Harlem Nocturne

divendres, 30 de juliol de 2010

Quatre mots sobre Ruth Rendell

Arran d’un comentari de la meva amiga Maria en un altre article, me’n vaig adonar que encara no havia escrit res sobre la segona dama britànica del crim, Ruth Rendell, nascuda a Londres el 1930. En la línia de dedicar a tots els conreadors del gènere un espai en el bloc, avui he decidit parlar-ne. Ruth Rendell, que fou anomenada el 1966 Baronesa Rendell de Babergh (títol de Dama de l’Imperi Britànic) també va publicar en nombroses ocasions amb el pseudònim Bàrbara Vine.
No sé si es pot considerar que Rendell ha viscut sempre a l’ombra d’Agatha Christie, però, si això és cert, el fet no ha impedit que la seva obra (narrativa breu i novel·la) hagi estat molt reconeguda i adaptada repetidament al cinema i a la televisió. A hores d’ara, ja una autora gairebé clàssica, Rendell es pot considerar de solvència (anglesa) contrastada. Dic “anglesa” fent una mica de broma, perquè les seves històries i els seus personatges traeixen una pàtina britànica evident. Tot i això, ignoro si sabeu, negrots, que la pel·lícula d’Almodóvar Carne Trémula (aquella del Bardem en cadira de rodes) està basada en un del seus relats. Per tant, com que el crim és a la fi "bastant" universal, les versions de Rendell poden resultar totalment permeables i rendibles.
La Maria ha fet servir la bonica e
xpressió “te i literatura a parts iguals, prosa seca i intel·ligent”, absolutament adequada (sempre l'encerta, la Maria). Ruth Rendell és elegant, flegmàtica i de cervell ben afinat. Per això va crear un personatge com l’inspector Wexford, protagonista d’una extensa saga de novel·les, tan britànic i ben afinat com ella.
Haig de reconèixer que fa molts anys que no llegeixo res de Rendell, però ara m’han agafat unes ganes boges. Potser, en una de les meves incursions estiuenques a la llibreria “La Gavina” de Palamós, atraparé al vol algun (o alguns) petit tresor rendellià. Si això passa, no dubteu que en sereu informats degudament, negrots.
Només dir-vos que Rendell, si no la coneixeu, paga molt la pena. Digna de ser llegida en una tarda plujosa, amb les gotes d’aigua regalimant darrere el vidre i una manteta a les cames. Ah, i si teniu gat, millor que millor. Aleshores l’efecte esdevé superb!
Fins aviat, negrots.






dimecres, 28 de juliol de 2010

Set casos de sang i fetge i una història d'amor, de Teresa Solana

Teresa Solana, creadora dels detectius privats (els bessons Eduard/Borja) més sui generis de Barcelona, m’ha fet xalar de valent amb Set casos de sang i fetge i una història d’amor, el seu darrer llibre publicat abans que a la tardor aparegui Negres tempestes, la novel·la policíaca que va guanyar la darrera edició del Premi “Crims de Tinta”. Com el mateix títol indica, l’obra recull vuit relats breus (cada un es pot llegir d’una tirada sense aixecar-se del sofà, com recomanava Poe a la seva teoria del conte) de tons truculents i cruíssims, però curulls a vessar d’ironia i humor.
L’autora es complau en la desmitificació més ferotge del gènere policíac i de terror. Colpeja la tradició del conte gòtic, del relat de ciència ficció, de la crònica de successos, de les històries de detectius. Per aconseguir-ho, se serveix de la hipèrbole i de la caricatura, però, per damunt de tot, d’un anacronisme tan bèstia com els seus personatges. Agafa una coctelera, hi barreja tipus, llocs comuns, arguments i trames, sacseja una mica i... voilà!: hi apareix un munt de gent tan fora de lloc com un vampir del segle XXI ple de bones intencions, un troglodita que ha de descobrir el primer assassí en sèrie de la (pre)història o una colla de fantasmes que fan vida de família en una ostentosa torre a tocar del Tibidabo.
Esmicolar la tradició literària, però, no és la finalitat de Solana, sinó tan sols un instrument per criticar amb intel·ligència i agudesa la societat actual. Així, a la rebotiga de les històries hi trobem sempre la voluntat de fer palesos alguns dels problemes i incongruències que afecten el nostre món: violència de gènere, nepotisme, privilegis i costums de la burgesia.
Vaig conèixer Solana no fa gaire en la presentació del llibre de Matthew Tree (ja ho vaig comentar en aquest bloc) i ara m’agradaria que pogués llegir aquesta ressenya i em digués si va ser decididament intencionat el seu emmirallament en títols famosos de la literatura i, en alguns casos, també del setè art. Perquè les picades d’ullet són constants: 2001: Una Odissea de l’espai, Arsènic i puntes de coixí, El silenci dels anyells (una certa fixació amb l'antropofàgia té la Solana, em sembla) o La Bella i la Bèstia. També s’hi detecten sens dubte els ressons d'El fantasma de Canterville i d'El nom de la rosa. Fet i fet, Oscar Wilde, Conan Doyle, Bram Stoker o Arthur C. Clarke volten sens dubte per les pàgines del llibre, atorgant el valor que es mereix a una de les màximes de l’insigne irlandès: “No és l’art que imita la vida, sinó la vida que imita l’art”.

Solana se’n surt molt bé al llarg de la narració, però crec que en la construcció dels finals li manca un punt d’efectisme, d’impacte, de sorpresa. Tanmateix, no sé si l’autora es va plantejar mai aquesta qüestió. Possiblement allò que li interessava bàsicament era el desenvolupament de la història. Haig de dir que els contes i els personatges m’han recordat alguns dels meus. M’ho havia avançat la meva amiga Maria, que llegí el llibre ja fa uns mesos i em va dir que se semblaven a la meva rècula de desgraciats vampirs, bruixes i dimonis moderns.

