Harlem Nocturne

diumenge, 17 de gener de 2016

La Bíblia andorrana, d'Albert Villaró


 
La Bíblia andorrana, novel·la guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana 2015, és la tercera entrega de la sèrie protagonitzada pel policia andorrà Andreu Boix, després de Blau de Prússia (Premi Carlemany 2006) i L’escala del dolor (2012). La novel·la, amb un títol que ret un clar homenatge a La Bíblia valenciana de Rafael Tasis, pioner del gènere de lladres i serenos a casa nostra, unifica sense recança el conjunt de trets que, des del començament, han caracteritzat Villaró com a autor policíac. D’una banda, la seva voluntat de col·locar Andorra en el mapa, de demostrar que, malgrat la minúscula extensió del país dels Pirineus, allà hi podem trobar tantes intrigues àuliques i embolics criminals com a qualsevol indret del món. D’una altra, el desig de fer-nos avinent, des de supòsits alhora històrics (per tant, non-fiction) i costumistes (amb personatges familiars i quotidians), el modus de vida que s’hi cou.
La Bíblia andorrana posseeix moltes possibilitats de definició: és una novel·la de frontera, de crims, de policies, negra, històrica, fins i  tot arqueològica. És una novel·la d’espionatge, amb agents proverbialment inexperts que acaben reeixint en algunes missions que, a priori, semblaven impossibles. Villaró és un gran amant del subgènere d’espies i de l’especulació política. De fet, ja ens en va oferir una bona mostra a Els ambaixadors, la ucronia de política-ficció ambientada a mitjan segle XX que va rebre el Premi Josep Pla de l’any 2014. A La Bíblia andorrana recupera la temàtica, però ara situada en l’actualitat més estricta, enmig de l’enrenou provocat pels escàndols de corrupció dels polítics catalans, les vel·leïtats independentistes del Principat i la crispació que això provoca en els despatxos de la capital espanyola. Andorra en sortirà esquitxada ‒evidentment no és un “paradís” tan innocent com sembla‒ i caldrà prendre decisions i actuar amb cautela. Andreu Boix es veurà empès a viure al límit, a moure’s a la ratlla de la llei, a aparcar alguns escrúpols i algunes manies.    
Endemés, Villaró encara rebla el clau. No pot desempallegar-se de la seva formació d’historiador i del seu amor pels arxius i papers d’altres èpoques. Així, el seu pobre protagonista no en tindrà prou amb perseguir sicaris, protegir testimonis i bregar amb tota classe d’espies, sinó que haurà de recuperar un antic document, perdut en una luxosa biblioteca madrilenya, capaç d’acabar amb la sobirania del petit país pirinenc.
Villaró, com la majoria d’escriptors que pretenen sacsejar el lector, només utilitza els esquemes de gènere com un pretext. Li són útils perquè li permeten col·locar el seu personatge en posicions que a la gent normal, aquella que no treballa per a les forces de l’ordre ni per a les institucions, li resultarien d’accés impossible: les bambolines del poder, el rerefons de la vida política i econòmica, la correlació de forces, les exigències dels càrrecs. Villaró posa tot això damunt la taula per explicar-nos Andorra, però sospitem que també per explicar-se Andorra a si mateix. Tot allò que no acaba de comprendre, tot allò de rar que pot tenir un indret fronterer, ancestral i màgic com aquella petita parcel·la pirinenca, Albert Villaró intenta indagar-ho a través de la literatura. Usa el passat per explicar el present i, sobretot, per especular al voltant d’un futur ara mateix prou incert.  
No podem cloure aquestes línies sense destacar l’estil únic, ple de sornegueria, acidesa i finíssima ironia que, com ja és marca de la casa, ens regala Villaró. Sense la seva veu  característica, complement indispensable per al desenvolupament crític de la trama, la novel·la no aconseguiria el mateix nivell d'encís i ni d’excel·lència.

6 comentaris:

Àngels Freixa ha dit...

Tinc "Els ambaixadors" des de fa temps i encara no he trobat el moment de llegir-lo, tot s'acumula i cada dia surten novetats que t'agradaria comprar. Gràcies per la ressenya, aquest també sembla un bon llibre.

Jofre Pervez ha dit...

Gràcies per la ressenya ! Molt interessant ! . A tenir molt en compte.

Anònim ha dit...

M'ha agradat el que n'expliques, es per posar a la llista de "pendents". Moltes gràcies Anna Maria. Una abraçada.


Marta Valls

Jordi Canals ha dit...

Si vols llegir un llibre tenint l'opinió d'una persona experta en el tema i de tota confiança llegeix la crònica de l'Anna Villalonga que té la generositat de fer-nos-la arribar quasi sempre.
Per molts anys estimada amiga!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Conec Villaró gràcies a "Les veus del crim". També recordo molt bé la teva ressenya de "Els ambaixadors", que em va fer desitjar llegir-la —em va semblar super atractiva—. Molt interessant el que comentes sobre "La Bíblia andorrana". Definitivament he de llegir Villaró.

Botika ha dit...

Els tres llibres on surt l'Andreu Boix són fantàstics, em vaig enganxar amb "Blau de Prússia". Un policia amb qui s'empatitza de seguida, una descripció genial de la societat andorrana i un sentit de l'humor àcid i peculiar fan que sigui una lectura molt recomanable.