Harlem Nocturne

dijous, 30 de gener de 2014

Tiana Negra 2014 (Segona part)






Reprenem la crònica del Festival Tiana Negra per fer un repàs a la resta d’actes que, sempre amb una gran assistència de públic, es van succeir.  

Començarem pel segon esdeveniment del divendres dia 24, que va consistir en la projecció d’un dels capítols del programa de TV3 La zona fosca, concretament el dedicat a Enriqueta Martí, la famosa vampira del carrer Ponent. Vam comptar amb la presència del presentador de la sèrie, el periodista Pere Cullell: un home amable i loquaç que, un cop acabada l’emissió del reportatge, va satisfer totes les curiositats dels assistents. Enriqueta Martí és un personatge fascinant, que Marc Pastor va recrear de manera molt suggerent a La mala dona. Els seus crims encara estan envoltats d’un bon nombre d’incerteses i misteris que, probablement, mai no s’arribaran a resoldre. Resulta molt difícil escatir on s’acaba la realitat i comença la llegenda, però, en qualsevol cas, podem assegurar que l’afer situa Barcelona en el mapa de les ciutats del món amb serial killer propi. No ens estem de res.
El dissabte 25 es va despertar rúfol. Fins i tot va ploure una mica. Sortosament, Sant Pere va decidir comportar-se i el temps es va mantenir raonablement estable. Així, vam poder gaudir d’una jornada perfecta.  
 
 
El matí es va encetar amb una activitat per a la mainada a la Biblioteca Can Baratau. Un contacontes negre que va fer les delícies tant de petits com de grans. La veritat és que jo m’ho vaig passar molt bé amb la desmitificació dels contes tradicionals. Em va recordar alguns dels meus relats. Aquells on prínceps, princeses i bruixes s’allunyen del tòpic per mostrar-nos, des d’una posició diferent, totes les possibilitats de la literatura.

 





A les 12 vam tornar a les qüestions negres de veritat. A la taula Collita 2013 vam comptar amb la presència de tres autors amb novel·les recents. Em refereixo a Rafael Vallbona (El tant per cent, Crims.cat), Lluís Bosch (Aire brut, Crims.cat) i Salvador Balcells (Tempesta al Bàltic, Ed. Meteora). Moderats per Sebastià Bennasar, tots tres ens van fer cinc cèntims del seu procés d’escriptura i d’allò que, en cada cas, volien aconseguir. Estem parlant de tres obres significativament diferents, la qual cosa palesa novament la varietat del gènere en català. Mentre que Vallbona s’emmiralla en l’actualitat més estricta per compondre una ficció coral que critica i denuncia la corrupció i els motius de la crisi, Bosch ens fa viatjar a la primera postguerra (1941) en un relat de reminiscències fantàstiques al més pur estil Lovecraft. Pel seu cantó, Salvador Balcells ens ofereix la quarta entrega de les aventures del seu sotsinspector dels mossos, Emili Espinosa, que en aquesta ocasió topa amb el crim durant les vacances, mentre es troba de creuer pel Bàltic.
 
Vull agrair personalment a Salvador Balcells que esmentés, tot relacionant-les amb la bona salut del negre en català, les dues antologies de relats que s'han publicat durant el 2013. D'una banda, Crims.cat 2.0 (amb tretze relats, apareguda al febrer, a cura de Bennasar i Martín Escribà) i de l'altra, Elles també maten (també amb tretze relats, fets per dones, apareguda al desembre). És a dir, l'inici i la cloenda de l'any amb dues antologies d'històries de crims en català. Per la part que em toca i en nom de Llibres del Delicte, com a autora  i com a coordinadora d'Elles també maten, crec que l'aparició d'aquests reculls contribueix a la visibilitat del gènere, sens dubte.   
 




Tiana Negra és un Festival que, malgrat la nodrida assistència, propicia un enorme apropament entre els participants en les xerrades i els negrots del públic. S’hi crea una gran complicitat (mot, d’altra banda, molt criminal!), amb un bon intercanvi de preguntes i respostes. Tothom s’ho passa molt bé, la qual cosa resulta fantàstica. És el que tots desitgem.  

Així va ser a la taula de la Collita 2013 i també a la resta. A la primera de la tarda, anomenada Las múltiples cares del gènere, Jordi de Manuel, Francesc Santolaria i Juli Alandes (valencià aterrat amb tots els honors des del Sud del país) ens van apropar a les diverses possibilitats d’innovació que el gènere pot presentar. Ja sabem que De Manuel fusiona el negre amb la ciència-ficció, de la mateixa manera que Alandes i Santolaria el vinculen amb motius històrics. No debades ambdós són professors d’Història en sengles instituts. La darrera novel·la de Santolaria, publicada per Meteora, es titula Per més temps que passi (títol prou explícit) i poua en esdeveniments antics –en època franquista– per poder resoldre el cas del present. Al seu torn, Alandes va publicar el 2012 (Bromera) la novel·la Crònica negra, guanyadora del Premi Enric Valor 2011. Una colla d’assassinats desencadenats per la troballa d’uns importants documents del segle XIII just quan fa 750 anys que Jaume I va conquerir València.