Evidentment, no vull desvetllar res. Però no puc deixar d’esmentar que he trobat genial la idea que l’ordinador d’una nau espacial necessiti teràpia psicològica. També felicito la Teresa per la magnífica “història d’amor” que clou el volumet. És delicada i plena de sensibilitat. La reflexió al voltant de les aparences i de la valoració social de la bellesa física m’ha semblat lúcida i tendra. Literalment –ens diu Solana en el més pur estil gòtic–, la bellesa és a l’interior.


Us recomano aquesta lectura per a les càlides nits d’estiu. La seva frescor us anirà bé. Ah, i alerta amb els noms dels personatges, negrots. No són gens aleatoris. Al contrari, estan pleníssims de suc.




dimarts, 27 de juliol de 2010

La llamada del Kill Club, de Gillian Flynn

La llamada del Kill Club és una novel·la negra molt atípica. No hi surten policies, ni investigadors. L’argument es basa en uns terrorífics crims comesos vint-i-quatre anys enrere. Una família assassinada brutalment en una granja del Mig Oest americà, a l’estat de Kansas. L’única supervivent, que aleshores només tenia 7 anys, es veu impel·lida (per raons que no explicaré) a intentar resoldre el trencaclosques del passat. El seu germà gran és a la presó acusat dels crims, però ella té motius seriosos, després d’haver-lo cregut culpable durant molt temps, per sospitar que no ho és.
Heus aquí el plantejament de la trama. La novel·la està construïda en dos plans paral·lels. El present, explicat en primera persona per la protagonista, i el dia dels luctuosos fets, on el narrador en tercera persona es va situant en el punt de vista d’alguns dels implicats. L’agilitat estilística i el dinamisme de l’acció fan el llibre molt distret. No crec que es tracti d’una obra mestra, però l’autora va per bon camí (és la seva segona obra), tot i que la resolució final no m’ha acabat de convèncer totalment.
Veig La llamada del Kill Club amb moltes possibilitats cinematogràfiques. Atès que Gillian Flynn ha treballat al cinema, a la televisió i a la premsa (és periodista) i que de la seva primera novel·la –Heridas abiertas– ja se n’està preparant el guió, estic segura que no m’equivoco. I resultarà bé, perquè per damunt de tot es tracta d’un típic producte americà dels que sempre funcionen a l’hora de generar suspens i terror. Les gelades terres de Kansas (els assassinats van succeir al gener), la desolació d’aquells territoris i de la seva gent, la crisi econòmica, la caiguda en picat dels valors humans, la bogeria col·lectiva que estem tips de visionar al cinema. Tot plegat un conjunt que no desperta cap simpatia per aquell lloc del món, però que funciona perfectament quant a la cruesa i a la truculència del gènere criminal.



La novel·la té sobrats elements per generar inquietud, perquè els nens i els adolescents hi juguen un paper destacat. El llenguatge és directe, sense pèls a la llengua. La duresa no resta amagada. Tot plegat esdevé descarnat, cruel i obscur. Personalment, no en sóc gaire amant d’aquest estil. M’agrada molt més la convencional i ordenada investigació de l’heroi policíac a l’estil Wallander, Brunetti o Beck; o la propera recerca detectivesca de la Kinsey Millhone. Tanmateix, no puc dir que La llamada del Kill Club no m’hagi distret. M’ha refermat, això sí, en la visió obscurantista i gens evolucionada de certs territoris (oh ironia!) del país “més poderós” del món.
 

dilluns, 26 de juliol de 2010

De reescriptures: un final alternatiu per a "Jubilació anticipada", d'Anna Maria Villalonga

Fa pocs dies vaig publicar aquí mateix un relat breu, Jubilació anticipada. Avui, mentre anava en cotxe, m'ha vingut a la ment un final alternatiu.

No és cap novetat. Em passa sovint que modifico coses. En realitat, sempre he pensat que la feina d'escriure és precisament això: la revisió constant, el retoc, el canvi. Per això admiro tant els escriptors que són capaços de dur a terme sense complexos (ni mandra) aquest saníssim exercici.
La millora pot consistir simplement en afegir una coma, cercar un adjectiu diferent o suprimir un paràgraf, però és segur que, quan tornes a llegir quelcom que has escrit, t'adones que no resulta rodó, que pot millorar, que l'exigència amb la pròpia tasca representa un deure sagrat de qualsevol creador (al nivell que sigui).

En relació amb Jubilació anticipada, m'he detingut a contemplar les coses des d'un altre angle. Quan el vaig escriure (li'n donava voltes des de feia dies) estava obsedida amb la idea del suicïdi. És a dir, el final havia de ser per força que el botxí es llevava la vida. Una ironia del destí. Morir per la mateixa mà i de la mateixa manera amb la qual ell exercia la seva professió. I, a més, pel motiu que ja sabeu: haver-la precisament perdut, aquesta professió.

Avui, per contra, ho he vist diferent. Per què no convertir el personatge en allò que, en realitat, ha estat tota la vida? Per què no deixar que aflori la seva autèntica personalitat, la que el fa sentir poderós i important? No m'agrada que sembli una víctima. Per què no fer-lo cometre un crim? I ho he tirat endavant. Al cap i a la fi, algun dels negrots ja havia fet una doble interpretació, ja hi havia detectat la possible ambigüitat.

Només m'ha calgut reescriure el darrer paràgraf. Ara jutgeu vosaltres. I ja me'n direu la vostra opinió, negrots.

