Henning Mankell, un adéu agraït

Em dol en l’ànima haver d’escriure avui una elegia dedicada a Henning Mankell. Sabíem que tenia càncer i intuíem que el desenllaç podia ser terrible, però quan ha arribat el dia ens ha afectat igualment, de manera profunda.

A l’hora de referir-me a Mankell, no puc deixar de fer-ho des de dues posicions diferents. D’una banda, com a estudiosa del gènere. D’una altra ˗i per a mi ara mateix més important˗ des de la posició d’una lectora que ha gaudit moltíssim amb les seves novel·les negres.

 

 

 

Com a estudiosa, considero Mankell una figura cabdal de la narrativa criminal nòrdica i europea. La seva està entre les millors novel·lístiques de procediment policial (allò que en diem “procedural”) de tot Europa. Absolutament fidel a la realitat, el lector ressegueix amb el protagonista i la resta de l’equip totes les fases de la investigació. Compartim els seus dubtes,  errors, idees, descobertes i intuïcions. Per no parlar que assistim a totes les seves reunions de feina (esgotadores, detallades, molt professionals) i gairebé ens agafen ganes, de tan reals com són, de beure el mateix cafè que beuen ells i de menjar els mateixos pastissets de canyella.

Mankell és deutor, reconegut per ell mateix, dels dos grans iniciadors de la novel·la negra moderna sueca, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, els pares de Martin Beck i el seu equip. Com ells, comunistes militants que entre els anys seixanta i setanta del segle XX van escriure 10 novel·les molt crítiques amb el tomb que estava fent la societat sueca, Mankell utilitza el gènere com un instrument. Un instrument per exposar i denunciar la situació del seu país, que de mica en mica s’allunyava d’aquell Estat del Benestar idíl·lic que els havien venut. No cal dir que nosaltres, la gent del Sud, l’Estat del Benestar suec el veiem com una fita. Però cal tenir present que tot és relatiu i que les coses es perceben de manera diferent segons on estàs situat.   

També cal recordar que, després de l’assassinat d’Olof Palme, la societat sueca va quedar totalment desorientada. No semblava possible que una cosa així els passés a ells. Els suecs van sentir trontollar els seus paràmetres de vida, els seus fonaments a l’hora d’entendre el món.  Henning Mankell se situa en aquest punt i ens en parla amb encert, honestedat i perícia. Enfronta tots els problemes que afecten l’entorn: la immigració, la violència, el racisme, la persistència d’alguns sectors socials d’ideologia nazi, el desarrelament familiar, les patologies mentals, el masclisme, l’alcoholisme, el maltractament de gènere, etc. etc.   

Per a fer-ho, crea un personatge deliciós. Tan exitós entre el públic lector que ha arribat un punt en què no sempre és fàcil destriar Mankell del seu protagonista, Kurt Wallander. Han arribat a convertir-se en les dues cares de la mateixa moneda, els identifiquem l’un amb l’altre sense gairebé adonar-nos-en. Wallander és un policia competent, amb molta intuïció, però ben allunyat dels superhomes a què ens tenia acostumat (dic tenia, en passat, perquè ara això també ha anat canviant) el cinema americà. Sense arribar als nivells de vida torturada d’altres personatges nòrdics, com per exemple el Harry Hole de Jo Nesbo, Wallander és una persona extremadament humana, amb les flaqueses i defectes que tots arrosseguem. Abandonat per la dona, esdevé un solitari malgirbat, que no se sap cuidar. Menja malament, de manera que acaba amb excés de pes i diabetis; beu massa i no s’està de conduir borratxo; manté una estranya relació amb el seu pare, que l’inquieta i no el deixa viure; té pocs amics i moltes pors. En fi. Com qualsevol de nosaltres. Segurament per això ens agrada tant.

Alguns experts sostenen que Henning Mankell escriu molt bones novel·les, però que no té traça a l’hora de construir els finals. Són aquelles coses que es diuen un dia i que es van repetint fins que semblen veritat. D’aquestes, per desgràcia, n’hi ha moltes. Personalment, no m’atreveixo a afirmar-ho. Suposo que uns cops l’encerta més i uns altres menys, fet i fet com tothom. Tanmateix, ara no sóc capaç de recordar un final prou dolent com per criticar-lo. Recordo les novel·les, el tema que tractaven, l’impacte brutal d’alguns dels seus fragments, la vida de Wallander. Però cap construcció final. Em sembla bon senyal. Potser no l’espifiava tant, perquè, si fos així, jo ho tindria present. De tota manera, l’explicació també pot anar per un altre camí. A mi sempre m’ha interessat més el desenvolupament de les trames que no pas la cloenda. Segurament perquè, igual que per a Mankell, per a mi el més important no és l’anècdota, sinó l’essència. Allò que la història ens transmet, allò que de profund conté.       

 

I ara vaig a l’altra banda. A les meves sensacions com a lectora. Mireu, jo no sóc gaire mitòmana. Hi ha alguns personatges del món de la cultura que sens dubte m’han marcat. Però segurament, tret de Woody Allen i de Sue Grafton, no n’hi ha cap de qui em pugui considerar totalment “penjada”. Tanmateix, Henning Mankell s’hi acosta. Amb ell he gaudit d’estones de gaudi impagable, de lectura plaent en el silenci de la meva llar, d’esperes ansioses quan tocava que sortís la següent novel·la. Amb ell he après geografia i història, i he pogut situar en el mapa ciutats i pobles que ni sospitava que existien. Amb ell he viatjat, he rigut i m’he emocionat. I jo, tal com em va ensenyar la meva mare, sóc de mena agraïda. Per tant, gràcies per sempre.  

Si fins fa poc manifestàvem que estàvem orfes de Wallander (ja sabeu que les seves aventures es van acabar amb el personatge molt malalt), ara les coses han canviat. Ara estem orfes de Mankell. I, desgraciadament, això sí que és inamovible. En canvi, la resta no. Perquè les seves obres sempre, sempre, les podrem rellegir.

Henning Mankell era un bon home, molt compromès amb els nens africans i amb els desafavorits. Ens ha deixat massa aviat, nomes amb 67 anys. Encara tenia moltes coses a dir, però no ha estat possible.

Els seus lectors estem colpits. I només podem desitjar, amb agraïment per tot el que ens ha donat, que descansi en pau.  
 

 

 

Aquest article també s'ha publicat al Digital Núvol