Harlem Nocturne

dimecres, 2 d’octubre de 2013

Entrevista amb Lluís Bosch, autor d'Aire brut


 
Ens reunim amb en Lluís Bosch a la Plaça d'Osca, al barri de Sants.
Fa una tarda calorosa. 
Bon comunicador i de tracte extremadament afable, en Lluís és una persona intel·ligent, sensible i d'idees clares. Docent, escriptor i negrot de pro, estic molt contenta que tinguem una conversa sobre la seva novel·la Aire brut, número 9 de la Col·lecció Crims.cat. 
En Lluís es troba immers en la promoció del llibre, que tot just comença.
I diu que té la intenció de passar-s'ho molt bé.   
 
 



Quan comences a escriure?
De molt petit. No sabria dir-te el moment. Jo anava a una escola d’aquestes on et potenciaven molt la creativitat. Altres companys dibuixaven i a mi m’agradava molt inventar-me contes. Me’ls inventava sobre la marxa i els explicava. Era una cosa molt oral, al principi. Això encara m’agrada, que hi hagi oralitat en els llibres.
Sempre deus haver llegit molt, no?
Sí, sí. Fins i tot a l’hora d’escriure m’he de reprimir per no treure massa referències de les meves lectures. És una cosa que s’ha de dosificar. Si no, no funciona.
Com vas començar a publicar?
Jo vaig començar escrivint contes per a Cavall Fort. Vaig guanyar un premi que Cavall Fort organitzava i després hi vaig continuar publicant contes. Arran d’això, Ala Delta em va comprar dues novel·les juvenils breus. Però després ja vaig pensar que havia de passar a la literatura per a adults... i, mira, en això estem.
La literatura juvenil no és fàcil, no?
No, no. No és fàcil. Simplement jo tenia ganes d’escriure en un altre registre.       
Com arribes al “negre”?
Bé, jo crec que sempre ho he tingut al cap. Sempre se m’han acudit arguments negres. De tota manera, Aire brut inicialment no ho era, fins que em vaig adonar que el millor seria enfocar-la cap al gènere. Primer estava pensada com una novel·la de personatges. Dos personatges molt oposats que es troben, que estan obligats a conviure... però vaig veure que hi feia falta una trama policíaca o negra per encarrilar-la. I ara crec que realment vaig seguir l’opció correcta. A més, m’ha donat peu per fer la novel·la que estic fent ara, més convencional i tot, on assumeixo més el gènere. O sigui que al primer capítol ja apareix un cadàver enmig d’un prat... 
Caram. De tota manera, Aire brut és ben fosca. No només per la trama, sinó per l’ambient i l’època que descriu...
Sí, sí, i tant. Em vaig documentar molt i vaig veure moltes fotos. I les fotos mostraven clarament una degradació social tremenda.
Per què ambientar-la en els inicis de la postguerra?
Perquè penso que una de les coses que ha de fer la literatura és recuperar episodis històrics. Jo no vull fer novel·la històrica, però sí que trobo molt interessant aprofitar la història més o menys recent i recrear moments de canvi intens, moments conflictius... La primera postguerra dóna molt de si. S’han d’explicar coses de la realitat i donar-les a conèixer. És una de les funcions de la literatura. Ajuda a explicar d’on venim. Ara estem vivint circumstàncies i situacions que se semblen terriblement a aquella època. Vaig descobrir coses dels falangistes i d’aquell ambient que em van deixar astorat. Eren molt idealistes, pràcticament estaven volats. De bogeria: que si les estrelles, que si el destino.  Resulta flipant. Es pensaven que de veritat podrien transformar la societat.   
Com neix el personatge de Martín Marín?
Mira, el nom té un origen curiós. Hi ha un historiador, professor de l’Autònoma, que es diu Martí Marín. Té un llibre sobre la postguerra, sobre la repressió franquista, que em va semblar molt bo i el vaig consultar molt. I a força d’anar apuntant cites de Martí Martín, vaig trobar que el nom tenia molta força, amb aquesta repetició. A la literatura ja n’hi ha de noms així, com el Jean Valjean d’Els Miserables. Li vaig demanar permís i em va dir que sí. Tot i que em va comentar: “Ostres, no em pensava que em convertiries en un falangista”, però em va dir que sí.
El personatge no està inspirat en ningú real. El que m’interessava era crear el perfil psicològic d'un idealista que s’adona que els seus ideals no els podrà aplicar mai.
Quan vas trigar a gestar i escriure la novel·la?
Molt de temps. Després de documentar-me, vaig estar escrivint dos anys. I després refent, és clar.
Es nota molt clarament la teva voluntat d’aconseguir un bon registre lingüístic i un estil depurat.
Sí, sí. Aquest és un tema que em preocupa molt. Com a lector, m’interessa més trobar un nivell de llenguatge alt que una bona història. Ja m’entens. Les històries estan totes explicades. L’única cosa que varia és “com l’expliques”. I aquí és on es poden aportar coses. No estic insinuant que la novel·la negra tingui un registre més baix que la novel·la generalista perquè hi ha mil exemples que ho desmenteixen, però sí que existeix una certa tendència a simplificar. Jo crec que s’ha de fer un esforç en aquest sentit. I encara més si escrius en català. Som una llengua petita i amb problemes i hem d’intentar cuidar aquest aspecte. No ens hem de passar com van fer els noucentistes, però es tracta de trobar el punt. Hem d’utilitzar paraules o construccions que no siguin sempre tan estàndard ni tan col·loquials perquè això fa que, de mica en mica, anem rebaixant el nivell.             