Final alternatiu per a "Jubilació anticipada"

Només tinc ganes de fer un darrer servei. Em deleixo per mirar directament el rostre del fill de puta de les ulleres platejades. Que se li revoltin els budells a la panxa quan comprengui, abans de sortir el sol, a qui va destinada la darrera injecció letal de la meva carrera.

divendres, 23 de juliol de 2010

El concepte de llegenda urbana o, en el fons, "nihil novum sub sole"

Sembla mentida, però encara no havíem parlat en aquest bloc d’un concepte tan en voga actualment com el de “llegenda urbana”. Al fil del meu article de fa uns dies sobre la transmissió oral, no podia faltar aquest complement, que al cap i a la fi ocupa el mateix lloc (em refereixo a la tradició popular que passa dels uns als altres de boca en boca) en el món d’avui.
Abans de continuar, val a dir que el clàssic “boca a boca” té a hores d’ara dos o tres ajudants molt potents: Internet (correu electrònic, xarxes socials, blocs, webs), el còmic (que ja fa anys que rutlla i que ha estat un clar generador i receptor de llegendes) i el cinema, tan present a les nostres vides i que, per descomptat, inclou tot el món audiovisual (videoclips, televisió, etc.). Ha arribat un moment en què es fa difícil esbrinar si certes llegendes prou conegudes han aparegut directament a partir del cinema o han sorgit encara d’allò que podem considerar de manera més estricta “literatura”.
També és necessari tenir present un altre factor bàsic. M’estic referint a la globalització. Si abans cada tradició nacional tenia llegendes pròpies (tot i que l’estudi de les mateixes demostra que posseïen sorprenentment molts punts en comú, fins i tot en llocs prou allunyats entre ells), ara mateix el planeta sencer comparteix històries. Els japonesos han irromput amb força en la societat occidental i han afegit el seu gra de sorra, sovint altament tecnificat (fantasmes assassins que surten dels aparells de televisió, per exemple). En qualsevol cas, resulta prou evident l’enorme coincidència entre les llegendes urbanes que amaren la tradició coetània europea, americana o asiàtica.

Però, en realitat, què és una llegenda urbana? Podríem definir-la, aproximadament, com una història que s’ha transmès per les vies abans exposades, que narra esdeveniments que es presenten com a reals -malgrat tenir components màgics, sobrenaturals o inversemblants- i que acaben esdevenint part de l'imaginari col·lectiu. És a dir, que roden pel món, la gent les coneix i, en ocasions, les imagina vertaderes. La superstició folklòrica ens indueix a creure aquests relats, però la deformació, la hipèrbole o la distorsió acaben demostrant que, tot i que en ocasions han partit de fets autèntics, la intervenció humana els ha elevat a la categoria de llegenda, de folklore, de tradició contemporània. La mateixa història de vegades té diverses versions i, com tot allò que es transmet per una via tan dinàmica, canvia cada cop que algú l’explica o l’escriu.
Per exemple, quantes versions existeixen de la jove bonica i misteriosa que fa autoestop de nit en una carretera aïllada i que, quan s’atura un conductor considerat, ella acaba essent el fantasma d’una noia que va morir d’accident en aquell mateix revolt? Una infinitud. Fins el punt que, en alguns casos, la noia és bona, però en d’altres s’ha convertit en una assassina despietada.


Us enllaço aquí l’entrada de Wikipèdia, perquè, tot i que no en sóc gaire partidària, crec que us pot donar més informació sobre aquest tema. En parla exhaustivament i posa exemples de llegendes urbanes molt famoses, començant per la de la crionització de Walt Disney.

Personalment, jo volia destacar una altra qüestió, lògicament lligada a la literatura, però també (com no!) al cinema i a les sèries de televisió. Perquè m’he adonat que aquestes llegendes s’integren sovint en la novel·la negra, en les pel·lícules i en les sèries. Tots les esperem, les acceptem i ens produeixen plaer. Ens fan sentir còmodes perquè formen part per sempre més del nostre imaginari, personal i col·lectiu. Com explicar, si no, que ens empassem els fantasmes que, com ànima en pena, pul·lulen per les aventures de Charlie Parker? O com acceptar amb naturalitat els atractius vampirs i homes llop que transiten les ciutats més importants del planeta? (no he llegit la nissaga Crepuscle, però tinc entès que va d’això, d'una mena de licàntrops d'última generació i de sinistra estètica). Els exemples podrien ser tants que aquest article no s’acabaria. Us convido a participar en la llista amb els vostres comentaris i aportacions, negrots.
Tanmateix, hi ha una circumstància que m’interessa esmentar com a colofó. Un fet que he comprovat i que corrobora allò que, els qui estudiem literatura, tenim molt clar. I és que els motius d’espant, de por, de pànic, de neguit, de culpa no han canviat amb el temps. Fantasmes, aparicions, revenges, amor, gelosia, cobdícia, bogeria, sexe, poder, morts vivents, sang, dominació. Els mateixos temes que apareixien en les rondalles de fa segles o en els contes infantils (alguns d'una terrible crueltat), forneixen ara mateix la majoria de llegendes urbanes. Els homes som els que érem. Varien les formes, les tècniques, els ambients, el llenguatge i el vestuari, però ni en la vida ni en la ficció no hi ha res de nou sota el sol.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Relat breu: Jubilació anticipada, d'Anna Maria Villalonga


