Harlem Nocturne

divendres, 3 de gener de 2014

Legado en los huesos, de Dolores Redondo





Les trilogies, si posseeixen certs ingredients d’aquells que enganxen un ampli sector de públic, poden resultar extraordinàriament rendibles. La gent entra en la història, fa seus els personatges i espera amb impaciència la continuació. Li ho podríem preguntar (i ens donaria la raó) al fantasma d’Stieg Larsson, que deu voltar pel més enllà emprenyat com una mona per no haver pogut gaudir de l’èxit de Mil·lenium.  
Una cosa similar (però sense més enllà, déu no ho vulgui!) li passa a la Trilogía de Baztán de Dolores Redondo, que va debutar amb El guardián invisible (em va agradar més, tot i que el final no em va entusiasmar) i que ha continuat amb aquest Legado en los huesos que ressenyem avui. No arrisco res si afirmo que, ara mateix, un munt de gent està esperant amb delit la tercera entrega. I és que Redondo, que sembla que hagi assistit a un curset intensiu d’allò que cal fer per tenir contents els seguidors estàndard, s’ha llançat a la piscina i no s’ha estat de res. Dóna a la gent allò que vol i tira milles.
I que consti que l’obra té moltes coses positives, en especial el bon funcionament estructural i el ritme amè i trepidant. Jo m’ho he passat genial, n’he gaudit força i també espero el tercer lliurament. Ara bé, és innegable que cal posar-se una bena als ulls per ignorar les excessives i gratuïtes concessions a la comercialitat que la novel·la palesa.
Redondo fusiona el procedural amb l’element sobrenatural i mític, com ja havia fet a la primera novel·la. Totes les llegendes mitològiques i ancestrals de la Vall de Baztán troben ressò en una ficció sòrdida i sagnant, amb uns personatges terribles, dignes de l’estil més recargolat de les pel·lícules de Hollywood. Psicòpates que són la maldat en persona, caníbals, violadors, inductors als crims més abjectes, ossos amunt i avall, braços tallats, tombes i esglésies profanades. Tot envoltat d’una mena de màgia atàvica que es barreja amb el real a partir de la imaginació d’una autora que sap mantenir el suspens i la intriga de manera molt potent.
 
 

Tanmateix, la versemblança del conjunt em sembla relativa. Hi ha aspectes que trontollen i que no puc revelar sense convertir-me en una indesitjable spoiler. El final extremadament previsible d’aquesta segona entrega està agafat pels pèls. Ara Redondo ja té la trama exactament on volia. Ha situat els personatges en el punt just del tauler, allà on tots sabíem que anirien a parar des de la primera novel·la. Per desgràcia, el camí que han fet per arribar aquí no me l’acabo d’empassar. I no us ho perdeu. Resulta molt més increïble tota la part realista que no la part purament màgica, que funciona perfectament dins de la seva especial ficció.   
D’altra banda, m’ha resultat insofrible el cantó costumista de la novel·la que, endemés,  incideix negativament en la construcció del personatge principal. La dualitat contradictòria és inherent a l’ésser humà, però tot té un límit. Un límit que Redondo ha sobrepassat amb escreix a l’hora de donar vida a la seva protagonista. Tant, que comences a agafar-li una mica (o molta) mania. Resulta exagerat, sobrer i ridícul el tractament que l’autora fa de la maternitat recent experimentada. Insuportables els fragments sobre alletaments i biberons, marits/prínceps blaus que semblen sortits d’un conte de fades, jutges que sense més ni més estan enamorats de la “noia” com si fossin uns adolescents, etc. etc. De Camilla Läckberg ja en teníem una. No en necessitàvem una altra, Redondo.
Com he dit al començament, però, l’autora sap molt bé què té entre mans. I és que aquestes coses agraden a molta gent, permeten a un grup ampli de lectors sentir-se més identificats amb els personatges i amb les qüestions que els preocupen a la vida. No és el meu cas, evidentment. Que per veure canviar bolquers o fer biberons ja pujaré al pis de la meva veïna, que acaba de parir.
Que passeu un bon dia, negrots.

  


12 comentaris:

Àngels Freixa ha dit...

Esperava la teva ressenya per decidir-me amb aquest llibre, però em sembla que em fa una mica de mandra. L'amor amb el príncep blau ja s'em va fer una mica empalagós a la primera i ara hi hem d'afegir biberons. De moment tinc molt per llegir i prefereixo altres coses.
Una abraçada

Míriam Cendra ha dit...

