Los crímenes del Matarraña, d’Isidro Garrido

Los crímenes del Matarraña és una òpera prima. El seu autor, Isidro Garrido, va participar com a alumne en els Juliols de la UB sobre novel·la i cinema negre de l’estiu passat. Allà, ens va poder avançar alguns fragments de l’obra. Ara, com que serà un dels convidats a la taula rodona de la BCNegra que moderaré el 8 de febrer, tindrem ocasió de parlar-ne més extensament.

Tot i estar escrita en castellà, Los crímenes del Matarraña es desenvolupa en el nostre àmbit. El protagonista, el brigada Silva (sens dubte homenatge a Lorenzo Silva) de la Guàrdia Civil, és fill de Balaguer i viu i treballa a Barcelona. Per qüestions internes del cos, alienes a la seva voluntat, es veu obligat a desplaçar-se al Matarranya a fi de col·laborar en la resolució d’un crim. Els indrets i el paisatge d’aquella bella zona tenen un significatiu paper en la ficció, però també la ciutat de Barcelona, el monestir de Montserrat, Saragossa o Balaguer desfilen per les seves pàgines.

És curiós que Garrido s’hagi decantat per un Guàrdia Civil, atès que la seva presència a casa nostra és molt minsa i que el cos que veritablement s’ocupa de les investigacions criminals són els Mossos d’Esquadra. Li preguntarem el motiu i espero que ens l’explicarà. En qualsevol cas, els personatges resulten tan casposos i anacrònics com caldria esperar de la benemèrita. Tot plegat posa una mica els pèls de punta. Crec que Garrido ho fa molt bé a l’hora d’escriure uns diàlegs que semblen recent arribats dels anys cinquanta. L’atmosfera i les actituds dels personatges s’avenen a la perfecció amb un estil policial una mica passat de moda.

Es produeixen situacions un pèl sorprenents. Els guàrdies, enmig d’una investigació seriosa, es prenen el cap de setmana de festa, se’n van a pescar, ajornen la feina per a l’endemà, es regalen uns àpats al·lucinants, fumen i beuen pels descosits. Aquest modus operandi, que no dubto que es produeixi a la vida real, no resulta creïble en la ficció. Es tracta d’una contradicció típica i coneguda, que surt a debat en moltes xerrades sobre el tema: allò que de vegades succeeix a la realitat no sempre pot ser vàlid en literatura. Bé, en aquest cas potser sí. Qui sap si a la Guàrdia Civil estan fets amb una pasta diferent i això és el que Isidro Garrido volia reflectir.

La novel·la és entretinguda. Garrido ens pica l’ullet en molts aspectes, inclosos els noms d’alguns personatges. Hi deixa anar píndoles de reflexió prou intel·ligent al voltant de la societat, del món que ens envolta, de l’actualitat més rabiosa. Ambientada durant l’estiu de 2010, hi trobem al·lusions a problemes tan peremptoris com la situació econòmica de Catalunya, el preu dels peatges, la qüestió de la immigració o el Mundial de futbol.   

Jo m’ho he passat força bé. Vull felicitar l’autor. No podem obviar que parlem d’una primera novel·la, però està ben travada, no trontolla en absolut pel que fa al cas criminal i presenta una bona caracterització dels personatges i uns diàlegs molt vius. Emparant-se en inequívoques hores de lectura, Garrido s’emmiralla en una llarga tradició i, ja a una edat tardana, s'atreveix amb tot. I crec que en Silva tornarà, perquè he llegit a la contraportada que Garrido ja ha treballat en dues pròximes entregues.

Jo l’encoratjo a fer-ho. Endavant i fins aviat!