Em van fer creure que estava servint el meu país, però ara veig que m’enganyaven. “La teva tasca comporta molta responsabilitat”, solien dir-me amb un cop a l’espatlla. “Ets imprescindible”.
Com un babau, m’ho vaig empassar tota la vida. Al cap i a la fi, en el moment precís, estava segur que jo era l’estrella. Quan feia la meva entrada, puntualment, la gent em mirava en silenci i callava al meu pas, amb reverència.
La professió m’obligava a viatjar sovint. I, per descomptat, havia d’estar disposat a matinar. La part clau de la feina la fèiem quan el sol encara no apuntava per la ratlla de l’horitzó. Ben mirat, no resultava gens cansada, però et mantenia en màxima tensió. Sobretot perquè no s’acceptaven els errors. Les coses havien de sortir bé a la primera.
N’estava molt orgullós. Amb el pas dels anys vaig haver d’aprendre noves tècniques. L’esperit teòric era el mateix. Només variava l’aplicació pràctica. A mi tant me feia un sistema com un altre. M’importava bàsicament el resultat. L'execució impecable.
Mai no vaig arribar a comprendre per què molta gent no ho entenia. Per què aquella noia, una nit d’hivern en què vaig confessar-li les meves sensacions més íntimes, em va contemplar horroritzada i va desaparèixer.

Estava clar que era un servei a la comunitat.

Ara m’adono que tot és mentida. En lloc d’estar agraïts, els meus caps em menystenen. Educadament, sense gaire explicacions, m’han deixat al carrer. No han demostrat cap mena de mirament. De fet, vaig distingir clarament la ganyota de fàstic que intentava dissimular aquell cabró d’ulleres platejades mentre m’acomiadava: ”Ho sento, les coses han canviat. Ja no ho farem més. Ja no el necessitem. Però no es preocupi, li quedarà una bona paga”.

Una bona paga? I a qui li importen els diners? M’han deixat amb les mans buides. M’han arrabassat allò que donava sentit a la meva vida. On ha quedat la dedicació al país, a la societat? On ha anat a parar el respecte per la feina dels altres? Malparits! Jo abans era important.
Abans era algú.
I ara? Ara qui sóc? Res. Ja no sóc res. Res ni ningú.

Quan surti el sol s'acabarà tot. Només espero que el funcionari fill de puta de les ulleres platejades se senti malament. Que se li revoltin els budells a la panxa quan li expliquin que avui, aquesta albada, he fet el meu últim servei. Quan li ensenyin la xeringa i comprengui de sobte on ha anat a parar la darrera injecció letal de la meva carrera.

Anna Maria Villalonga (Juliol 2010)


dimecres, 14 de juliol de 2010

El coche de bomberos que desapareció, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

El coche de bomberos que desapareció correspon a la cinquena entrega de les aventures del policia d’Estocolm Martin Beck. De fet, Beck no n’és realment el protagonista, ja que les novel·les de la sèrie es caracteritzen per un tractament dels personatges absolutament coral. En realitat, a cada nou lliurament, el coprotagonisme dels agents esdevé més marcat.
La meva amiga Marta, negrota convençuda i absolutament “forofa” de les novel·les de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, ha encunyat una fórmula per designar aquests dos autors, farta com n’estava de no arribar mai a memoritzar els seus noms. Els anomena “el matrimoni suec” i es queda tan ampla. Com que a mi em resulta igual de difícil recordar tanta consonant i tanta dièresi, he decidit imitar-la i adoptar el seu sistema. A partir d’ara, per tant, “el matrimoni suec” fa referència a Maj Sjöwall i Per Wahlöö.

Ja us podeu imaginar, negrots, que no tinc cap intenció d’explicar l'argument. No ho faig mai, però molt menys en aquest cas. Com en la resta de títols (per cert, tots quatre comentats en aquest bloc), els autors excel·leixen en la seva feina. Cada novel·la és una petita joia: ben travada, versemblant, amb la llargària justa (en aquest cas, 282 pàgines) i amb una ironia i un sentit de l`humor tan finíssims que no hi ha res que no es pugui aprofitar.
Continuant amb certes línies de comentari que havia iniciat en les ressenyes anteriors, diré que Martin Beck apareix tractat, pel que fa a la seva vida privada, des d’un vessant més humà. I no perquè de cop i volta esdevingui un amant marit i un esforçat pare de família, sinó perquè, simplement, se’n parla. També he constatat que porta 5 novel·les refredat, mocant-se i estossegant. Està prim i fuma com un carreter. La seva salut em comença a preocupar.
El matrimoni suec, com ja sabeu comunistes confessos, no desaprofiten cap circumstància per palesar allò que consideren les xacres socials del seu país. Unes xacres que, vistes des del sud, sincerament no ho semblen tant. Però resulta molt interessant copsar llurs punts de vista sobre els canvis que, indubtablement, s’estaven produint en l’Europa de (ni més ni menys) l’any 1968.
En alguna altra ressenya he parlat de la hilaritat que ens produeix, com a lectors del segle XXI, assistir a les investigacions policials de mitjan XX. Sense telèfons mòbils, sense ordinadors, sense Internet, sense ADN. De manera que les cabines telefòniques, les màquines d’escriure, el porta a porta i les anàlisis de sang substitueixen tots aquests avenços. A El coche de bomberos que desapareció, les cabines de la capital sueca hi tenen un paper destacat, de la mateixa manera que, a falta d’una bona base de dades, el "poli" novell es veu obligat a recórrer a peu tot un barri per cercar un individu del que només sap que té accent estranger.
No us perdeu aquestes novel·les, de veritat. Si no sou afeccionats al gènere, us en tornareu.

