotografia pot ser molt útil. Pot ser un arma social, un testimoni, un remei contra l’oblit.

La fotografia sempre m’ha subjugat, tot i que he de reconèixer que sóc molt maldestra. Potser per això admiro tant la paciència i l’encert de la gent que ho sap fer bé. M’entusiasma la possibilitat de captar un instant, només un instant. De deixar aquest instant, fugisser com la vida, immortalitzat per sempre de manera artística. Per a mi és un gran motiu de plaer estètic, realment.  

Per això admiro tantíssim la feina del Xulio. Ja em disculpareu que no hagi parlat gaire dels paisatges de les novel·les de Dolores Redondo, però m’estimo molt més que ho faci qui no només els ha visitat, sinó qui també els ha enquadrat amb una càmera per convertir-los en obres d’art. 

















10 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Enhorabona a Xulio Ricardo Trigo per les seves belles fotos sobre el Valle de Baztán, que es distingeixen veladament en alguna de les fotografies que penges d’aquesta interessant presentació. Enhorabona també a Dolores Redondo i a tu, Anna , per fer-nos un “flash”dels moments viscuts durant la presentació.

Anònim ha dit...

Tens una manera tan clara de fer entendre les coses que els teus posts són com cursos de llengua i literatura. Em faig un tip d'aprendre.
Àngels

Anna Maria Villalonga ha dit...

Moltes gràcies, Jordi i Àngels.
Àngels, em fa molt contenta això que em dius. La meva vocació docent se sent acomplerta!

X. R. Trigo ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari, Jordi Canals. Si sents curiositat, pots veure moltes de les fotografies en la pàgina web de L'illa dels llibres > http://www.illadelsllibres.com/el-mon-de-dolores-redondo-una-aproximacio-als-territoris-de-la-trilogia-del-baztan/

Una abraçada.

X. R. Trigo

X. R. Trigo ha dit...

I moltíssimes gràcies, Anna Maria. Tot un privilegi poder comptar amb la teva mirada i, sobretot, amb la teva amistat.

Xulio

Teresa ha dit...

M'hagués agradat molt anar-hi, però m'era impossible!
Felicitats a tots!
I gràcies pel reportatge tan complet!
Una abraçada!

X. R. Trigo ha dit...

Hi haurà més ocasions, Teresa. Gràcies per l'interès...

Xulio

Tura Nogareda ha dit...

Felicitats per l'exposició Xulio! L'Anna pot amb tot, excel·lent el reportatge que ha fet sobre fotografia i literatura!
Hauria vingut, però distància més obligacions ho van fer impossible!
Gràcies per tot, jo també sóc de les que aprenc amb els teus articles!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Quines fotografies més encisadores. Quanta companyonia i estimació desprenen! I pel que fa a la teva intervenció, em sembla inteŀligent, impecable i d'allò més adient. La inclusió de Foucalt amb la relació entre diversos camps del coneixement, el seu episteme, com a forma de comunicació, no podria ser més encertada per a aquesta presentació. Tens un talent per trobar sempre el més adequat! I la intertextualitat no podia faltar, és clar, amb la qual cosa és perfecte parlar de Cortázar i la relació que fa entre narració i fotografia o peŀlícula (ara em ve al cap "Las babas del diablo", per cert). I m'has fet agafar moltes ganes de llegir el relat d'Espinàs que comentes (intentaré trobar-lo).
Per acabar: una gran enhorabona a en Xulio per haver aconseguit comunicar tantes coses amb les seves imatges dels paisatges d'unes noveŀles.
Una forta abraçada a l'artista i a la seva presentadora!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Teresa, Tura, Shaudin.
M'alegra que us hagi interessat la presentació que vaig decidir fer. Al principi, quan el Xulio m'ho va demanar, vaig pensar: i què diré?
Però de seguida vaig decidir tirar per aquest camí, que em va semblar millor que caure en el tòpic de parlar de les novel·les o d'un paisatge molt suggeridor però que no he tingut la sort de visitar.
Al final sempre m'acaba sortint la vena de profe, en major o menor grau!