Harlem Nocturne

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Avui un relat propi: De la modernitat i les seves coses



Normalment, el dia 31 d'octubre, data que m'encanta, us regalo un relat. Enguany no és gaire terrorífic, però el vaig escriure amb il·lusió fa uns pocs dies i espero que us agradi. Gràcies per la vostra fidelitat. Que passeu una bona castanyada, negrots.





De la modernitat i les seves coses
 
Ser qui sóc en ple segle XXI és un autèntic problema. Tot juga en contra meu. Podria posar-vos tants exemples que no acabaria mai. Un d’ells: el soroll. Sempre hi ha tant de soroll, que ningú no para atenció a les meves cadenes, aquelles mateixes que segles enrere, en els temps foscos de la superstició i l’alquímia, terroritzaven el més pintat. En canvi, ara, res d’això. Amb la proliferació imparable de motors, botzines, sirenes d’ambulàncies, músics de carrer, manifestacions de protesta, partits de futbol, guiris i més guiris i més guiris (és la manera moderna de dir “turistes”), nens que surten d’escola, adolescents fent “botellón”, etcètera, ja em direu a qui pot importar un arrossegar de cadenes a l’estil clàssic. A ningú, no ens enganyem. De fet, ni se senten. Fins i tot jo he de parar l’orella, de tant en tant, per estar segur que no les he perdut!
Un altre entrebanc és la llum. Maleït Edison! La desaparició de les espelmes ha fet molt mal als del meu gremi. Ara les cases estan plenes de bombetes, flexos i fluorescents. I al carrer encara és pitjor, amb tantes faroles, rètols comercials i fars de cotxes i motos. Per no parlar de l’odiosa i inoportuna il·luminació nadalenca, que ens fot enlaire l’època més propícia i obscura de l’any. Els meus amics, aquells que Dickens va fer famosos, ja no volen sortir. Estan sempre arraulits en un racó, autocompadint-se. S’han fet grans, pobrets, però tenen tota la raó. Amb tanta claror, cap de nosaltres no espanta. Com que no hi ha misteri, els nostres llençols semblen d’allò més normal (només cal pensar que avui en dia quan menys t’ho esperes uns estranys humans anomenats frikis et munten una desfilada de zombis amunt i avall). Per tant, qui no s’imaginaria que formem part d’aquest nou món? Sap greu dir-ho, però passem totalment desapercebuts. Fins i tot un dia que em vaig colar al cinema per veure El sisè sentit, un nen em va aprofitar per tapar-se. Deia que l’aire condicionat estava massa fort.   
I després, hi ha una altra cosa. La competència. Abans només érem tres o quatre: homes llops, vampirs, mòmies, nosaltres i para de comptar. Ara no. Ara tenim una gamma d’intrusos, encapçalada per tota la fauna que ve d’altres planetes, que ens han relegat a la cua de la por. A qui pot esfereir una ombra blanca amb una cadena ben canònica? A ningú, home, a ningú!
En resum, que ho tenim ben fotut.
Ara bé, no tot és un desastre. Com a mínim, hi ha una cosa positiva. Aquesta sí. I és que mai no havíem anat tan nets. Segles enrere la neteja de la nostra indumentària, llençols que acumulaven de seguida pols dels racons, teranyines enganxoses, pudor de fum de les fogueres i sutge negre del carbó, era un enorme problema, sobretot a l’hivern. Els havíem de rentar als safareigs, refregar-hi el sabó, esbandir-los amb aigua glaçada, estendre’ls regalimant i esperar tremolant que s’eixuguessin. Passàvem molt de fred, molt. Allò no era, de cap manera, una no-vida de qualitat.
En canvi, actualment les coses han fet un tomb. Beneïdes rentadores i assecadores! Entrem en qualsevol hotel ˗si pot ser de luxe˗ i ens barregem ràpidament amb la roba de llit de les habitacions i amb les tovalloles i els barnussos dels hostes. El procés dura poquíssim i el teixit queda molt esponjós i suau. En un tres i no res anem ben nets i polits. És fantàstic, de veritat. Un plaer enorme! I amb aquella oloreta de suavitzant!
Tanmateix, tot té un risc, això sí. El tema de la neteja també. Per desgràcia, l’he viscut en ombra pròpia. Una nit no vaig ser prou ràpid i la cambrera em va fer servir per a fer el llit de la suite nupcial. No cal que us digui com vaig acabar. Mai no m’havia sentit, i mireu que tinc anys, tan rebregat, avergonyit i xop.   
 