Només un exemple divertit. En Martin Beck té una filla adolescent que, com és d’esperar, posa la música a tot volum a la seva habitació. El pare, astorat, no pot comprendre com a la filla li agraden aquells brams. “Deuen ser els Beatles”- manifesta convençut. “No, són els Rolling Stones”-li contesta el seu company que circumstancialment és amb ell. “Els Rolling Stones? I com dimonis els diferencies?”.
No cal dir res més. La novel·la fou escrita el 1968. Jutgeu vosaltres. Una perla nòrdica per passar una estona magnífica.

diumenge, 11 de juliol de 2010

PRINCIPI PER A UN CONTE FANTÀSTIC, de Lurdes Estruch

Bona nit, negrots


Em plau anunciar la guanyadora del joc literari organitzat per aquest bloc el passat dia 5, que consistia en trobar un principi per al famós Final per a un conte fantàstic.
Agraeixo als negrots participants el seu interès. Vull reconèixer públicament que totes les contribucions són força imaginatives. Tanmateix, crec que l'inici més poètic i suggerent pertany a la Lurdes Estruch.

Com que l'ha escrit en català, m'he permès la llibertat de traduir la versió de Final para un cuento fantástico que jo havia penjat i que serví de base per a aquest exercici literari.

Com en tot concurs d'aquestes característiques, el premi consisteix en la publicació del relat guanyador. Per tant, negrots, ja en podeu gaudir tot seguit.


ENHORABONA, LURDES.





PRINCIPI PER A UN CONTE FANTÀSTIC

Acabaven de sortir de la sala de festes on s'havien trobat per celebrar, enguany, el Carnaval. L'Home hi havia anat tot sol, fruit d'un rampell eixelebrat en despertar de cop al son de la suau si bé alhora vertiginosa cadència del "Danubi blau". I s'hi va apropar tal qual: amb camisola de dormir i estrenyecaps.

Es va fixar de seguida en la Noia: era alta, esvelta, i anava abillada de Scarlett O'hara: amb la mirada fulgurant, ferma, despòticament sincera. Van dansar i dansar, sota l'ardència de la claror de la lluna penetrant a cor què vols pel finestral.

A la mitja part van decidir sortir a refrescar-se i a prendre un pastís i una absenta."Sé d'un lloc que en trobarem de saborosa...", va dir la Noia. L'Home es deixà conduir. Ella el guiava per carrerets i carrerons del barri gòtic, a Ell li semblava de no acabar mai de parar de dansar en rodó, a ritme de vals.

Fins que...
Van entrar en un edifici a les fosques, inundat de silenci. Eren a dins, però no van veure ningú.

- Si que és estrany –digué Ella avançant amb cautela- quina porta més pesada!

S’hi acostà per tocar-la. Mentre parlava, la porta es tancà sobtadament, amb un cop sec.

-Déu meu! –digué l’Home- Em sembla que no té maneta per aquest cantó. Ens han tancat a tots dos!

-A tots dos no. A un de sol –va dir la Noia.

Es girà, travessà la porta i desaparegué.

Llibres en peu de guerra

Els negrots seguidors del bloc ja sabeu fins a quin punt són susceptibles els meus llibres de la lleixa d'espera. Sovint us n'he fet cinc cèntims de les seves batusses i discussions. Avui em veig obligada a compartir amb vosaltres un altre capítol d'aquesta seva malsana enveja i escassa tolerància. Encara estic commocionada, no us penseu.
El cas és que marxo a l'Empordà i, tot i que aniré baixant a Barcelona per assumptes diversos, la idea és romandre allà al llarg de l'estiu. Per tant, era inevitable carregar una bona provisió de lectura negra (i també no negra, val a dir) de cara als moments de divertiment enmig de tesis i articles erudits.
Total, que imaginant-me el drama, m'he acostat sigilosament a la prestatgeria amb una bossa d'esports a la mà. Com que estan a la que salta, m'han descobert de seguida i ràpidament s'ha iniciat un murmuri expectant i nerviós. L'agitació ha recorregut la lleixa. Són llestos, els molt bandarres. Ja s'imaginaven allò que anava a succeir. Quan, no sense respecte, les meves mans han començat a triar, agafar i desar dins la bossa (la lleixa és pleníssima i no puc endur-me'ls tots, de manera que he escollit en funció d'allò que, avui, em venia més de gust) s'ha desfermat una autèntica batalla campal.
Insults, bufetades, crits histèrics de: Jo, jo!!!!
Terrible. La novel·la negra s'estava produint allà, a la meva pobra prestatgeria. Com una esperitada, m'he afanyat a emplenar la bossa i a fugir cametes ajudeu-me. Parapetada darrere d'una pared del menjador, he esperat a veure què passava. I no us penseu, el mal humor i els retrets han durat una estona llarguíssima. De fet, mentre escric això encara traumatitzada, em sembla sentir una remor de fons que no s'acaba d'apaivagar. Que si tu t'has col·locat al davant i no m'ha vist... Que si jo ja porto aquí molts mesos... Que si tu ets de butxaca i no tens categoria...
Una vergonya. I, mentrestant, els de la bossa mostren, amb l'ego inflat, un insofrible somriure de suficiència. Seran mal educats tots plegats!
En fi, negrots, aquest és el meu patir constant. A sobre que els dono una confortable llar per sempre, així m'ho paguen! Oix, què hauré fet jo per merèixer aquest càstig? Com no es portin millor, els tanco amb pany i clau.

