Harlem Nocturne

diumenge, 29 de novembre de 2015

Besòs Mar, de Lluís Bosch






La novel·la Besòs Mar, del barceloní Lluís Bosch, va ser la guanyadora de la segona edició (2015) del Premi de novel·la negra en català Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, lliurat el passat mes de gener en el marc del Festival Tiana Negra. Com que vaig formar part del jurat, jo ja l’havia llegit (i votat), però les lectures de cara a un concurs es fan massa de pressa i no solen tractar les obres amb justícia. És per això que ara l’he rellegida amb calma i em sento disposada a escriure’n la ressenya.
Besòs Mar és una novel·la ambiciosa, de volada, extraordinàriament escrita des del punt de vista estilístic i narratiu. Al meu entendre, un dels títols més potents que podem trobar dins la col·lecció Crims.cat. Bosch s’allunya de les convencions de manera intel·ligent, i el resultat esdevé negríssim per una banda però també prou identificable (o potser fins i tot més) des de supòsits que sobrepassen el gènere.
La història no us l’explicaré, evidentment. Tan sols avançaré que narra uns esdeveniments que succeeixen el 2003, just abans de la inauguració del Fòrum de les Cultures i en el moment en què, a la ciutat de Barcelona, s’està produint el traspàs de competències de la Policia Nacional als Mossos d’Esquadra. El protagonista és un policia de la vella escola a punt de jubilar-se,  l’inspector Crespo, que ha de resoldre un darrer cas d’assassinat que sembla estendre els orígens al seu propi passat. Un passat fosc i violent al País Basc, on també va estar destinat durant un temps.
Dit així, el tema sembla extremadament realista, gairebé de caire històric o de recuperació de la memòria. I ho és, sens cap mena de dubte. Però el tractament que l’autor en fa s’endinsa més en els viaranys de la novel·la psicològica i de personatges, en l’enfocament intern i pregó, que no pas en la literatura negra típica, amb reminiscències de crònica.
Bosch aboca dins del text totes les seves obsessions i el farceix de grans picades d’ullet intertextuals que, per si algú no les ha acabat de copsar, estan molt ben explicades en un Apèndix final intitulat Els miralls del Besòs. No cal que us digui, si em coneixeu o m’heu llegit, com m’agraden els recursos metaliteraris (i el del “mirall” especialment). També vull lloar que existeixi aquest apèndix, ja que molts cops he reivindicat la inclusió dins les novel·les de pròlegs, annexos o altres addendes al text de ficció on (com s’estilava dècades enrere) l’autor pugui confessar-nos coses. Actualment no se sol fer, però a mi m’interessa, què voleu que us digui. Serà a causa del meu vessant d’investigadora.  
Fa pocs dies, mentre encara em trobava a mitja novel·la, vaig visionar l’entrevista que l’escriptor Jesús Maria Tibau va fer a Lluís Bosch en el seu programa Tens un Racó Dalt del Món, de la televisió de les Terres de l’Ebre Canal 21. Allà, Tibau manifesta ja d’entrada que l’inspector Crespo, el protagonista de Besòs Mar, és un personatge que es fa estimar, amb el qual el lector empatitza sense remei. Em va sobtar molt, perquè a mi Crespo em sembla un paio odiós, d’aquells que més val que no haguessin existit mai. I precisament m’ho sembla per raons allunyades dels estereotips (ho dic per si a algú se li acut titllar-me de simplista o d’ideològicament rígida). La seva profunda humanitat (en el sentit calidoscòpic del terme), que Bosch descriu amb precisió mil·limètrica i amb una perícia encomiable, em produeix un rebuig profund precisament perquè està tan analitzada. I no m’agrada el que hi veig, per més que sàpiga (com sabem tots) que els éssers humans som contradictoris, heterogenis i diversos en el nostre interior. Crespo representa el model de policia d’una Espanya que jo voldria oblidar: masclista, caspós, violent, primitiu, rude, incapaç de guardar fidelitat a res ni a ningú. Fatxenda caigut en desgràcia que no em fa pena.
Però tampoc el relleu és molt millor. Bosch ens ho deixa ben clar, i hi estic d’acord, per més que, a l’hora de descriure alguns tipus, sí que caigui en un cert clixé. La novel·la sembla escrita des de la ràbia, amb una cadència lenta i feixuga i una mirada desencisada i desesperançada que frega el surrealisme. Barcelona és grisa i bruta, inhòspita, miserable, sòrdida. El pessimisme i la mesquinesa envolten la descripció –poètica, d’elevat registre– d’un paisatge urbà que ni el mar ni el cel (també tractats des de la lletjor) poden millorar. En contraposició, el locus amœnus que representa per al personatge el record idealitzat de la seva terra natal juga un paper rellevant, li serveix d’esperó, d’al·licient. Amb tot, no sé si en nom d’una suposada justícia poètica, difícilment la vida oferirà a ningú la salvació.
Una boníssima novel·la que, per sincera i valenta, en alguns moments fa mal. Necessitem autors con en Lluís Bosch. Així de clar.  
 
 

8 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Gràcies Anna per la teva acurada i engrescadora crónica.
Una abraçada!!!

kweilan ha dit...

Una gran ressenya!!! I la novel.la, imprescindible.

Àngels Freixa ha dit...

Ja em va agradar molt Aire brut i em vaig comprar amb ganes Besós mar. Jo vaig sentir una certa simpatia pel protagonista, els seus somnis que sap que no seran realitat i el seu enyor d'un lloc i un passat. Amb unes descripcions d'un cert paisarge, fosques i poètiques. Un autor per tenir molt en compte.

Gràcies per aquesta magnífica ressenya tan detallada.

Anònim ha dit...

Pel que n'expliques sembla força interessant.

Gràcies com sempre, Anna Maria. Una abraçada.


Marta Valls

Jofre Pervez ha dit...

Dura però necessaria. Bonissima, enhorabona per una gran ressenya.

Olga Rivaud ha dit...

Enhorabona per la ressenya.
La sensació que jo vaig tenir davant d'en Crespo també és de certa simpatia, jo ho entenc, com si li volgués donar una oportunitat d'haver agafat un altre cami.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola,
gràcies a tothom pel vostre comentari. Sí, efectivament, molts de vosaltres teniu aquesta sensació d'empatia. Jo en algun moment també, però poc. Entenc perfectament què vol fer en Lluís i ho fa. Però reconec que a mi em va poder més l'aversió a tot allò que aquest tipus de policia franquista i casposa representava.

Lluís Bosch ha dit...

Tot i que no em sembla massa elegant participar aquí, trobo molt interessant això de l'empatia que pot desvetllar o no el personatge de Crespo. Confesso que vaig crear un personatge que no desvetllés empatia, si no que plantegés qüestions al lector. Sí que hi ha la intenció de trobar els mínims comuns en què tots els humans ens assemblem, i no és en les virtuts. Com a lector, m'agraden els personatges foscos que no pretenen l'empatia, si no una emoció més complexa. Jo diria que n'hi ha molts. Des de Dostoievsky a molts d'altres. En el "negre", el protagonista de "La promesa" d'en Dürrenmatt és un autèntic malparit. Per exemple.