Terra aspriva (Un western), de Sebastià Bennasar

Terra aspriva, de Sebastià Bennasar, és la novel·la (la nouvelle) guanyadora del darrer Premi de novel·la curta Celler de Lletres, i es tracta d'un text que porta un subtítol que no deixa de sobtar, Un western. De fet, m'ha costat decidir si penjava aquesta ressenya en aquest bloc negrot o en el meu bloc de literatura generalista, "El fil d'Ariadna (II)". Finalment, el subtítol m'ha donat la clau. He pensat que, al cap i a la fi, aquí hi trobem bàsicament literatura de gènere i que la consideració de "western", amb tot el que significa, lligava bé amb aquesta qüestió.      

Terra aspriva és un Bennasar en estat pur, on l'autor hi vessa les seves opinions i obsessions respecte a la vida actual, al món que ens envolta, traslladant-les a un esquema de gènere que li venia de gust. Des de certs punts de vista, la novel·la és molt negra, perquè hi trobem violència, venjança, duels, trets, i la descripció d'aquella fina línia que separa la llei de la justícia i que tant hem vist aparèixer en les pel·lícules de l'oest.  

L'acció es desenvolupa en el canònic ambient rural. Només hi faltaven les boles aquelles que rodaven pels pobles fantasma del Far West. El text es llegeix de pressa i amb amenitat, malgrat que paga la servitud de l'obligada brevetat (les bases del Premi Celler de Lletres així ho exigien). Penso que la trama i el tema donaven més de si i que unes quantes pàgines més haurien arrodonit el conjunt. Amb tot, la mirada crítica de Bennasar hi és clarament present i la seva característica escriptura també. 

Reivindico molt, com ja sabeu, la narrativa breu. Per això totes les iniciatives que la potencien em semblen molt encertades. 

Així que endavant. Que passeu un feliç dia, negrots. 

        

Invisibles, de Graziella Moreno

Invisibles és la darrera novel·la de Graziella Moreno, una dura història carregada de tensió que al lector li resulta molt difícil d'abandonar des que s'endinsa en la primera pàgina. 

Ambientada en la Barcelona actual, Invisibles recull tres temes que cremen intensament en el si de la nostra societat malalta. D'una banda, el tràfic d'òrgans (que ja havien explorat Jaume Benavente a El quadern de Nicolaas Kleen i Jordi de Manuel a La mort del corredor de fons). D'una altra, la violència envers les dones i la indefensió a què estan subjectes. I, per fi, la terrible xacra de la quantitat de persones desaparegudes que tenim, sense ser-ne conscients, al nostre voltant. 

A la portada posterior de la novel·la, hi diu: 

En el 2017, figuraban en el sistema de Personas Desaparecidas y Restos Humanos sin identificar un total de 6.053 personas. A mediados de 2018, ya se había superado esa cifra. Una media de 38 al día.  

És aquest el tema central de la novel·la, tal com Graziella Moreno comenta en les entrevistes. Un tema terrible i esfereïdor que ella coneix de primera mà, atesa la seva professió de jutgessa, i que té moltes cares diferents, perquè hi ha un nombre altíssim de desapareguts dels quals mai no se'n torna a saber res. 

En un principi, vaig suposar que la novel·la seguiria aquesta línia, la de la repercussió familiar i social que representa aquesta qüestió, però en avançar en la lectura vaig comprendre que no és així exactament. L'autora confegeix una història clarament ficcional i novel·lesca on la crítica social s'esdevé el teló de fons d'una trama perfectament travada i amb uns personatges molt especials. L'estol de personatges és divers i molt remarcable, des de sicaris i psicòpates a nenes precioses que es passen el dia en una biblioteca.  

Invisibles no és un procedural a l'ús, però hi ha investigació. Una investigació al marge de l'oficialitat policial que Moreno col·loca en mans d'un triangle de personatges marcats pels traumes i la desgràcia. No són els únics, n'hi ha més. És una constant de la novel·la: la incidència del patiment del passat en un present que no tothom sap com transitar. 

Felicito vivament l'autora i recomano la lectura d'Invisibles. Us enganxarà segur, negrots.