Totalment d'acord amb tu, Anna. Esperava la teva ressenya perquè jo no ho hauria sabut explicar millor. La trama enganxa i sap mantenir molt bé la intriga, però alguns personatges no són creïbles: tant el marit/príncep blau, com el fidel col·laborador i el jutge enamoradís. El final també em va decebre, em va agradar més el de la primera part, tot i que hi havia coses estranyes (com els documents manllevats de la comissaria). Hi ha coses que les perdones perquè agraeixies els bons moments de lectura, però hi ha coses que no s'agafen ni amb pinces. Jo no li he agafat un excés de mania a la prota, però em recorda excessivament a una princesa, el nom de la qual m'estalvio, però que tots sabeu qui és. I ja no parlo de l'alletament perquè ho hem anat comentant al Facebook.
Lectura entretinguda, però això sí, cal posar-se la bena als ulls, com mol bé dius.

Anònim ha dit...

Carai! Quina ressenya... Moltes gràcies, Anna Maria!
Estava dubtant si enganxar-m'hi o no però després de llegir-la em sembla que buscaré alguna cosa més interessant...
Bon 2014!
Ashfield

Anònim ha dit...

Rapidament, ki demano als tres Reis d'Orient.
Una abraçada i un petò Anna <3

Jordi Canals ha dit...

La teva informació, Anna, és temptadora, la tindre molt en compte a l’hora d’escollir el meu proper llibre.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Havia seguit els teus comentaris al facebook sobre la lectura d'aquesta noveŀla, per tant ja tenia una mica d'idea de per on aniria la ressenya. Això de fer el que cal fer per tenir el seguidors contents i les concessions a la comercialitat em fan treure foc pels queixals. I cada dia abunden més dins la literatura. Manca d'integritat, en dic jo. En fi, si hi afexim els biberons i etc, no, gràcies. Tot i que no dubto, pel que ens comentes, que la noveŀla té els seus punts positius.
Gràcies!

Montse ha dit...

No he llegit aquesta novel·la ni l' anterior, però la veritat és en tinc ganes i ara més: m' encurioseix contrastar les meves impressions amb el teu criteri. Però ja saps que sovint comento que la pila de llibres per llegir és més alta que aquesta humil lectora. Tot i així, la ressenya val molt la pena.

Agraïda.

Teresa ha dit...

Amb el munt de llibres que tinc a la cua em sembla que prescindiré d'aquest... Darrerament arrisco poc, i les teves ressenyes m'ajuden molt!
Una abraçada!

Anònim ha dit...

Gràcies, per la magnifica resenya, jo també en tinc molts a la cua, aquest el deixarem passar.

Una abraçade

Carme Luis

Anònim ha dit...

Estic casi completament d,acord amb el que dius de la Dolores Redondo. Pero per exemple, el tema del ritme en va semblar lent i sense cap tipus de sensacio de ser trepidant.
Vers la part "realista" he de dir que a mi em va semblar una copia mal feta (adaptada per a les senyores que els hi agrada aquesta escriptora) d'en Thomas Harris i "El Silencio de los corderos": El Director de la clinica de la mare era el Dr.Chilton, la propia mare una mena de Lecter etc, etc. Personalment a mi la part criminal va semblar molt poc dura, poc documentada i amb poca sang i fetge: tot massa suau per ser una novel.la sota el segell de "negra".
Em sembla tot plegat un "boom" comercial i que ara toca novel.la negre com fa un parell d'anys va tocar de novel.la sado(Grey). I tota la rao: estava de bolquers i xumets fins els nassos! Molt infantil tot!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Estem d'acord, Anònim (qui ets? m'agradaria més saber-ho) en quasi tot, com tu dius.
A mi sí que em sembla que hi ha truculència (cadàvers desmembrats de criatures, cementiris i esglésies profanades, braços tallats, suïcidis a tort i a dret, comentaris sobre sacrificis humans). Home, si això no és truculent, ja no sé què pot ser-ho!
Pel que fa a la resta, d'acord. Jo no volia ser tan explícita parlant de la mare i del psiquiatre per no revelar res, però sí.
Molt infantil tot, exactament.
Ara, la lectura es fa passadora, jo no m'he avorrit.

Gemma ha dit...

No ho llegeixo per que ja tinc el llibre i no en vui fer una "pre-idea"