En castellà no es planteja que la literatura ha d’usar un registre més elevat que la parla. Que nosaltres ho estiguem fent constantment traeix l’empobriment del català. Ja no coneixem una sèrie de mots que han caigut en desús i que no són tan elevats com sembla. Simplement, el poc domini que tenim de la nostra pròpia llengua fa que ens semblin estranys. Perdona, ja ha parlat la filòloga.  
Sí, sí, és així. I llavors aquests mots desapareixeran. I això és molt trist. A mi m’agrada usar paraules que feien servir el meu avi o el meu pare perquè no vull que es perdin. No s’han de perdre. Com a mínim, si les escrivim queden impreses. Com a lector, jo agraeixo molt trobar construccions ben meditades i, fins i tot, un cert llenguatge poètic.
El teu llibre ho és força.
Quan em poso a escriure, penso molt en allò que a mi m’agradaria llegir. Per exemple, dins la col·lecció Crims.cat, la novel·la de Flavio Soriga, Pluja negra, té molts elements poètics. I no per això la història deixa de ser negríssima. És l’estil també dels autors gòtics americans. Poe, Lovecraft, que a mi m’agraden molt. Ells fan una metàfora, fins i tot diria que metafísica, de la vida i del món. Aquest element fantàstic o esotèric que ells usen -i que jo també he fet servir a la novel·la- té molta potència simbòlica. Evidentment, jo no crec en esperits. Però sí en la seva capacitat per convertir-se en símbol, en sublimació del terror, en metàfora.
El gènere negre també pot ser molt periodístic. I també m’agrada molt. Retrat cru de la realitat. Pot resultar molt dur. Però personalment vinculo més el gènere actual amb la possibilitat de fusionar. És complicat, però es pot fer. I crec que el gènere s’enriqueix. Avui en dia em fa també la sensació que massa gent s’inspira en el cine i en les sèries. Com si escrivissin un guió.
M’agrada molt com fa Perucho el joc entre el real i el fictici. I també un relat de Sánchez Piñol, El Bosc, que n’han rodat una pel·li. O el que explica Guillermo del Toro a El laberinto del fauno. Superposar la realitat tal com és amb la construcció d’un imaginari. És el que jo he intentat a la novel·la. Tot i que el tema de la Guerra Civil i la postguerra està molt tocat, penso que encara pot donar força de si.  
 