     

Olot, crònica d'un segrest, de Jacinto Vicente Hernández

He llegit en poc temps l'obra de non-fiction publicada per Edicions Xandri sobre el segrest de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot. Es titula Olot, crònica d'un segrest i la signa Jacinto Vicente Hernández, que va viure l'afer de primera mà perquè en va ser el secretari judicial. El llibre inclou un pròleg de Jesús García-Fustel, tinent coronel de la UCO, i un epíleg de la periodista Tura Soler, tots dos estretament relacionats amb el terrible segrest per motius professionals. El text es llegeix de pressa i amb interès, sobretot si som dels que vam seguir les notícies amb neguit al llarg d'aquells mesos interminables. 

Jacinto Vicente narra els esdeveniments des d'un escrupolós respecte envers Maria Àngels Feliu i envers la ciutat d'Olot. No explota cap element morbós i es limita a relatar la resolució del cas. Ho fa, això sí, amb tota la implicació del món, perquè des del començament confessa que aquest cas el va marcar profundament i per sempre. 

No puc amagar que al lector li agradaria conèixer més detalls. Els humans som així. Però he d'admetre també que em sembla fantàstic que l'autor no hagi caigut en la temptació de fer-ho. En aquest sentit, el llibre resulta impecable. 

Com sempre dic, en un panorama literari on no abunden els non-fiction (que tanta prèdica tenen en altres latituds) totes les noves aportacions les considero molt benvingudes.  

Que tingueu un bon dia, negrots. 

Tothom et recordarà, d'Andreu Martín

Tothom et recordarà, d'Andreu Martín, és la novel·la número 42 de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que va inaugurar el mateix autor l'any 2012 amb Història de mort i que va continuar l'any passat (2018) amb L'Harem del Tibidabo. No cal dir el plaer que representa poder gaudir de les seves obres, ressenyades abundantment en aquest blog, amb una regularitat que no fa altra cosa que demostrar la seva activitat incansable. 

A Tothom et recordarà, Andreu Martín s'enfronta al tema dels grups gihadistes en una Barcelona post atemptat de les Rambles i en ple procés independentista, fets que serveixen de teló de fons a una trama rica i imaginativa on hi tenen cabuda els mossos d'esquadra, els seus confidents, la policia nacional, els membres de la cèl·lula islàmica, i un llarg etcètera de personatges tractats amb encert i minuciositat. Dos dels protagonistes, la fascinant cantant i contorsionista Leire Alfaro, i el sòrdid inspector Santiago Ortuño, que apareix mort a l'inici de la novel·la, nodriran una intriga complexa, narrada amb analepsis, focalitzacions i diverses veus, inclosos els atestats i les declaracions policials. 

Lluny del que pot semblar a priori, Tothom et recordarà va molt més enllà de la típica novel·la de màfies i corrupcions. Ja he apuntat que es tracta també d'una obra de personatges, amb tipus humans perfectament descrits i definits, que atorguen al text una dimensió profunda i reflexiva, d'intel·ligent indagació envers la societat, les relacions humanes i la nostra enrevesada condició. 

Andreu Martín no jutja ni es posiciona. Posa en veu dels personatges (als quals mima moltíssim) allò que convé dir. Descriu ambients, realitats, interioritats. Reflecteix la nostra feblesa, la nostra por, la nostra misèria. Però també ens mostra alguns sentiments nobles, encara que semblin pocs. Resultem contradictoris i calidoscòpics tant en la nostra faceta individual com en la col·lectiva, això és un fet. I, fent gala d'una maduresa personal i artística d'alt nivell, Andreu Martín ens ho deixa claríssim des de la primera pàgina.

No puc acabar aquesta ressenya sense mostrar l'orgull que sento perquè Andreu Martín hagi posat el meu nom a un dels personatges de Tothom et recordarà. Sí, ho llegiu bé. M'ha convertit en la magistrada de l'Audiencia Nacional Ana de Villalonga, i aquest és un detall que em commou i m'honora enormement. Que el "puto amo" hagi pensat en mi fins a aquest punt, que m'hagi fet aquest bonic regal, no sabré mai com agrair-li.

