Harlem Nocturne

dijous, 24 d’octubre de 2013

El ninot de neu, de Jo Nesbo






Després d’El pit-roig, Nèmesi, L’estrella del diable i El redemptor, ara ens arriba la cinquena novel·la de Harry Hole, aquest incombustible policia d’Oslo que té el cor robat a una bona massa de lectors.
Sens dubte, el seu creador, Jo Nesbo, s’ha consolidat com un dels grans de la novel·la negra actual. Lluny de la carrincloneria costumista d’algunes (no totes) de les seves col·legues sueques (ja coneixeu la meva al·lèrgia, per exemple, a algú com Camilla Läckberg), Nesbo és un autor nòrdic que ha estat capaç d’alenar un univers propi, sòlid i potent,  carregat de personalitat. El noruec és un excel·lent narrador i domina la tècnica del gir inesperat, la intriga i el suspens. Excel·leix a l’hora de crear atmosferes i d’implicar el lector en les peripècies dels personatges. Les seves trames, molt ben travades, són dures i macabres, extremadament imaginatives.   

 
 

En contra d’allò que ha afirmat gran part de la crítica, per a mi El ninot de neu no és la millor entrega de la sèrie. Amb tots els respectes, l’impacte que em va causar El pit-roig no l’he tornat a experimentar. Evidentment, aquesta és una sensació personal, que entenc que no tothom comparteixi i que té a veure, bàsicament, amb la versemblança. El pit-roig em va semblar més creïble, infinitament més. I ens mostrava un Harry Hole encara desvinculat dels personatges de la Rakel i de l’Oleg, que, al meu entendre, han fet a la nissaga més mal que bé.
I és que, a partir de la relació que el protagonista estableix amb ells, la seva presència en la construcció dels casos posseeix una importància excessiva. No m’agrada que sempre hi estiguin implicats d’una manera o d’una altra, no m’agrada l’oportunista tria de l’assassí de la novel·la (no puc explicar res més), no m’agraden aquests finals d’acció hiperbòlica (com va passar a L’estrella del diable) més propis d’un thriller de Hollywood que d’una ficció europea (i nòrdica) de la qual ˗si més no jo˗ n’espero més realisme i contenció.
 
 

Tot llegint el desenllaç d’El ninot de neu, vaig recordar una conferència sobre Henning Mankell a la qual vaig assistir fa temps (llegir aquí). Aquell dia, algú va comentar que Mankell no se’n sortia gaire amb els finals de les seves novel·les negres (evidentment, parlàvem de la nissaga protagonitzada per Kurt Wallander). Amb el pas del temps i moltes més lectures, m’adono que no hi estic en absolut d’acord. Els casos de l’enyorat Wallander es tancaven discretament, sense tanta espectacularitat, a voltes en l’ombra més absoluta. Però és que així deu ser, en la vida real, gairebé sempre. I a mi em semblaria molt millor. Em permetria considerar que la versemblança i el decòrum, la volada, en una paraula, de la literatura de Nesbo, són més grans; que l’autor no cau en fàcils concessions a la comercialitat.
Com tots els altres títols, El ninot de neu també és una obra molt extensa. Més de 500 pàgines. Voleu dir que cal? Ja sabeu que jo valoro molt la concisió i la brevetat. Tret de casos molt concrets, em sembla un plus. Per tant, uns quants fulls menys a mi m’estarien molt rebé.
Que ningú no es pensi, però, que no he gaudit de la novel·la. M’ha agradat força. I en especial advoco per un personatge com en Harry. Adoro els antiherois torturats i depressius, decididament humans, amb vicis, aire displicent i capacitat privilegiada per resoldre els crims. De la corda de Martin Beck, Erlendur Sveinsson, Kurt Wallander o Marc Sergiot, Harry Hole s’escau perfectament dins d’aquesta categoria. Només em sobra aquesta mena d’enamorament de col·legial envers la Rakel de marres. Si ella no hi fos, en Harry seria un personatge rodó.          
    


11 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb una cosa que dius del final que no comento per no espoilejar, però jo vaig disfrutar molt amb aquest llibre i, en alguns moments, m'hi vaig ben emocionar.
Com que vaig al revés ara em falten El pit-roig, Nèmesi i L'estrella del diable. Per les teves referències del primer, ja tinc pressa per llegir-lo.
Jo també enyoro en Kurt Wallander.
Una abraçada.
Àngels

Jordi Canals ha dit...

Gràcies Anna per la teva crònica. N’he pres bon nota.

Hojas de Alisio ha dit...

El tinc pendent...però volia seguir primer l'orde de la sèrie ja que no he llegit aquest autor abans...

Mercès per la ressenya.

Petons ;-)

Teresa ha dit...

La tinc comprada i "en capilla". Ja tinc ganes de llegir-la!
No he llegit les anteriors, però suposo que no es imprescindible, tampoc....

Anna Maria Villalonga ha dit...

Es pot llegir de manera independent sense cap problema, tot i que jo sempre sóc partidària d'anar per ordre. Però res, podeu llegir-la. No passa res.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No puc dir gaire perquè no he llegit res de Jo Nesbo i si sé qui de qui es tracta és per les teves ressenyes (al Canadà no se'n parla gens ni he vist mai cap noveŀla seva a les llibreries), contrariament a Henning Mankell que sí és força conegut, tot i que la noveŀla negra nórdica en general no té gaire èxit. En qualsevol cas, la teva ressenya és molt interessant de llegir.

Anònim ha dit...


Tampoc he llegit res d'en Nesbo, no sabia pas que fós nordic. Sembla que la Rakel ho espatlla una mica... ai les dones!
Gràcies per la ressenya Anna!
Tura

Anònim ha dit...

Sembla que aquest ninot de neu,serà dolent.
Gràcies per la crònica, Anna !

Carme Luis

Maria Teresa Galan ha dit...

Molt bé, Anna Maria , per la teva sinceritat i, com sempre, la gran ressenya que en fas.
Jo no l'he llegit, però sí que me l'ha comentada el meu marit. Tant el criteri del meu marit com el teu coincideixen. Quan pugui el llegiré.
Una abraçada

Spock ha dit...

I a mi que em sembla que a Nesbo de vegades se li'n va una mica l'olla en els girs insperats i en l'afany per sorprendre? el Pitroig em va encantar, però les altres novel·les m'han semblat, a part de molt ben escrites i d'un ritme molt ben estudiat, més aviat tramposes. baja, és només una opinió, Però m'ha vingut de gust compartir-la.

gràcies pel bloc!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, una mica és le que jo dic. Jo no he vist gens clara la identitat del culpable d'aquesta. Per el motiu que tu dius, una mica agafat pels pèls.