El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar

El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar, és el títol número 6 de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, de l’Editorial Alrevés. Una obra dinàmica, àgil, que enganxa des de la primera pàgina i que demostra la vitalitat actual del gènere a casa nostra.

L’acció se situa en un indret tan bell com la Vall de Boí, la qual cosa justifica de ple el poètic títol de la novel·la. Una sèrie de crims terribles, que deixen un reguitzell de cadàvers torturats de la manera més sàdica, posen a prova els mossos d’esquadra de la contrada, dirigits pel comissari Jaume Fuster, arribat casualment de Barcelona per impartir un curset. L’atmosfera és vital. Enmig d’un hivern duríssim, gairebé colgats per la neu, els policies s’enfronten amb un cas d’enorme brutalitat que arrenca de malediccions ancestrals i d’antigues supersticions religioses. La tria geogràfica de Bennasar no em sembla casual. Respon a la voluntat de descentralitzar el gènere i de demostrar que, lluny de la gran ciutat, també s’hi pot ambientar una ficció ben negra. De fet, pel que fa a les característiques dels assassinats, El país dels crepuscles resulta molt més que negra. És negríssima.

L’autor construeix una història procedimental, de manera que el lector acompanya la policia en les seves investigacions i se sent partícip dels descobriments. La truculència dels crims queda equilibrada pel tractament proper i costumista dels personatges principals. Sense descriure’ls en excés, Bennasar se’n surt molt bé a l’hora d’aconseguir que el receptor s’hi senti identificat. Els diàlegs, planers i creïbles, hi tenen molt a veure. En la novel·la no hi ha res superflu. Aquesta característica, per a mi indispensable en el gènere negre, converteix El país dels crepuscles en una obra madura i ben travada; en una obra prou versemblant malgrat la insòlita ˗i tal vegada una mica pel·liculera˗ cruesa dels crims.                

Tanmateix, la novel·la només és un instrument. Un instrument de gènere, que segueix aplicadament els codis, però que té com a finalitat plantejar interrogants ˗gens banals˗ sobre el món que ens envolta, sobre la deriva de la nostra societat. Bennasar posa en pràctica dos exercicis. Un més explícit, l’altre més sibil·lí.

D’una banda, aposta per mostrar clarament la seva preocupació ecològica, mediambiental. Empra el misticisme del llop (una figura molt rendible literàriament) per encetar un debat: la legitimitat del retorn de certes espècies al Pirineu, la necessitat de recuperar els usos ramaders i agrícoles tradicionals, la conveniència de garantir la bona salut de la natura. Amb tot, el seu discurs no és fonamentalista, sinó ben assenyat. Així, també mostra la cara més fanàtica de la qüestió, tot inventant un grup terrorista d’allò més bèstia que pretén volar pels aires la Presa de Cavallers (com a primera de tota una sèrie) i inundar el país si fa falta.     

D’altra banda ˗i de manera menys evident˗, Bennasar va desgranant al llarg del text tot un conjunt de meditacions, preocupacions i opinions que el vinculen al present més estricte i que l’acaben posicionant ideològicament. Ens parla de l’actual crisi econòmica i les seves conseqüències, de les màfies organitzades, de la prostitució, de les rèmores del franquisme que encara arrosseguem, de la llengua i la literatura catalanes, de l’imperialisme lingüístic del castellà. Recull referències històriques i artístiques, fa reflexions sobre el passat i el futur. Sembla gairebé inabastable la capacitat de l’autor per introduir els temes dels quals vol parlar.

Personalment, no m’hauria importat que el final hagués estat una mica més perllongat  en relació amb la resolució del cas, però, alhora, agraeixo profundament la manca de detalls innecessaris o hiperbòlics. Hiperbòlics poden ser els crims, però el tractament del seu desenllaç és absolutament versemblant i realista. 
M’imagino perfectament la possibilitat de veure El país dels crepuscles convertit en pel·lícula.

Llanço la idea a algun director de cinema. A veure si algú s’anima. I als lectors, una clara recomanació. Llegiu la novel·la. Us ho passareu molt bé.            

Aquesta ressenya  també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol