Club de lectura a la seu de Meteora

 

 

El passat dia 15 vaig assistir a la trobada del Club de lectura que organitza l'Editorial Meteora. Sota la direcció de Jordi Fernando, en aquesta ocasió el llibre del qual hom parlava era el Safareig dels morts, de l'amiga Marta Banús. Jo ja el vaig llegir fa temps, com podeu recordar si torneu a llegir la ressenya (aquí), però em va resultar molt agradable tornar a parlar-ne.

 

Els tertulians del Club (entre els quals en Salvador Balcells) s'ho havien passat molt bé amb el llibre, de manera que van cosir la Marta a preguntes. Sobre el procés de creació, sobre el motiu d'inspiració de la trama, sobre els personatges, sobre detalls curiosos. La Marta va respondre amb il·lusió i va demostrar que s'havia documentat profundament a l'hora d'escriure la novel·la. També ens va avançar que actualment està confegint una segona entrega amb el mateix protagonista, en Ruscalleda. 

 

Un cop acabada la trobada, vam anar tots plegats a sopar. Déu n'hi do el sopar! Tot era boníssim. En resum, una magnífica vetllada estiuenca en companyia de la nostra passió favorita. Els llibres i la bona gent. Aquí us deixo un reportatge gràfic de tot plegat.

 

Per les cares que fem  podreu comprovar que ens ho vam passar molt bé.     

 

 

 

 

Invitació a un crim, de J.P. Costa

Fa unes setmanes vaig trobar, dins la meva bústia personal de la Universitat de Barcelona, un misteriós paquet. Tot semblava indicar que era un llibre... Òbviament, de llibres en rebo sovint, però aquest sens dubte era especial. Tenia un títol inquietant, Invitació a un crim, i el nom del seu autor, un enigmàtic J.P. Costa, no significava res per a mi. Vaig sostenir el volum entre les mans, lògicament encuriosida... El vaig obrir per la primera pàgina, però no estava dedicat... Què era allò? Amb un títol com aquell... què estava passant?... M’estava convidant a un crim, aquell desconegut? Vaig aturar-me, sostenint el volum entre les mans, enmig del pati de lletres.

De sobte, vaig fer un descobriment: el llibre anava acompanyat d’un sobre! Un sobre tancat... Quina emoció! Sense esperar a arribar al despatx, vaig esquinçar-lo de pressa.  

A l’interior hi vaig trobar una missiva molt bonica, que ara atresoro amb il·lusió. No conec en persona J.P. Costa. No sé quina cara fa, però sí que el reconec amb el nick d’Ashfield, un dels seguidors d’aquest bloc des de fa molt de temps. Ashfield, que ha comentat força vegades les meves ressenyes i articles, em confiava la seva primera novel·la negra amb esperança i respecte. No és un escriptor professional. La seva activitat habitual es troba molt allunyada del món de les lletres. Tanmateix, és un apassionat del gènere, un lector empedreït que guardava un desig en el seu interior: confegir un homenatge sincer i digne a Agatha Christie, l’autora que, quan encara era un nen, li va descobrir un món que el va atrapar per sempre.

 

 

Al capítol d’agraïments de la novel·la, J.P. Costa escriu: La llavor d’aquesta novel·la es va plantar, exactament, el 19 de juny de 1988. Aquell dia el meu pare em va arrencar del sofà i, tot i les meves queixes, em va portar al teatre del poble (...) El meu pare hauria pogut cedir davant de les meves poques ganes d’apagar la televisió. Però va insistir fins que, de mala gana, vàrem sortir junts de casa. I aquell dia diferents persones del pobre varen representar una obra de teatre amateur d’Agatha Christie. Sense la inquietud del meu pare, aquell petit espai disponible i aquella gent del poble, que ens varen regalar el seu temps, aquesta novel·la difícilment hauria existit. Gràcies a tots ells.  

 

No cal dir que vaig acceptar amb entusiasme la invitació de J.P. Costa. No la invitació a matar, s’entén. Ni tampoc a presenciar un crim. Però sí la invitació a llegir amb passió el seu sentit homenatge a la tieta Agatha, com ell mateix l’anomena. Em va enviar la novel·la amb prevenció, dubtós de la meva reacció... No deixa de fer-me gràcia que algú mostri temor de les meves crítiques. En qualsevol cas, vaig començar la lectura. I he de confessar que m’ho he passat la mar de bé.

 

La novel·la és molt distreta. Me l’he cruspit en dos dies. Està perfectament escrita i  poua directament, de manera inequívoca, en la font de la “reina del crim”. L’autor, que segur que va xalar com un boig mentre escrivia, no pretén enganyar ningú. No ha volgut fer res més que reproduir els esquemes i llocs comuns de les obres que el van enganxar quan era una criatura. Essent sincers, podríem reconèixer que aquestes obres ens van enganxar a la majoria, per més que molts puristes ara en reneguin tot considerant la narrativa d’enigma una tipologia només lúdica i amb poc interès literari.   

Sigui com sigui, el text és molt bo com a exercici honorífic. En posseeix tots els ingredients: un protagonista de qualitats extraordinàries; una família rica carregada d’odis i secrets; una matriarca poderosa i dura; una fidel infermera/secretària; una finca de luxe a la vora del mar; un repartiment coral on qualsevol dels personatges pot ser l’assassí; dos policies que van més perduts que un pop en un garatge... Un quants morts, molt de suspens i un final típic i tòpic. Un còctel, com podeu veure, absolutament explosiu.

 

Un públic molt ampli pot sentir-se perfectament còmode amb la novel·la. De fet, ja està passant. Per això l’il·lustrador gironí Àngel del Pozo, que ha quedat encantat amb la lectura, ha confegit les magnífiques il·lustracions que acompanyen aquesta ressenya. De fet, les mateixes il·lustracions han servit per muntar el booktrailer que també incloc.





No vull acabar sense manifestar que en Richard Tancredi, el protagonista de la història, m’ha agradat molt. És un personatge interessant, carregat de personalitat, que es pot desenvolupar enormement. Posseeix un passat enigmàtic i obscur digne de ser explorat i un possible futur molt obert. Per això commino J.P. Costa a continuar amb les seves aventures.

Invitació a un crim resulta, al meu entendre, una perfecta lectura estiuenca. Un d’aquells textos agradables i lleugers que, enmig de les nostres cabòries diàries, ens serveixen per desconnectar del món. Com he apuntat, tampoc no intenta res més. I jo diria que no és poc. Ja sabeu que sempre he defensat l’existència dels gèneres que aconsegueixen el divertiment del lector. Quan es tracta de bons textos, em semblen no només perfectament dignes, sinó també molt necessaris.

O sigui que ja teniu feina, negrots.

I a tu, Ashfield, enhorabona i molt bona sort!

 

 

 

 

Independència d’Interessos, de Marc Moreno

 

Independència d’Interessos, del periodista i escriptor barceloní Marc Moreno, és el títol que inaugura la col·lecció de novel·la negra de la novíssima editorial “Llibres del delicte”. Darrere de l’editorial hi ha el mateix Moreno, que s’ha decidit amb entusiasme a tirar endavant un projecte extremadament engrescador. A desgrat dels temps que corren, l’autor palesa la voluntat de donar vida a una col·lecció de narrativa negra en llengua catalana que confirmi un seu convenciment: que el país compta amb bones idees i amb bons narradors.  

Com a periodista, Marc Moreno creu imprescindible reflectir l’última hora de l’actualitat que ens envolta, malauradament ben adequada als temes i supòsits del gènere més fosc. Així ho demostra a Independència d’Interessos, un thriller de rerefons polític que recrea la corrupció, el tràfic d’influències, el poder dels diners. En una paraula, la manca d’ètica generalitzada, present en tots els estaments de la nostra societat.

La trama de la novel·la és totalment imaginària, fins i tot una mica delirant. L’aparició (i posterior robatori) d’un manuscrit del segle XI desferma un ambiciosa lluita per la possessió d’un cobejat territori al bell mig del Principat. Aquesta circumstància coincideix amb el moment en què gran part dels municipis catalans estan organitzant la consulta per la independència. Situant l’acció en aquest context, Marc Moreno repassa un bon nombre de les qüestions més presents en la Catalunya d’avui. Tot i que en alguns moments la mala traça de certs personatges poden provocar el somriure del lector, el cert és que el llibre ens aboca ˗mitjançant un exercici argumental que, evidentment, no revelaré˗ a una certesa gairebé indiscutible. Aquella que proclamaven els nostres avis, rics en saviesa popular: “No hi ha un pam de net”.
 

 

La novel·la és lleugera, agradable de llegir i, com apunto, amb alguns instants d’amarga comicitat. Tanmateix, queda perfectament palès el censurable capteniment de la majoria de personatges, que es regeixen per la manca d’escrúpols i de principis, que practiquen la violència i l’extorsió, que enganyen, traeixen i menteixen. Els polítics no tenen cap problema en canviar de jaqueta, els més ambiciosos no s’estan d’assassinar i els estaments policials suggereixen solucions tan dràstiques que gairebé semblen una broma.   
 

Articulada a través d’unes desordenades reunions que apleguen totes les “forces de l’ordre”, Marc Moreno desgrana una ficció de fons absolutament creïble. Alhora, es diverteix col·locant estratègicament certs aspectes que, tot ratllant la hipèrbole i l’absurd, no fan altra cosa que incidir en la desconcertant ˗i preocupant˗ deriva de la nostra societat. No cal córrer massa per saber de què parlo. Només cal llegir la premsa cada dia.

Des d’aquí, animem amb força iniciatives com la de Marc Moreno, tant en el seu vessant d’editor com en la seva tasca literària. Hi ha moltes coses a dir i l’autor d’Independència d’Interessos tot just comença.

Que passeu un bon dia, negrots.
 

 

 

La ressenya d'Independència d'Interessos també ha estat publicada al portal cultural Núvol. 

 

 

La novel·la negra i el prejudici: encara un debat obert

Fa un parell de dies va arribar a les meves mans l’article intitulat La novela negra contemporánea. Visión crítica desde la Semana de la Novela Negra de Gijón, signat per Aitor Arjol (per a mi un personatge desconegut). Lògicament, la celebració de festivals afavoreix que la gent escrigui sobre el tema i el de Gijón és un dels més importants.

Com a primera providència, vaig buscar Aitor Arjol a Internet. Sembla que és basc, està instal·lat a Quito i, d’alguna manera, es dedica a qüestions relacionades amb la literatura. El seu escrit em va semblar tan prejudiciós i tòpic que va posar en alerta les meves antenes. No pel que pugui opinar una sola persona, sinó per la por que siguin moltes les que encara pensin així.

Vagi per endavant que no estic en desacord total amb l’article. Algunes de les qüestions que apunta les puc subscriure. De fet, les subscric totalment. El problema és la barreja de criteris i el fet que l’autor parteix de supòsits tan caducats i elitistes que, en conseqüència, la resta de les seves afirmacions ofereixen una confiança només relativa, per dir-ho finament.

Anem a pams. Per començar a desenvolupar els seus raonaments, Arjol marca unes premisses prèvies en relació amb el gènere. Fixeu-vos què diu:

Es decir, a la hora de valorar la novela negra actual hay que tener en cuenta las siguientes premisas: con frecuencia se trata de autores publicados porque venden no tanto porque escriben bien; atraen un público lector fácil, superficial y con ganas de entrenerse; se trata de una literatura de moda, pasajera, cuyas obras, en muchos casos se diluyen en la coyuntura y no pasarán a la posteridad.  

Crido per no plorar. És a dir, que mentre un extens grup d’estudiosos, professors, periodistes, editors, autors, etc. ens estem deixant la pell per intentar que el gènere rebi un tracte de normalitat i perdi la catalogació de “literatura de segona fila”, hi ha gent que encara el vilipendia ja d’entrada. Si per analitzar el gènere hem de partir de les premisses que marca aquest article, més val que pleguem. Al meu entendre, el paràgraf s’hauria de redactar totalment a l’inrevés. O sigui:

A l’hora de valorar la novel·la negra actual hem de tenir presents les premisses següents: el gènere compta amb autors de primera fila, que fan literatura d’alt nivell; els lectors de novel·la negra solen ser gent molt preparada, molt competent en el tema i que el coneixen en profunditat; el gust pel crim, el misteri i la truculència és inherent a l’ésser humà. La tradició del “negre”, amb totes les seves varietats i modalitats, fa segles que existeix i sempre existirà.   

També podem respondre, fil per randa i amb més arguments, a cada una de les maniquees premisses:

1. Això de "los autores publicados porque venden y no tanto porque escriben bien" pot ser veritat. Tots ho sabem. Només cal resseguir els més venuts per Sant Jordi i veurem com arrasen els mediàtics. Però jo pregunto: Això és exclusiu del gènere negre o afecta tota la literatura? No és una conseqüència de la deriva mercantilista del món editorial més que no pas un problema de qualitat en la creació literària pròpiament dita, sigui del tipus que sigui?

2. No li fa vergonya tractar al públic lector de “fácil y superficial”? Si freqüentés els festivals, els clubs de lectura i les trobades negres s’adonaria que el perfil del lector del gènere és molt elevat. Solen ser persones amb preparació universitària, amb un enorme bagatge lector, amb uns grans coneixements. Un públic altament entès i competent del qual cada dia hom pot aprendre coses. Un públic que, en la majoria dels casos, ho ha llegit “tot, tot i tot”. Ho puc assegurar i garantir (i ho podria il·lustrar amb un munt de noms i cognoms).

3. L’article també esmenta el fet que aquest públic “tiene ganas de entretenerse”. Un cop més, el gran prejudici culpabilitzador. Primer, què hi ha de mal en cercar l’entreteniment? I és clar que ens volem entretenir! Evidentment. Volem ser feliços, passar bones estones, xalar com a bojos (ballant, cantant, viatjant, anant a un museu, fent esport, xerrant amb els amics, llegint). Tanmateix, mai no he aconseguit entendre perquè l’entreteniment està renyit amb la qualitat. O és que si llegim El Quijote o Madame Bovary està prohibit passar-s’ho bé? L’entreteniment i el gaudi són conceptes complexos. No tothom es diverteix fent el mateix, però segons aquest autor sembla que, per ser bona,  la literatura ha d’avorrir. Quin elitisme més caspós!

4. Com que per a l’autor de l’article la majoria de novel·les negres no valen la pena, creu que no passaran a la posteritat. Doncs no ho sabem. Unes sí, les altres no. Tanmateix, la qüestió és més senzilla que tot això. El plantejament és: I de les altres, les “no negres”? Quantes novel·les “no negres” passaran a la posteritat? Totes? És que tota la narrativa que no pertany al gènere és excel·lent? O n’hi ha de bona, de mediocre i de dolenta com en totes les manifestacions humanes? El maniqueisme de l’article arriba a cotes de vertigen.

5. Per acabar-ho d’adobar, l’autor titlla la novel·la negra de “literatura de moda, pasajera”. No negarem que, en els darrers anys, hem viscut un boom. Diversos fenòmens l’han posat de moda, sí. Però, en essència, el gènere fa segles que existeix; i estic segura que no deixarà d’existir. Podrà sofrir alguns canvis, podrà ampliar-se, difuminar-se, fusionar-se. Però mentre el morbo del crim ens continuï fascinant, aquesta literatura romandrà ben viva. De “pasajera”, res.  

Totes aquests premisses les empra Arjol per legitimar uns autors enfront d’uns altres. Parla de Màrkaris, Philip Roth, Vázquez Montalbán. Fins i tot de Mendoza, al meu entendre de dubtosa adscripció al “negre” (però tant se val això ara). El cas és que s’expressa en aquests termes: “hay autores que, de verdad, hay que quitarse el sombrero frente a ellos  y practican la excepción a la regla de la mediocridad”. El cànon, sempre el cànon. Però molt bé, posem que sí.

L’afirmació ve seguida d’un altre paràgraf que també em sembla, a priori, correcte: “Tenemos donde elegir, sin que los grandes editores tengan que venir a decirnos qué coño (lleig) debemos comprar, leer, digerir y asimilar. La respuesta es  un contundente “no”. Se debe reclamar el derecho a elegir por uno mismo, con la ayuda de quienes amamos la literatura desde un punto de vista categórico, de quienes vemos en ella un recurso para la vida o para el cambio” (ai, noi, t’ha tornat a sortir l’indesitjable elitisme).

Tanmateix, després ho espatlla de manera terrorífica. Perquè, tot i condemnar els grans grups editorials (com és necessari des de posicions críticament realistes), acaba dient: “nos encontramos con que lo que predomina es la pelotudez de Dan Brown y las crónicas y biografías no autorizadas de políticos y vedettes que, por lo general, son carne podrida. Si la literatura se ha ido al carajo ha sido por culpa de los escritores y no de los editores”.

Home, doncs no ho tinc tan clar. Escriptors dolents, oportunistes i que proven sort en poden existir a milers, però si no trobessin un editor que tregués el llibre, no els coneixeria ni Déu. Si ningú no hagués apostat per Dan Brown, les seves novel·les restarien inèdites en un calaix. Si cap editorial no recolzés personatges mediàtics de tota mena i els publiqués les seves xorrades irrellevants, el fenomen desapareixeria. La culpa és al terrat del capitalisme ferotge, que ha acabat amb l’art i amb la creació; que ha fet desaparèixer la figura de l’antic editor, entès com ningú, curador d’autors i de llibres; que ha primat la immediatesa i la cultura del reality; que vol, en definitiva, una població inculta, sense esperit crític i sense capacitat de reacció.

Aitor Arjol, no cal carregar-se el gènere negre que, com tots, té productes excel·lents, mediocres i dolents. No cal trepitjar el germà més feble, quan allò que denuncies passa en tots els àmbits de la cultura. No cal desqualificar ni culpabilitzar el lector afeccionat; no cal barrejar temes ni posar premisses sucades en un brou de casposos prejudicis.

Allò que convé és obrir la ment i lluitar per la creació, per la literatura. Recordar cada dia que “la cultura no és un luxe”, que ha d’estar a l’abast de tots. Recolzar els editors petits, els autors compromesos i honestos, els estudiosos que lluiten per un alè d’aire fresc. Convé ser crític, molt crític. Però si una cosa no necessitem, amic, és la demagògia cultural. Per fer demagògia, ja tenim els polítics.     

Sospechosos habituales, tras la pista de la nueva novela negra española

 

Tot just he acabat de llegir Sospechosos habituales, antologia de relats negres a cura de Javier Sánchez Zapatero i Àlex Martín Escribà (els mateixos responsables del prestigiós Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca). El llibre du també un subtítol prou aclaridor : Tras la pista de la nueva novela negra española.

Es tracta d’un volum que aplega disset històries molt recents. Les propostes de disset autors extremadament heterogenis que corroboren la bona salut del gènere i la quantitat de creadors que, en l’actualitat, el conreen.

Abans de res, aprofito per trencar una llança ˗per enèsima vegada˗ a favor de la narrativa breu. No aporto cap nova dada si dic que és un dels meus gèneres preferits. En la distància curta un escriptor ha de donar el do de pit.
Si tireu enrere en les entrades d’aquest bloc, hi trobareu un munt de ressenyes que demostren que els grans noms de la literatura universal  van  reeixir en la tasca extraordinàriament.  

Tornem a Sospechosos habituales. Com he apuntat, una de les característiques principals del recull (com ha de ser, diria jo) és l’eclecticisme. Les històries posseeixen estils molt diferents, tant des del punt de vista estètic com pel tipus de “negror” que representen. Hi trobem delinqüents de totes les volades, lladres de segles passats, policies ineptes, assassinats domèstics, falsificadors, identitats confoses, càstigs divins. Evidentment, la fluctuació en la qualitat també és un tret del volum. És impossible que tots els relats tinguin el mateix nivell. Tanmateix, també estic convençuda que, a l’hora de triar, no ens posaríem d’acord. La permeabilitat que el gènere ofereix, la seva enorme capacitat de reinventar-se, afavoreix que cada lector pugui ostentar distintes preferències.

Personalment, m’agrada molt trobar-me històries amarades d’ironia, d’humor, de mirades àcides. És per això que destaco les contribucions com Auge y caída de Armando Bernal. Breve historia oral de un detective, d’Antonio Marcos, o Banana Republic, de Pepe Colubi. Però també m’ha encantat la narració seca, curta i brutal de Reyes Calderón, La gala del diablo. O la duríssima història de Cristina Fallarás, Mala raza, que m’ha fet pensar en Carmen Maura a ¿Qué he hecho yo para merecer esto?. O la proposta de Marta Sanz, El caso del muerto con ojos de sapo, força personal.  

No esmentaré, evidentment, tots els títols. Més val que adquiriu el volum. Tot i que, enmig de la seva gran heterogeneïtat, he trobat alguna història amb un desenllaç massa fàcil d’endevinar o que no posseïa tota la grapa que li hauria calgut, no n’hi ha cap que no sigui remarcable.
En el pròleg, els responsables de l'antologia estableixen una sèrie de lligams entre les històries, posant èmfasi en els seus trets més destacables. I arriben a una conclusió que jo també subscric: el género negro español está en constante cambio y transformación y tiene una envidiable buena salud. En este sentido, podría llegar a decirse que la antologia no es más que un intento de seguir mostrando un reflejo de la actualidad de una narrativa que destaca por su continua capacidad de innovación y diversificación, además de por ser entretenida. A pesar de la desaparición de los moldes clásicos y lo problemático que resulta establecer categorías, quizá lo más inteligente sea seguir disfrutando de las lecturas. Porque, no nos engañemos, al fin y al cabo, aquí lo importante es estar tras la pista (pàg. 13).  

 

Recomano el llibre. I ho faig per tres motius ben clars. El primer: perquè paga la pena. El segon: perquè hem de potenciar els narradors actuals. El tercer: perquè cal que ens afeccionem a gaudir no només de la novel·la, sinó també del relat breu, gènere importantíssim que tradicionalment ha estat injustament menyspreat i considerat de segona categoria.      

Criminalística catalana del segle XIX

 

Estic escrivint un article per a la Revista de Catalunya sobre un interessant afer que es troba a mig camí entre la història i la literatura. És un article científic que explora un fet descobert casualment en el transcurs de la meva recerca per a la tesi doctoral. Aquestes coses ja solen passar i, quan t’hi trobes, és inevitable sentir-se  impel·lit a aprofundir en la qüestió, encara que resulti tangencial per al tema principal de l’estudi.

 

Molt succintament: l’article intenta explicar el procés mitjançant el qual uns esdeveniments reals de finals del segle xviii (la detenció, judici i execució d’una dona de Prats de Lluçanès considerada bruixa) van passar després a la literatura de ficció.  Primer a la ficció seriosa, a l’imaginari de la “por” (com Pere Botero i l’Home del sac) i, més endavant, a la literatura humorística i al teatre burlesc. Tot plegat demostra allò que s’acostuma a dir: que la realitat i la ficció poden a voltes esdevenir les dues cares de la mateixa moneda. D’altra banda, també és extremadament interessant comprovar la pervivència en el temps d’aquesta història, que es va allargar durant dècades i dècades. 

Tanmateix, l’article ja el llegireu quan surti publicat. Ara només volia compartir amb vosaltres, com a negrots que sou, una altra troballa que, enmig de la recerca, m’ha cridat l’atenció. Com veieu, si vas amb les antenes parades, això és un camí sense fi. Sempre hi ha un descobriment que segueix a l’anterior.  

El cas és que, dins de les manifestacions literàries serioses que perpetuen la història d’aquesta bruixa, comptem amb un relat del segle xix sorgit de la ploma de l’autor Francesc P. Briz (Barcelona 1839-1889). La narració, intitulada La Napa de Prats, està inclosa dins l’Antologia de contes catalans I (MOLC, Vol. 93, Barcelona, Ed. 62, 1982, pàg. 30-41).

Si voleu saber més coses de l’autor (no gaire estudiat i, per tant, força desconegut), us enllaço aquí la sinopsi d’un article que sobre ell va escriure recentment Ramon Panyella.

L’aspecte del relat que ha motivat aquest post ha estat l’aplicació que un dels personatges fa d’una rudimentària ˗però indubtablement efectiva˗ tècnica de criminalística forense. Al més pur estil Grissom o Horatio, el personatge observa i estudia els rastres de sang en la roba de la víctima, n’extreu unes conclusions i, tot i que només és un simple forner, idea una tècnica prou imaginativa per descobrir l’assassí de la seva filla. No us n’explicaré els detalls, per si algú se sent picat per la curiositat i busca el llibre, però la cosa va de prendre el motlle de la mà del culpable (una mà amb un tret especial) per identificar-lo.    

L’enfocament m’ha sorprès molt favorablement. Per motius diversos, que intentaré enumerar: 

Tenim moltes mostres literàries poc conegudes que amaguen autèntics tresors i que obren perspectives d’estudi diverses, a afrontar des de variats supòsits i punts de vista.  

El nostres segles xviii i xix es mouen en l’entorn racionalista i empirista de la Il·lustració europea. Sense aquest esperit, resulta difícil imaginar l’anècdota  del conte. Per tant, ja és hora de foragitar qualsevol complex quant a la nostra vinculació amb el pensament imperant a l’Europa de l’època.

Hem d’aprofundir més en molts dels nostres autors, poc analitzats o directament oblidats.  

La literatura d’inspiració més o menys popular (aquest conte és un exercici metaliterari que reprodueix uns fets tramesos oralment) també ofereix motius d’estudi des de posicions filològiques serioses.

El crim, la truculència, la cruesa, la foscor i els assassinats sempre han agradat l’ésser humà. En trobem mostres a tort i a dret. Per tant, per molts anys la nostra afecció envers la negror. 

 

He pensat que aquest apunt us faria patxoca. Quan els investigadors ens trobem  amb perletes com aquesta ens sentim entusiasmats, exultants, i ens agafa un desig irrefrenable de compartir la descoberta amb tothom que pugui estar tan interessat com nosaltres. Espero que sigui el cas, negrots.
 

I, apa, res més. Que tinc molta feina. Torno al meu article.

Que passeu un feliç divendres.

  

  

Elemental... o no

 

 

 

A hores d’ara resulta indiscutible que la narrativa criminal avança en total paral·lelisme amb el cinema i les sèries de televisió. Com ja vaig apuntar en un article sobre el gènere i la postmodernitat (llegir aquí), la literatura, les sèries i el cinema es retroalimenten. Cada mitjà es contamina i es nodreix dels recursos dels altres, amb les innovacions i els canvis que aquest fet suposa. No discutirem ara si estem davant d’un enriquiment o d’un empobriment. El més probable és que hi hagi una mica de tot, en funció de la qualitat i del rigor. Tanmateix, allò que sembla segur és que es tracta d’un fenomen consolidat i absolutament imparable.

Naturalment, no pretenc insinuar que sigui una situació nova. En un dels sentits ˗el que va de la literatura al cine˗ fa moltes dècades que es produeix. Només cal recordar les innumerables versions filmades al llarg dels anys de les obres dels autors més aclamats (Poe, Christie, Chandler, Hammett, Conan Doyle, Highsmith, Vázquez Montalbán... per citar-ne només alguns). Ara bé, sí que resulta més recent l’adveniment de la televisió en aquest joc d’interaccions. Si bé hi ha sèries mítiques que ja s’inspiraren en novel·les o nissagues també mítiques, en l’actualitat el fenomen s’ha desbordat. Des que les sèries de televisió han esdevingut productes més elaborats i més ambiciosos que els llargmetratges, la presència dels personatges literaris de més ressò es prodiguen a tort i a dret.

