Després de La mujer que no bajó del avión (2014) i La última llamada (2015), enguany
encetem el 2016 amb Maldita verdad, la
novel·la d’Empar Fernández que culmina esplèndidament la seva “trilogia de la
culpa”. Una ficció intensa, descarnada i duríssima sobre les relacions
familiars i humanes, el pes del passat, la veritat, la mentida, la ràbia i, per
descomptat, la culpa.
No repetiré les
reflexions al voltant de la pressió dels sentiments de culpa d’arrels
judeocristianes en la nostra societat, perquè ja ho vaig fer en la ressenya de La última llamada, que us convido a rellegir.
Tampoc no faré cap spoiler sobre la trama de la novel·la, que parteix de la
mort d’un adolescent al seu propi llit (això sí que es pot revelar, ja que
succeeix a les primeres pàgines), ni dels terribles esdeveniments que tenen
lloc després. El que sí confirmaré és l’excel·lència de la ploma d’Empar
Fernández, que construeix magistralment la interioritat d’uns personatges i d’unes
situacions que ens engoleixen des de la primera línia, des de la primera paraula.
No és cap secret ‒ho
he repetit per activa i per passiva a tothom que m’ha volgut escoltar‒ que la
literatura “negra” que més m’interessa en aquests moments és aquella que
innova, afegeix visions i replanteja
paradigmes. Allò del “gris asfalt” que es va inventar la mateixa Empar,
precisament per defensar-se de certes posicions massa ancorades en la reivindicació
tossuda d’un “negre” tan canònic que alguns creiem que s’ha d’oxigenar. Tanmateix,
se’m fa impossible imaginar un lector, canònic o no, que no caigui inevitablement
fascinat per la hipnòtica narrativa d’Empar Fernández.
Als consumidors
compulsius de literatura, a mesura que anem complint anys, cada cop ens resulta
més difícil trobar un escriptor que ens atrapi totalment, que ens faci
recuperar aquella bogeria lectora de l’adolescència que ens impedia abandonar
un llibre perquè ens havia atrapat de manera malaltissa i absoluta. Per això s’agraeix
tant quan això passa. Empar Fernández sap fer-ho amb una senzillesa i una força
que aclaparen, que sorprenen, que et deixen KO. Segurament perquè apel·la a pulsions
i sentiments que tots portem dins, que no ens són aliens, amb els quals ens
podem reconèixer i/o identificar.
Els conflictes que l’autora
planteja són versemblants i autèntics, fins i tot diria que, en alguns casos,
els hem experimentat. Ens poden passar a nosaltres, a les nostres famílies, als
nostres veïns. I, no obstant això, continuen elevant la novel·la negra (o gris
asfalt) a la categoria de narrativa realista i de denúncia, universal i
atemporal. La literatura pot passar del particular al general, de l’extrapolació
d’un cas de ficció ‒que serveixi de model‒ a l’exposició de la veritat més
absoluta. I no cal que reproduïm mons marginals, baixos fons del hampa ni sòrdids
espais de delinqüència. N’hi ha prou amb parlar de la vida quotidiana, dels fets
que s’esdevenen diàriament al nostre voltant. En poques paraules, del dur
exercici de viure.
Maldita verdad interpel·la el lector.
I això és el que ha de fer, tinguem-ho clar, la bona literatura. Ens interpel·la
respecte a les relacions entre pares i fills, entre companys i amics, entre parelles.
Però sobretot, formula una disjuntiva gairebé ontològica: La veritat s’ha de
dir sempre? En qualsevol circumstància? Encara que faci mal i no resolgui res? Maldita verdad no ens dóna la resposta,
però ens ajuda a plantejar-nos-la seriosament.
No us perdeu de cap
manera aquesta novel·la, ni tampoc les dues anteriors, que completen la
trilogia. Es poden llegir en l’ordre que vulguem, però tenen voluntat de
corpus, de convertir-se en un tot. Per a mi, són obres fonamentals dins la
panoràmica actual de la narrativa de gènere. Es digui negra o es digui gris asfalt.
Repeteixo: no us la perdeu. Recomanada al 1000 per
1000, negrots.
6 comentaris:
De moment m'he comprat "La última llamada" i tinc moltes ganes de descobrir aquesta autora. Amb la passió que en parles no dubto que m'agradarà. Gràcies!
N'estic absolutament convençuda. T'agradarà i molt.
Pel que en dius, es un llibre per tenir molt en compte.
Moltes gràcies Anna Maria. Una abraçada!
Marta Valls
La teva ressenya ens mostra com entre vels l'imatge d' una novel.la personal i molt intensa.. En tinc ganes i moltes. Gràcies Anna Maria.
Et faré cas i el posaré a la llista! Gràcies!
Jo ja la tinc a la llista, i no només a la llista personal sinó també a la que faré per a la biblioteca Robarts. He vist aquesta noveŀla recomanada per diverses persones d'exceŀlent criteri de lectura, i per tu que me'n refio al 1000 per 1000.
Publica un comentari a l'entrada