No us perdeu la novel·la, negrots. Us encantarà.            

    

El meu relat negrot "Diecisiete segundos", ara EnVeuAlta

El meu relat "Diecisiete segundos", publicat a l'Antologia de dones HNegra, d'Editorial Alrevés, ara el podeu escoltar EnVeuAlta. És molt breu, però molt intens. No us el perdeu. Sentir-lo en àudio encara és més bèstia 

que en la lectura. 

DIECISIETE SEGUNDOS

Recupero una foto de la presentació que vam fer a Barcelona, amb dues de les meves companyes, Empar Fernández i Susana Hernández 

Hotel Metropole, de Sebastià Bennasar

Hotel Metropole, la més recent novel·la de Sebastià Bennasar, és un text breu, molt entretingut, que et fa passar una bona estona en la lectura. Una història  d'espies, que s'inicia durant la Segona Guerra Mundial i que acaba el 1990, després de la caiguda del mur de Berlín. 

Com dic, es tracta, suposadament, d'una novel·la d'espies, però penso que, en realitat, no ho acaba de ser. En primer lloc, perquè Bennasar parla de moltes més coses. En segon, perquè la trama d'espionatge només està esbossada. La novel·la resulta més aviat un magnífic inici per a una obra més extensa, més desenvolupada, més detinguda en la caracterització d'uns personatges fascinants. 

Segurament aquesta ha estat la tria de l'autor, perquè en el fons parlar d'espionatge és el pretext que utilitza per tractar els temes que de veritat li interessen: la Història, Portugal i la literatura. Hotel Metropole és un compendi d'aquestes tres qüestions, sobretot de les dues darreres. L'amor de Bennasar per Portugal és sabut, com també ho és la seva reivindicació de la literatura i els autors portuguesos, poc coneguts (molt poc coneguts) a casa nostra. Per tant, Hotel Metropole acaba esdevenint un agradable passeig per Lisboa i per la història literària (la portuguesa, però no només), un exercici metaliterari que exalta els llibres, les llibreries, les editorials, els escriptors i les lletres. 

Un coctel senzill i llegidor que ens podem empassar d'un glop en una tarda de diumenge. 

Feliç dia, negrots.   

     

El soterrani, de Sandrine Collette

El soterrani, de l'autora francesa Sandrine Collette, és el número 40 de la Col·lecció de novel·la negra en llengua catalana Crims.cat, de l'Editorial Alrevés. 

Es tracta d'una obra fosca fosquíssima, negra negríssima, que destaca no pel tema que tracta sinó per la seva bona escriptura. La trama és senzilla i un clixé del gènere: un home segrestat i tancat en un soterrani inaccessible per uns bojos desaprensius i sense escrúpols que el torturen i el fan servir d'esclau. Les novel·les, pel·lícules i sèries on es reprodueix el topoi, en tota la seva gamma de variants, és gairebé inacabable. No cal que en fem una llista. La cosa va de mostrar la capacitat humana per fer mal als seus semblants i per degradar-se fins a límits insospitats. 

Què fa diferent el text de Sandrine Collette fins el punt que li atorguessin el Grand Prix de Littérature Policier de 2013? Doncs la seva capacitat dialèctica des d'un punt de vista psicològic, la seva excel·lència a l'hora de furgar en l'ànima humana i mostrar-nos els seus racons més obscurs, més amagats, més subtils i sòrdids. Fins on som capaços d'arribar per sobreviure? Què és, sobreviure, en realitat? Viure en condicions infrahumanes paga la pena? Hem de perdre l'esperança en algun moment? Sortir de l'infern vol dir recuperar-se, vol dir tornar a viure?

Tot això planteja  El soterrani, una novel·la esplèndidament traduïda per Maria Llopis. No és llarga, només té 250 pàgines, però jo penso que encara s'hauria pogut condensar una mica més. En algun moment he pensat que s'esdevenia un pèl repetitiva, però això pot ser una percepció purament personal. En qualsevol cas, es tracta d'un text que no pot deixar indiferent ningú, un text que, inevitablement, ens farà tastar les flames més terrorífiques de l'Avern. 

Bona nit, negrots.