Una de les qüestions que sempre m’ha subjugat és comprovar com el cine i la tele aconsegueixen en un temps rècord convertir en universalment coneguts alguns personatges. Personatges que podien haver passat per la literatura sense pena ni glòria però que, arran d’una pel·lícula d’èxit, es converteixen en figures gairebé reals. Un cas relativament recent i absolutament paradigmàtic és el personatge d’Hannibal Lecter, el terrorífic i fascinant psiquiatra antropòfag d’El silenci dels anyells. No només ha suscitat seqüeles i preqüeles cinematogràfiques, sinó que també ha donat peu a una novíssima i inquietant sèrie de televisió. Hannibal Lecter és a hores d’ara tan conegut, tan hiperfamós, que el seu nom està tremendament connotat. Com Caïm, per dir-ho d’alguna manera. Batejar un fill amb el nom d’Hannibal (jo tenia un tiet avi que se’n deia, “sort” que es va morir fa temps), significa marcar-lo (si més no en certs ambients) amb una mena de condemna de per vida. Allò del comentari graciós: “Ostres! Et dius com l’Hannibal Lecter. No seràs un assassí en sèrie, oi?”.  

 

 

Tanmateix, aquest article ha estat motivat per un altre fet. Una circumstància poc habitual, de caràcter metaficcional, que ha posat en marxa el meu radar de cinèfila/lletraferida. Fa referència a una sèrie de televisió americana, molt nova, intitulada Elementary.
Una enèsima recreació de les històries de Sherlock Holmes, amb algunes modificacions (diguem-ne que substancials). El protagonista s’ha traslladat de Londres a Nova York i del segle XIX al XXI. El seu doctor Watson és en realitat una dona, asiàtica per a més inri, que es diu Joan Watson. També és metgessa, però ha deixat l’exercici de la medicina per dedicar-se a rehabilitar drogoaddictes. És així com coneix Sherlock, de qui acaba convertint-se en deixebla i ajudanta. A la sèrie, que aspira a ser fidel a l’original dins del possible, s’esmenta Irene Adler, s’esmenta Moriarty...
Tenim un Sherlock 2.0, expert en Internet i amb telèfon mòbil, que ajuda la policia (en nom de la versemblança: els detectius privats que resolen crims ja no existeixen) en casos difícils.

 

I aquí és on es produeix l’insòlita situació metaficcional. La sèrie és estrictament realista pel que fa a l’ambientació i al context. Nova York en l’actualitat amb tots els ets i uts. No hi trobem cap rampell fantàstic ni de ciència-ficció, cap incongruència amb la realitat que coneixem. Excepte una.

Cada vegada que aquest Holmes de nova fornada i la seva doctora Watson es presenten a nous personatges (“Hola, me llamo Sherlock Holmes i ésta es mi ayudante, la doctora Watson”), ningú no s’immuta, ningú no pregunta, ningú no s’estranya. Ningú no salta com faria qualsevol de nosaltres en anàloga situació. Per què? Doncs perquè ningú no sap qui és. La ficció de la sèrie se situa en un món on les novel·les de Sherlock Holmes no han estat escrites. Tampoc no sabem si ha existit Conan Doyle. Però si és així, podem assegurar que no ha donat vida al famós detectiu.

Les modificacions de la versió han generat una ruptura amb el veritable imaginari col·lectiu, han alterat la cultura del món. Han alterat, per tant, la realitat contextual. Un personatge conegut per tothom (com aquell Lecter que dèiem, però molt més i des de molt abans) que, per art de màgia, ha desaparegut del mapa. No em digueu que no és un cas singular i curiós. La ficció de la ficció passada a un altre mitjà (de la literatura a la tele) i subvertint només en un punt concret (però vital, central) el concepte de versemblança. Si Aristòtil aixequés el cap, no sé com ho explicaria tot això. Però seria divertit veure-ho.

A mi, en cada episodi, em passa pel cap el mateix pensament. No ho puc evitar. I avui he pensat que ho compartiria amb vosaltres.
Vull advertir que la sèrie no és cap meravella, més aviat al contrari. Un pur entreteniment per passar l’estona i posar la ment en blanc. Tanmateix, demostra que, si estem alerta, fins i tot podem extreure qüestionaments interessants del detall més ínfim.

Al més pur estil de l’amic Sherlock... diria jo. 

Elemental... o no.