BCNegra 2012: Personatges poc habituals: dos autors diferents, dues novel·les premiades

Tarda intensa ahir a la Capella del Carrer Hospital.

A primera hora, desafiant la temptació de la migdiada, una sala ben plena va poder assistir a la conversa entre “dos autors ben diferents”, amb “dues novel·les premiades”, conduïda tan hàbilment com sempre per Sebastià Bennasar. Dos autors diferents, pares literaris de personatges poc habituals.

Parlem de Pau Vidal, que acaba de publicar Fronts oberts, novel·la guardonada amb el Premi Marian Vayreda 2011, i d’Albert Villaró, autor de L’escala del dolor, segon lliurament de les aventures del seu inspector Andreu Boix. Cal recordar que la primera entrega, Blau de Prússia, va ser distingida amb el Premi Carlemany.  

Bennasar, un pou de ciència i de lectures, introduí la xerrada fent-nos cinc cèntims de la trama d’ambdues novel·les (sense desvetllar res que no es pogués desvetllar, òbviament), però amb el seu toc d’humor habitual.  

Fronts oberts també és la segona aventura de Miquel Camiller, el detectiu filòleg creat per Pau Vidal. Tinc la novel·la damunt la taula, a punt de començar la lectura, i ja us podeu imaginar que friso, atès que la personalitat del personatge se m’acosta tant. Encara més quan en Pau (autor de mots encreuats i esplèndid traductor d’Andrea Camilleri i de Roberto Saviano) es va definir com un “filòleg recreatiu”. És a dir, aquella espècie de filòlegs (amb els quals m’hi sento molt identificada) que no s’avenen gaire amb el típic tarannà seriós, caspós i desmesuradament solemne que hom relaciona amb la filologia (ehem... jo en conec alguns, però només alguns... que consti). Pau seria més de l’estil comunicatiu, àgil i xerraire tipus Màrius Serra (això ho dic jo, no ho va dir ell, però no crec que li faci res després d’haver confegit  amb en Màrius tants “crucigrames”).

Em va interessar molt la seva intervenció. Va manifestar que per a ell la novel·la negra és l’instrument que li permet tractar el tema que de veritat li interessa: la llengua, el seu ús, les seves variants. L’al·legat lingüístic em va arribar a l’ànima. Així que m’empassi Fronts oberts us en faré una ressenya ben acurada. Fins ara només havia llegit d’en Pau Vidal el relat Culers morts, inclòs dins del recull Crims.cat (ressenya aquí). Ja en aquella ocasió la història em va deixar ben clavada a la cadira (no podia ser d’una altra manera, com comprendreu si llegiu la ressenya).

També molt interessant fou la intervenció de Villaró, malgrat que el seu personatge no és tan inusual, ja que, al cap i a la fi, es tracta d’un inspector de policia. Això sí, d’Andorra. És clar, a Andorra tot és una mica sui generis. Un país tan petit que tothom es coneix i tothom té algun tipus de relació. Villaró va manifestar que escriure novel·la negra li serveix per conèixer el país, per fer-ne una reflexió personal, i que l’ús de l’humor li permet anar pel món intentant superar les coses. M’adono que molts escriptors usen l’humor com a lenitiu. En Pau Vidal, en canvi, va parlar d’esbudellar  la realitat. L’humor, motor narratiu imprescindible, li sembla important com a autor i com a lector. Es va referir a les novel·les de Montalbano, que coneix tan bé com a traductor, i a l'histriònic personatge d’en Catarella.  

Tot plegat, una hora molt ben aprofitada, amanida per les singulars intervencions d’en Sebastià. Una altra estona  de la BCNegra 2012 on la novel·la escrita en llengua catalana va esdevenir la protagonista.  Perfecte.   

Continuarà, negrots...