L’olor de la pluja, de Jordi de Manuel

Ja us vaig dir fa uns dies, quan vaig ressenyar Mans lliures, que estava atrapada en la teranyina de la ficció de Jordi de Manuel, de la qual em veia incapaç de sortir. Doncs bé, un cop devorada (no hi ha un altre verb més escaient) L’olor de la pluja, ara sí que estic segura que romandré per sempre més dins d’aquest laberint construït a base de salts temporals, personatges curulls de matisos i finíssima vena imaginativa. 

Abans de tirar endavant amb aquesta ressenya, vull deixar ben aclarida una qüestió que va sorgir en els comentaris de Mans lliures. Jo vaig exposar que la literatura de Jordi de Manuel es troba a cavall de diversos gèneres (ciència-ficció, criminal, fantàstic, futurista). Algunes persones es van espantar una mica davant d’aquests termes, especialment del primer. Ignoro els motius d’una tan marcada prevenció contra la ciència-ficció, però sí que us puc assegurar que, si no us agrada, aquest no serà el cas de l’obra de De Manuel. La seva incursió en el gènere no té res a veure amb tot allò que la mediatització més recent (especialment cinematogràfica) ens pot induir a anticipar. Res de naus espacials, aliens gegantins, marcians verds ni meteorits incendiats. La ciència-ficció demanuelista és controlada i versemblant, projectada només uns anys més enllà de l’actualitat que vivim (l’acció de la novel·la té lloc el 2017), i perfectament assumible des de la més pura lògica. Només poso un exemple i tanco la digressió: és com si fa uns trenta anys algú hagués descrit tot allò que Internet ens ofereix actualment. Oi que ho titllaríem de ciència-ficció? Doncs la cosa va per aquí.

De tota manera, us haig de renyar seriosament, negrots. La vostra mania pel gènere és plena de prejudicis i això, en un bloc sobre novel·la negra, no ens ho podem permetre. No hi ha gèneres menors. Hi ha obres bones i obres dolentes.

Bé, tirem endavant.

Jordi de Manuel és un escriptor amb molt de talent, amb el qual em sento enormement identificada malgrat la seva formació científica (recordeu que és doctor en Biologia) tan allunyada de la meva. Tanmateix, la lectura de les seves novel·les (i relats breus: us remeto a Disseccions, també ressenyat aquí), revela que tenim en comú l’amor pel saber humà amb majúscules i que considerem (ambdós) que el coneixement autèntic és un tot indissoluble.         

L’olor de la pluja és una novel·la ambiciosa. Molt ben travada, confegida com un delicat trencaclosques, sobrepassa les contingències dels gèneres (jo crec que aquest és precisament un dels grans encerts de l’univers de De Manuel: la transgressió de les convencions) i ens aboca a un entorn dur i cada cop més catastròfic, sacsejat pel greu problema d’una sequera extrema. El món com el coneixem no té futur i, mentre la vida esdevé plena de dificultats per a gran part de la gent del planeta, la trama científica i criminal, com a lectors, ens atrapa inevitablement.

Si, com ja sabeu, no m’agrada en cap cas avançar res de la trama dels llibres que ressenyo, en aquest cas encara menys. Bé, no és només que no m’agradi. És que no puc fer-ho. Jordi de Manuel, molt valent, munta un final que també trenca amb les convencions. No per inesperat en el sentit clàssic del terme, sinó per distint i amarat de  significació. I aleshores ens veiem obligats a tornar a parlar de la teranyina laberíntica,  dels salts temporals, dels personatges que perdem i retrobem. L’olor de la pluja només és una baula (i quina baula!) en aquesta ficció original i atípica de les investigacions del policia Marc Sergiot. 

De Manuel excel·leix en la descripció dels ambients. L’atmosfera angoixant de la sequera, de l’aire que cou als ulls i a la gola per la presència de la sal marina, l’absència de plantes, la desertització, la set, la malaltia, l’aigua bruta. El lector acaba desitjant físicament que plogui, que plogui en la vida real. Acaba desitjant fefaentment sentir en els narius l’aroma de la terra mullada, la fragància revitalitzant de la humitat i l’aigua, l’olor de la pluja.   

Per anar bé, ara que cada cop conec millor l’univers demanuelista (o sergiotista, qui ho sap), podria rectificar algunes coses que vaig apuntar en les ressenyes anteriors. Sobretot pel que fa a Tres somnis blaus, que és el primer capítol que vaig llegir i que, ingènuament, em va semblar el primer de la sèrie. Però no ho faré. Us commino a caure de quatre potes, com m’ha passat a mi, dins d’aquest atractiu pastís. Millor us les arregleu tots solets, com estic fent jo. De Manuel s’ha marcat un repte personal i ha arrossegat, sense pietat, els seus lectors. I jo, què voleu que us digui, molt que li agraeixo. 

Ara ja perdo el nord per anar de llibreries i trobar la resta de novel·les de la nissaga. Tirar endavant i enrere, endevinar i equivocar-me, descobrir i aprendre. 

Que totes aquestes meves afirmacions no us facin, però, imaginar quelcom que no és. De Manuel fa gènere criminal, intrigant, amb suspens i amb personatges tendres, de carn i ossos (humans i animals), alguns dels quals m’han robat literalment el cor. La ficció d’un home intel·ligent i amb moltes coses a dir que, un cop més, demostra la vitalitat de la literatura a casa nostra.