 



El debat fou molt entretingut. Vam parlar una mica de tot, mentre la sala s’anava omplint cada cop més. Dissabte a la tarda és el moment idoni per tal que la gent es decideixi a acostar-se a Tiana a gaudir de la negror.  

Tot seguit va venir la taula en la qual vaig tenir l’honor de participar. Moderada per la periodista tianenca Gemma Liñán, l’editor Josep Forment (Crims.cat/Alrevés), el comissari dels Mossos Joan Miquel Capell i jo mateixa vam debatre sobre un tema recurrent en aquestes trobades: la disjuntiva entre Realitat i ficció. Personalment, és una qüestió que m’apassiona, però sovint em genera, alhora, un cert disgust (no us enganyaré). I és que em sap greu, com he escrit en altres ocasions, la deriva que acaben prenent aquestes converses. S’acaba parlant sempre de fets reals, de les actuacions veritables de la policia, i ens oblidem de la literatura que, a tots els efectes, és el tema que ens ha reunit allà. Comprenc que la gent sent un morbo enorme per saber coses i que, quan tenen un poli vertader al davant, aprofiten per cosir-lo a preguntes. Però penso que la cosa no hauria d’anar per aquí, tot i que sembla inevitable. A mi em decep una mica i em fa sentir un pèl incòmoda, perquè no acabo de comprendre quin és el meu paper.

 


 

Molt més em va motivar la següent taula, en la qual (per sort!!!!) sí que es va parlar de literatura pura i dura. Em refereixo a l’engrescador tema Pares fundadors i gènere negre. Sherlock Holmes i Manuel de Pedrolo, amb la participació de David Aliaga (que es va ocupar de Sherlock) i Àlex Martín Escribà (que personalment en persona, com diria el Catarella de Camilleri) es va materialitzar des de la llunyana Salamanca per fer una reivindicació aferrissada de Manuel de Pedrolo i del seu paper en la literatura catalana de mitjan segle XX. No cal dir que comparteixo fil per randa el seu convenciment: cal atorgar a la figura d'un autor tan conscienciat, treballador, prolífic i intel·ligent com Pedrolo tot el reconeixement que es mereix i que, per motius diversos, li ha estat negat fins ara.
 
 
 
 
 

La tarda s’havia convertit en nit quan, de manera molt entenedora i detallada, Jordi Fernando (Meteora) ens va il·lustrar sobre La connexió tianenca, tot descobrint  en Josep Maria Palau i Camps. Aquest personatge, tianenc que es va afincar a Mallorca però que mai no va tallar els lligams amb la vila del Maresme, fou l’autor (entre moltes altres obres i enmig d’un munt d’activitats diverses) de set novel·les policíaques protagonitzades per l’inspector de policia Jaume Arbós, amb un estil que el connecta a l‘enigma i sobretot a escriptors com Simenon.  
 

 
 

La intensa jornada es va cloure amb el lliurament del Primer Premi Memorial Agustí Vehí, en honor de l’escriptor empordanès desaparegut el 20 de març de 2013. L’Associació En Negre, l’Editorial Alrevés i l’Ajuntament de Tiana es van unir per atorgar aquest guardó, enmig d’un emotiu ambient. El jurat, format per Jordi Canal, Àlex Martín Escribà, Sebastià Bennasar i Paco Camarasa, van decidir que l’obra mereixedora del premi era La sang és més dolça que la mel, del també empordanès Josep Torrent. Marie Gournay, la vídua d’Agustí Vehí, fou l’encarregada de l’entrega. Van ser moments per al record i l’emoció a flor de pell, negrots.
 
 
 
 



La cirereta del pastís la van posar els dos grups de teatre del poble, que ens van delectar amb la lectura dramatitzada de dos fragments de novel·la negra, el segon dels quals d’una de les obres de Palau i Camps. Amb un èxit de públic que va superar el de l’any anterior, vam acabar un dissabte de felicitat, negror i companyonia amb una copeta de cava. Cansats i contents, tots els implicats vam ser conscients que el Festival Tiana Negra ja és una realitat consolidada. Només calia sentir les converses sobre la pròxima edició, que ja apuntaven idees i projectes, per tenir-ho molt clar.  

Lluitarem pel gènere en la nostra llengua i guanyarem, negrots. Entre tots, ho podem fer.  

Que passeu un feliç dia.   
 

 

3 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Enhorabona per la encertada difusió i la perfecta organització.

Teresa ha dit...

Felicitats! Ja es veu per les fotos i per la ressenya, que és una trobada ben càlida i interessant!
Tant de bo hi pugui anar alguna vegada, m'agradaria molt!
Una abraçada!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Holy macaroni! Quanta negror, quanta literatura, quantes coses interessants! Em fa contenta!
Naturalment, no podia faltar la maleïda tendència a insistir sobre casos reals etc. i oblidar la literatura. Ja cansa. Com et vaig comentar en una altra ocasió, a mi em passa una cosa semblant, dins d'un altre context, a les classes. L'altre dia, tornem-hi, dues estudiants encaparrades amb que Borges no val perquè les seves històries no tenen ni cap ni peus, no són reals. Cada any el mateix. Buff!
Gràcies per una crònica que fa venir moltes ganes d'haver estat a la Tiana Negra!