Anna Maria Villalonga
 
      

13 comentaris:

Jofre Pervez ha dit...

Hahahaha...M'ha encantat!!! Sobretot el final ! Pobret! Ai, la vida s'ha posat dificil i arriscada per tothom.

Jordi Canals ha dit...

Com sempre d’acord amb l’opinió que vesses en tots el teus comentaris i també en el d’avui. Només voldria afegir una qüestió sobre la neteja que, com en tot sempre hi han excepcions i en aquest cas també . Em refereixo al sentir de les nostres narius que perceben totes les olors. doncs, dissortadament, encara hi ha persones que estant als antípodes del que suposa tenir cura en l’endreçament i netedat de la seva persona. Qui no ha sofert, en un trajecte de metro ple de gom a gom, anar a para prop d’una aixella que no ha conegut la dutxa ni el sabó amb molts dies. I el que és pitjor, molts ho adoben amb perfum ,colònia o desodorant……
Bona castanyada i compte amb el panellets i el vi dolç.
Una abraçada!!!!!

Olga Xirinacs ha dit...

Negra i amb picardia... vaja, vaja.
Es llegiria molt millor negre sobre blanc o groc. Així, costa.
Salut sempre.

Àngels Freixa ha dit...

Boníssim Anna! Hahaha, s'ha perdut tot el romanticisme fantasmagòric, els fantasmes a la rentadora... I aquest final per arrodonir.
Moltes gràcies pels teus regals.

Anònim ha dit...

Oh, com m'he divertit, ahahah!! Tot evoluciona fins i tot la polidesa dels fantasmes.

Pobret devia quedar ben rebregat... quin tip de riure.

Gràcies i una abraçada!!


MARTA VALLS

Carme Luis Tatjé ha dit...

Tot evoluciona, fins hi tot els fantasmes, ara tenen forçes amics o companys.per espantar, ancara que hem sembla que ja estem curats....
M'agradat molt Anna, no s'ha de perdre mai el sentit del humor!

Gràcies i Bona Castanyada !!


P.d. Demà al matí, mirarem si les animetes hens adeixat alguna coseta
(castanys i panellets),amagadets darrera les portes( així vivia de petitona, el dia de tots sants)

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Hahaha! Boníssim! És de l'estil de la bruixa amb la Bòrnia, i d'altres que has escrit molt humorístics sobre personatges de fantasia. I diu molt més que no sembla. M'has fet passar una bona estoneta. Gràcies!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tothom.
Sí, Shaudin, em faltava el fantasma. He escrit sobre dimoniets, bruixes, vampirs, homes llop, però em faltava el fantasma. Ara ja està! Amb aquetes històries
d'antiherois fantàstics, qui s'ho passa més bé sóc jo. Ric com una boja mentre els escric.

Antonia Huertas ha dit...

És molt bo! La forma com, amb humor, li dones la volta a la situació: no és el fantsama que ens fa po, amb ell ens identifiquem, és l'estil de vida del s. XIX. Gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

hahahaha, gràcies, m'estimo molt els meus éssers de la por.

Tura Nogareda ha dit...

Boníssim Anna, no sé com t'ho fas per tenir tanta imaginació, m'ho he passat d'allò més bé al llegir-lo tant com tu al escriure´l, segur!
Gràcies per compartir l'enllaç al meu mur.

Teresa ha dit...

Fantàstic! Pobre fantasmet! Haurà d'evolucionar! Ara amb el saló del manga.... potser seria un bon reciclatge! Hahaha!!! Ànims!!

Laura Ciao ha dit...

Molt divertit!!! "L'he viscut en ombra pròpia" hahahaha