L’homenatge a un home bo: Agustí Vehí

El divendres dia 27 de setembre, a les 19:30 de la tarda, va tenir lloc a Barcelona, en l’ampli i còmode Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna, un sentit homenatge a l’escriptor empordanès Agustí Vehí, desaparegut prematurament el 20 de març d’enguany.

Érem un grup d’amics que ens estimàvem ˗que ens estimem˗ l’Agustí i que teníem molt clar que es mereixia aquell acte. La seva dimensió humana i professional, sempre estretament lligades, abraçava camps molt diversos. En tots ells, l’Agustí Vehí  excel·lia, però sobretot excel·lia com a persona. Era un home extraordinàriament bo, generós, planer, simpàtic, intel·ligent, xerraire. Un gran lector, erudit i culte. Amb tots aquests antecedents, no és estrany que tothom volgués demostrar-li públicament el seu reconeixement.

 

 

 

Agustí Vehí i Castelló (1958-2013) era Sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, Doctor en Història Contemporània, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i, en els darrers anys, un escriptor de novel·la negra de gran talent. Totes les facetes de les seves activitats van estar representades en el seu homenatge. L’acte el va conduir Rafel Vallbona i hi van participar Àlex Martín Escribà, director de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat; Jordi Figuerola, professor de la UAB i director de tesi de l’Agustí; el comissari de policia Joan Miquel Capell. Tots van destacar la seva personalitat i la seva vàlua, la seva tenacitat a l’hora de lluitar per allò que creia necessari i just, la seva honestedat i bonhomia.

Com no podia ser d’una altra manera, també es van llegir fragments de les seves novel·les: Sebastià Bennasar va començar amb Ginesta pels morts; després jo mateixa vaig enfrontar-me a un passatge de Torn de nit; i, en darrera instància, el seu amic de tota la vida, Josep Torrent, va avançar-nos, molt emocionat, unes quantes línies de la seva obra pòstuma, Remor de serps, recentment publicada.      

 

 

Els fills de l’Agustí assistiren molt afectats, però feliços, al comiat en reconeixement del seu pare. Van resultar inevitables unes quantes llàgrimes (en especial quan es va projectar un audiovisual on vam poder contemplar l’Agustí parlant de la novel·la catalana) i també algunes rialles, provocades –com no!˗ per la lectura de les seves pròpies obres. I és que el sentit de l’humor de l’Agustí Vehí no tenia igual. Era capaç d’arrencar la riallada de qualsevol persona en qualsevol circumstància.

Per acabar, un seu amic de l’Empordà va llegir abrandadament un poema que li havia dedicat.

En conjunt, l’acte va resultar molt emotiu, però també sobri, contingut, de tall intel·lectual. Un homenatge preciós, que estic segura que li hauria agradat molt. L’Agustí, un savi, un humanista, un gran professor, un home de la cultura, era també un bon vivant i un conyon, com a ell mateix li agradava definir-se. Un empordanès de soca-rel, compromès amb el país i amb la gent que estimava.