És evident que necessito el vostre suport moral, negrots.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Breu novetat sobre La santa culpa



Suposo que recordareu que fa un temps vaig penjar la ressenya de la novel·la de l'escriptor català Vicenç Mengual intitulada La santa culpa, ambientada en el món obscur i clos de l'Opus Dei. Us l'enllaço damunt del títol per si algú no la va llegir en el seu moment.
Tal com he fet amb altres autors, avui simplement us vull comunicar que, a hores d'ara, la novel·la també està disponible en format E.LLIBRE.
Us copio l'enllaç aquí sota per tal que pogueu entrar i tafanejar.
Evidentment, surt més econòmic i, si ja compteu amb el suport, es pot descarregar amb gran facilitat.
Apa, a gaudir-ne, negrots.

divendres, 9 de juliol de 2010

Una entrevista a Federico Axat



Aprofitant les ja lloades (per mi) prestacions que ens ofereix el món informàtic, he estat intercanviant algunes idees amb Federico Axat sobre Benjamin, la seva novel·la de terror que tot just ahir mateix vaig ressenyar. Per aclarir algunes dels meves curiositats, que un dia poden ser les vostres, ell em va remetre a una entrevista que li van fer recentment.

Avui m'ha semblat oportú compartir-la amb vosaltres. Us pot interessar. I és independent de la lectura del llibre. La podeu consultar abans o després. No us influirà gens.
En canvi, personalment m'ha estat útil. M'ha ajudat a conèixer una mica millor l'autor i, per què no dir-ho, a adonar-me'n que, en tot allò que he escrit, l'he encertat de ple.

Espero que us interessi, negrots.


dijous, 8 de juliol de 2010

Benjamin, de Federico Axat


Per a mi resulta un plaer confegir avui la ressenya de Benjamin. Acabo de contactar amb el seu autor, que s’espera a l’Argentina, per avisar-lo que la penjaré en breu. Aquesta interacció encara em subjuga, per molt que, a aquestes alçades, els navegants habituals de la xarxa la puguem considerar normal.

En fin, Federico, allá va:

Benjamin no és una novel·la negra. És un llibre d’intriga i de terror absorbent, que compensa la cruesa i la truculència (que n’hi ha, amanida fins i tot amb una mica de sang i fetge) amb un estil narratiu lleuger i entenedor. Es tracta d’una obra extensa. Si en algun moment de la lectura hom pot dubtar si tanta llargària fa falta, en arribar al desenllaç aquest interrogant troba resposta. Perquè la trama, que conté un cert nombre d’analepsis, fragments en paral·lel i monòlegs interiors, acaba encaixant a la perfecció, com les peces d’un puzzle. És com assistir a l’estrany joc de formes i colors d’un caleidoscopi que, de mica en mica, culmina amb el dibuix d'una figura que podem reconèixer.

Al llarg de l’obra, que de segur té un treball intens al darrere, l’autor va deixant lleugeres pistes imprescindibles que després permeten comprendre el trencaclosques i contemplar la panoràmica completa. I, orgullosament, haig de dir que totes aquestes petites pistes, tots aquests mínims fragments que semblaven mancats de lògica interna, van ser detectats pel meu cervell. Els vaig anotar dubtant si em conduirien a algun punt. Però vaig desconfiar en va, ja que així ha estat finalment. La circumstància m’ha fet sentir contenta, perquè la qüestió era complicada. Per tant, penso que no és senzill, encara, enredar-me del tot. De la mateixa manera que no ha estat senzill per a Axat, n'estic convençuda, lligar tots els caps sense deixar-se'n ni un.
Que aquests comentaris, però, no us generin una idea falsa: el desenllaç esdevé absolutament inesperat, la qual cosa té mèrit, perquè no és original. Està contruït mitjançant un topoi. Tanmateix, no crec que ningú (per més detalls que detecti) sigui capaç d’avançar-lo.

Axat aprofita un munt de llocs comuns del gènere, no només adquirits a través de la literatura, sinó també del cinema. Poua sense amagar-ho en els més coneguts arguments de les pel·lícules de terror psicològic i en molts dels tòpics de les sèries de televisió. La seva tècnica narrativa és absolutament cinematogràfica, la qual cosa afavoreix la lectura. Les escenes guanyen plasticitat i un ritme força àgil. Resulta facilíssim imaginar-se la novel·la en imatges. De fet, espero que tingui tan d'èxit que algun dia arribi al cinema.

La relació del text amb el setè art no s’acaba aquí. Axat empra una tècnica per a mi molt familiar (jo la faig servir en el món real des de petita i molta gent que em coneix ho sap perfectament i m’ho ha comentat). M’explico: gran quantitat dels símils que utilitza per descriure situacions, escenes, personatges o fets, els treu del seu bagatge cinematogràfic. Així, les referències a pel·lícules, actors/actrius, seqüències concretes, etc. són constants. Podeu suposar que, per a mi, ha estat fantàstic trobar-me amb aquesta circumstància. Tot i que haig de reconèixer que, en algun moment, m’ha semblat un mètode una mica frívol en una obra tan esgarrifosa, no puc amagar que m’hi he sentit absolutament identificada i còmoda.

Axat s’empara en un lloc comú prou terrorífic, al qual vaig dedicar un article fa uns mesos en aquest bloc, per muntar la ficció: la maldat sense pal·liatius situada en un personatge infantil. Poques coses són capaces de generar en el lector/espectador un terror tan pregon com adonar-se que el mal s’ha personificat en qui hauria de ser el representant de la innocència més pura. Un nen.

Arribats a aquest punt, no aconseguireu que digui res més. No puc ni vull. Si sempre intento no desvetllar arguments, en el cas de Benjamin resulta imperatiu. La novel·la perdria tot el seu valor si algú no s’hi enfrontés des del desconeixement més absolut. Només afegiré que Axat conjumina perfectament un ventalls de temes i subtemes (cruels assassinats, problemes familiars, maltractaments, prejudicis, enganys, sexe, drogues) i aconsegueix fornir una intensa trama amb una impactant culminació final.