 

Mirem la teva novel·la en profunditat. De què ens vols parlar? Existeix la dicotomia entre dos personatges enfrontats, que és un lloc comú força utilitzat i molt rendible, que pot jugar un paper important, però... de què més? De la por, del canvi, de l’idealisme impossible d’aplicar...?
Sí, aquest és un tema. El fracàs de les ideologies. També parlo de la por, tal com dius. I després sobre una altra cosa. Sobre la idea que, per sobreviure en aquells moments tan durs, havies de ser un altre. T’havies de convertir en un altre per poder tirar endavant. La postguerra va ser un moment molt dur, molt més del que s’explica. Hi havia una repressió brutal, el règim del terror. I per sobreviure es feia el que fos. Per això també té sentit explicar el terror des del terror.
 
Què ha significat per a tu publicar a Crims.cat?
És una empenta molt gran i em serveix per continuar endavant. El panorama és molt decebedor i saber que m’han publicat i que potser ho tornen a fer, és molt important. I després també m'agrada molt el feedback amb la gent. Poder parlar amb el lector. El contacte. Les xarxes socials, si em permeten això, em semblen fantàstiques.
Suposo que és una pregunta supèrflua, però no et planteges escriure en cap altra llengua que no sigui el català?
No, no. Ni m’ho qüestiono. El català és la meva llengua materna i, a l’hora de crear, no puc fer altra cosa. A més, si volem ser normals, hem de fer-ho.      
Estàs escrivint?
Sí, estic ara amb una altra novel·la, que passa onze anys abans que Aire brut. M’agradaria al final fer una mena de trilogia, situada a principis del segle xx. Un retrat de l’època, que em sembla un període de canvis molt interessant. Ja veurem si ho aconseguim!  
 
 
 
 

8 comentaris:

Ferran d' Armengol ha dit...

Al Lluís el vaig conèixer quan escrivia a RC i ja aleshores feia uns relats negres molt bons. M'hauré comprar el llibre!! segur que és molt bo.
Bona entrevista Anna!

Jordi Canals ha dit...

No he llegit res de Lluís Bosch. La lectura de l'entrevista m'ha donat una bona raó per fer-ho.

Teresa ha dit...

Jo tampoc no he llegit res d'ell... però això té fàcil solució!
Anna, ja veig que t'hauràs de plantejar un "Veus del Crim 2"!!
Petonets!

Anònim ha dit...

Ja el tinc aquest llibre! Em fa molta il·lusió llegir-lo!
Quina entrevista tan bona Anna!
Gràcies!
Tura

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Veig que continues amb les estrevistes. Aquesta em sembla molt interessant, entre altres coses per l'èmfasi en la llengua. Estic totalment d'acord amb el que en diu Lluís Bosch (i també tu). És molt important tenir-ho clar! I, bé, m'adono que coincideixo força amb molt del que comenta en aquesta entrevista. Espero tard o d'hora aconseguir el llibre; tinc moltes ganes de llegir-lo!

Eulàlia Mesalles ha dit...

Em fixo en un dels punts de l'entrevista -em podria fixar en algun altre-:
Que un bon escriptor ha de ser un bon lector és una cosa que de vegades es passa per alt. I em sembla bàsic.

Lluís Bosch ha dit...

Llegint-te (me), he tingut la sensació que la teva mà havia millorat l'entrevista, i ho dic en el bon sentit, que quedi clar. No parlo de manipular, sinó de què has sintetitzat les poques coses interessants que deuria dir-te.
El què més m'agradaria, ara, és que aquesta visibilització que estàs fent dels autors es traduís també en un diàleg entre el lector i l'escriptor, que ens haurien de permetres les xarxes socials.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola a tothom. Perdoneu el meu silenci, però tinc un Congrés a la facultat i vaig de bòlit. Celebro que l'entrevista us interessi. El llibre s'ho val.
Lluís, editar entrevistes no és fàcil. Vam xerrar molt i vam dir moltes coses. Per tant, s'ha de fer un exercici de síntesi i d'extracció de la informació més rellevant. Tot plegat sense trair la veu de l'entrevistat, és clar.
Ara, després de "Les veus del crim" i de moltes altres entrevistes que he fet, ja n'estic aprenent una mica!