Te felicito, Federico. Y te animo a seguir adelante con tu carrera literaria.

No us perdeu la novel·la, negrots. Us farà tremolar
.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Dos contes de fantasmes d’Edith Wharton

Fa uns mesos us vaig recomanar la col·lecció de “maestros del terror” que publicà El País. Autors clàssics del gènere en unes senzilles edicions prou engrescadores. Avui, amb motiu d’un viatge en tren que havia de fer, he decidit endur-me’n un exemplar. No volia arrossegar pertot arreu el totxo que actualment estic llegint i he pensat que, en canvi, un d’aquests petits volums resultaria idoni. El cas és que he ficat dins la bossa el llibret d’Edith Wharton intitulat La campanilla de la doncella y otros relatos.
D’Edith Wharton en sabia algunes coses, però no massa. Sobretot la coneixia per la seva novel·la L’Edat de la innocència, que li valgué el premi Pulitzer l’any 1921. Escriptora transgressora i valenta, va néixer a Nova York el 1864 i morí a França el 1937. De la generació de Henry James i Cocteau, visqué l’ambient bohemi de París a començament del XX. Lluitadora i plena de talent, fou la primera dona en doctorar-se per la Universitat de Yale i en obtenir la medalla d'or de l’Institut de les Arts i les Lletres dels Estats Units.
Conreadora de la narrativa breu i de la novel·la, destaquen els seus relats de fantasmes i espectres, que entronquen amb la tradició anglosaxona del segle XIX.
En un estil magistral, que recorda sens dubte els escrits de James (és impossible no pensar en Un altre pas de rosca), els seus textos poden fer les delícies dels amants del gènere més exigents.

He llegit dos dels contes que apareixen en el petit volum. Curiosament, encara m’ha agradat més el segon, Después (1910), que no pas el que dóna nom al recull, La campanilla de la doncella, de 1904. Evidentment, no us n’explicaré cap detall que comprometi el contingut ni tampoc el desenllaç, però certament us convido a la seva lectura. Només us faré cinc cèntims de les sensacions que les dues històries m’han produït. Jugant amb els tòpics del gènere: misterioses mansions antigues a l’estil de Jane Eyre o Cims borrascosos; biblioteques polsoses i estances tancades amb personalitat pròpia (pràcticament descrites en to de prosopopeia); criats silenciosos que amaguen secrets; boscos obscurs, jardins plens de racons, pluja, neu, visions sobrenaturals, paisatges nocturns... jugant amb tot això, deia, Wharton aconsegueix una atmosfera que atrapa el lector i que no resulta gens decadent ni passada de moda. Tanmateix, la intencionalitat de l’autora no s’atura aquí. Perquè, mitjançant els codis genèrics i sense deixar de mantenir-se’n fidel, Wharton aprofita per dibuixar un retrat social no exempt d’ironia. Així, els misteris fantasmagòrics se sustenten en un rerefons ben ancorat en la realitat de l’època, amb els seus problemes i els seus tabús.

Per resumir, negrots: que he vibrat amb impaciència mentre llegia els relats. Em delia per saber. Quasi afirmaria que el crescendo enigmàtic i intrigant que la narració aconsegueix és superior a la resolució final. Allò que importa de veritat és gaudir en la lectura, no poder parar, voler avançar per conèixer, per desxifrar. Em sembla que Allan Poe hauria lloat sincerament aquests contes si hagués pogut llegir-los, perquè s’ajusten a la perfecció a les seves teories sobre la narrativa breu.
Estic segura que si visiteu un quiosc de confiança podreu encara trobar els volums o, si més no, encarregar-los. Pel que fa al de Wharton, garanteixo que l’esforç paga la pena. Ara tan sols m'haig d'empassar el tercer i darrer títol del llibre, Kerfol, que comentaré oportunament.

Bon vespre d’estiu, negrots.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Final para un cuento fantástico, d' I. A. Ireland. Proposta d'exercici lúdic

L'autor del conte que avui us proposo és un enigma. I. A. Ireland. No se'n sap gaire res. Ni tan sols si va existir de veritat o si el seu nom era aquest. Les referències que tenim provenen de Borges i de la seva Antología de la literatura fantástica, on el relat està inclòs.

El text és molt conegut, el paradigma del microrelat de fantasmes. Una història que he llegit moltes vegades i que feia força temps que volia compartir amb vosaltres.

Tanmateix, negrots, avui em sento inspirada i he decidit anar una mica més lluny. Així que he pensat de proposar-vos un joc divertit.

Com que el relat, com el seu títol indica, pretén ser el final d'un conte, jo us commino a escriure'n el començament. S'accepten totes les versions que us passin pel cap, amb la condició que siguin breus i que lliguin amb el desenllaç del misteriós Ireland.

Què us en sembla? Espero les vostres creacions amb impaciència, negrots!
Apa, a escriure!


Final para un cuento fantástico

-¡Qué extraño! -dijo la muchacha avanzando cautelosamente-. ¡Qué puerta más pesada!
La tocó, al hablar, y se cerró de pronto, con un golpe.
-¡Dios mío! -dijo el hombre-. Me parece que no tiene picaporte del lado de adentro. ¡Cómo, nos han encerrado a los dos!
-A los dos no. A uno solo -dijo la muchacha.
Pasó a través de la puerta y desapareció.

divendres, 2 de juliol de 2010

La imatge de la bruixa: una procedència interessant


Prenent com a punt de partida el meu recent article sobre la tradició literària i sobre el bagatge que, com a espècie, atresorem col·lectivament, he decidit parlar-vos avui de l’origen de la imatge de les bruixes. La típica visió que posseïm actualment i que serveix per il·lustrar els contes infantils –la bruixa vella, lletja, plena de berrugues, vestida de negre, geperuda, que viu aïllada enmig del bosc i que sempre té la intenció de fer mal– no és una invenció gratuïta fruit de la imaginació d’algun fecund artista. Malauradament, prové de creences força més doloroses i la venim arrossegant (encara que a hores d’ara tan sols sigui una anècdota) des de fa molts segles.

Ja a l’antiguitat, l’ésser humà buscava insistentment una resposta a tot allò que no podia entendre (fenòmens meteorològics, malalties, processos fisiològics, etc.). Sovint les explicacions màgiques, sobrenaturals i prodigioses servien per contestar moltes preguntes, fet en el qual les religions també hi van incidir. D’altra banda, no podem oblidar que ens trobàvem (i ens trobem) en el si d’una societat patriarcal, on la mesura de totes les coses ha estat d’antuvi el mascle de l’espècie. En aquest sentit, només cal recordar que per a la mitologia cristiana la primera dona va ser creada d’una costella d’Adam.

Entre els processos de la naturalesa difícils d’explicar hi havia totes les qüestions relacionades amb el sexe, la procreació, la transmissió de malalties, el naixement i la mort. Mentre que l’esperma masculí s’anomenava “el líquid preciós”, la menstruació era considerada una mostra d’impuresa i brutícia generadora de malures. La dona que tenia la regla esdevenia automàticament un ésser del qual convenia allunyar-se’n. Titllada d’obscena, promíscua i verinosa, el concepte de la dona impura apareix reiteradament en la profusa i extensa tradició misògina de la literatura universal.
Però la cosa, negrots, no s'acaba aquí. Perquè les dones velles, que ja no menstruaven, eren encara més perilloses. Mantenien el verí que no expulsaven en el seu interior i esdevenien capaces d’infectar els nens amb la seva sola mirada. Endemés, encara resultava més greu si es tractava de dones de classe baixa, considerades les més verinoses a causa de la seva pitjor alimentació.
És en aquest context que apareix la imatge de les bruixes que coneixem. Només cal recordar algunes encarnacions literàries ben significatives, com La Celestina o l'anciana Trotaconventos d'El libro de Buen Amor.

Si partim del fet, doncs, que tot era mesurat des de la concepció de l’home com a centre de la creació, la femella serà vista com una mena de complement del mascle, secundari, imperfecte i, per tant, inferior. Quedarà el terreny adobat per a revertir negativament en la condició femenina qualsevol procés inexplicable. A l’Edat Mitjana, tot allò que espantava l’home, tot allò que li resultava misteriós, tot allò que no podia aclarir convenientment, acabava essent culpa de la dona, intrínsecament luxuriosa, dolenta i verinosa. Com podeu imaginar-vos, el tema és summament extens, excessiu per a un article de bloc. Per tant, us facilitaré una referència bibliogràfica i acabaré amb una citació del mateix llibre (l'indico al peu) prou entenedora en ella mateixa.

[...] la mujer es venenosa precisamente en virtud de su mecanismo fisiológico. La explicación que permitirá la fabricación arbitraria de hechiceras y brujas aparece ya a finales del siglo XIII. Advertimos que una mala nutrición hace aún más peligrosas a las viejas de las clases inferiores de la sociedad. Nunca el antifeminismo ha llegado tan lejos, jamás se le han puesto en las manos argumentos tan poderosos, pues, en efecto, la mujer puede ser principio de destrucción de la especie misma a la que pertenece (capítol II, pàg. 72).

A grans trets, aquesta és la història, negrots. Amb aquestes premisses, qui s’atreveix ara a criticar les bruixes, pobrissones?




Bibliografia: Sexualidad y saber médico en la Edad Media / Danielle Jacquart, Claude Thomasset. Barcelona: Ed. Labor, 1989.

dijous, 1 de juliol de 2010

L'hora en punt, de Pere Calders


Ni jo mateixa no m'acabo de creure que Pere Calders i Rossinyol (1912-1994) no hagi aparegut encara en aquest bloc. Evidentment, no és un autor de novel·la negra, però sí l'escriptor català amb més vinculació amb el gènere fantàstic i amb les històries amarades d'elements màgics. Gran conreador del conte i del relat breu, sovint hom l'ha relacionat amb el "realisme màgic". Tot i que penso que aquesta afirmació és un pèl tòpica -massa vegades caiem en l'ús indiscriminat i exagerat d'etiquetes- resulta innegable que Pere Calders es complau en la introducció d'elements dissonants dins dels seus textos. Esdeveniments o personatges inversemblants, que ratllen l'absurd, i que trenquen amb gran originalitat l'horitzó d'espectatives del lector. Podria estar hores parlant de Calders: de les seves novel·les, de la seva relació amb el país on va viure exiliat 23 anys (Mèxic), de la seva ideologia i el seu compromís, de la seva catalanitat a prova de bomba, del seu talent innegable (reconegut massa tard). Tanmateix, tampoc no és el lloc. En qualsevol cas, esmentaré una reflexió de la qual n'estic convençuda. Si Calders hagués escrit en una llengua majoritària, a hores d'ara seria un autor d'abast mundial.
En aquest bloc negrot, us deixo amb un dels seus microrelats. Gaudiu sense manies del personal humor i de la ironia finíssima de Pere Calders.
Com s'escau aquí, el text té una protagonista, la mort. La mort, que hi juga el seu paper...o...
O potser no.



L'hora en punt

La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.