Em dol en l’ànima haver d’escriure avui una elegia dedicada a Henning
Mankell. Sabíem que tenia càncer i intuíem que el desenllaç podia ser terrible,
però quan ha arribat el dia ens ha afectat igualment, de manera profunda.
A l’hora de referir-me a Mankell, no puc deixar de fer-ho des de dues
posicions diferents. D’una banda, com a estudiosa del gènere. D’una altra ˗i
per a mi ara mateix més important˗ des de la posició d’una lectora que ha
gaudit moltíssim amb les seves novel·les negres.
Com a estudiosa, considero Mankell una figura cabdal de la narrativa
criminal nòrdica i europea. La seva està entre les millors novel·lístiques de
procediment policial (allò que en diem “procedural”) de tot Europa.
Absolutament fidel a la realitat, el lector ressegueix amb el protagonista i la
resta de l’equip totes les fases de la investigació. Compartim els seus dubtes,
errors, idees, descobertes i intuïcions.
Per no parlar que assistim a totes les seves reunions de feina (esgotadores,
detallades, molt professionals) i gairebé ens agafen ganes, de tan reals com
són, de beure el mateix cafè que beuen ells i de menjar els mateixos pastissets
de canyella.
Mankell és deutor, reconegut per ell mateix, dels dos grans iniciadors de
la novel·la negra moderna sueca, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, els pares de Martin
Beck i el seu equip. Com ells, comunistes militants que entre els anys seixanta
i setanta del segle XX van escriure 10 novel·les molt crítiques amb el tomb que
estava fent la societat sueca, Mankell utilitza el gènere com un instrument. Un
instrument per exposar i denunciar la situació del seu país, que de mica en
mica s’allunyava d’aquell Estat del Benestar idíl·lic que els havien venut. No
cal dir que nosaltres, la gent del Sud, l’Estat del Benestar suec el veiem com
una fita. Però cal tenir present que tot és relatiu i que les coses es perceben
de manera diferent segons on estàs situat.
També cal recordar que, després de l’assassinat d’Olof Palme, la societat
sueca va quedar totalment desorientada. No semblava possible que una cosa així
els passés a ells. Els suecs van sentir trontollar els seus paràmetres de vida,
els seus fonaments a l’hora d’entendre el món. Henning Mankell se situa en aquest punt i ens
en parla amb encert, honestedat i perícia. Enfronta tots els problemes que
afecten l’entorn: la immigració, la violència, el racisme, la persistència d’alguns
sectors socials d’ideologia nazi, el desarrelament familiar, les patologies
mentals, el masclisme, l’alcoholisme, el maltractament de gènere, etc. etc.
Per a fer-ho, crea un personatge deliciós. Tan exitós entre el públic lector
que ha arribat un punt en què no sempre és fàcil destriar Mankell del seu protagonista,
Kurt Wallander. Han arribat a convertir-se en les dues cares de la mateixa moneda,
els identifiquem l’un amb l’altre sense gairebé adonar-nos-en. Wallander és un
policia competent, amb molta intuïció, però ben allunyat dels superhomes a què
ens tenia acostumat (dic tenia, en passat, perquè ara això també ha anat
canviant) el cinema americà. Sense arribar als nivells de vida torturada d’altres
personatges nòrdics, com per exemple el Harry Hole de Jo Nesbo, Wallander és una
persona extremadament humana, amb les flaqueses i defectes que tots
arrosseguem. Abandonat per la dona, esdevé un solitari malgirbat, que no se sap
cuidar. Menja malament, de manera que acaba amb excés de pes i diabetis; beu massa
i no s’està de conduir borratxo; manté una estranya relació amb el seu pare,
que l’inquieta i no el deixa viure; té pocs amics i moltes pors. En fi. Com qualsevol
de nosaltres. Segurament per això ens agrada tant.
Alguns experts sostenen que Henning Mankell escriu molt bones novel·les,
però que no té traça a l’hora de construir els finals. Són aquelles coses que
es diuen un dia i que es van repetint fins que semblen veritat. D’aquestes, per
desgràcia, n’hi ha moltes. Personalment, no m’atreveixo a afirmar-ho. Suposo que
uns cops l’encerta més i uns altres menys, fet i fet com tothom. Tanmateix, ara
no sóc capaç de recordar un final prou dolent com per criticar-lo. Recordo les
novel·les, el tema que tractaven, l’impacte brutal d’alguns dels seus
fragments, la vida de Wallander. Però cap construcció final. Em sembla bon
senyal. Potser no l’espifiava tant, perquè, si fos així, jo ho tindria present.
De tota manera, l’explicació també pot anar per un altre camí. A mi sempre m’ha
interessat més el desenvolupament de les trames que no pas la cloenda.
Segurament perquè, igual que per a Mankell, per a mi el més important no és l’anècdota,
sinó l’essència. Allò que la història ens transmet, allò que de profund conté.
I ara vaig a l’altra banda. A les meves sensacions com a lectora. Mireu, jo
no sóc gaire mitòmana. Hi ha alguns personatges del món de la cultura que sens
dubte m’han marcat. Però segurament, tret de Woody Allen i de Sue Grafton, no n’hi
ha cap de qui em pugui considerar totalment “penjada”. Tanmateix, Henning Mankell
s’hi acosta. Amb ell he gaudit d’estones de gaudi impagable, de lectura plaent
en el silenci de la meva llar, d’esperes ansioses quan tocava que sortís la
següent novel·la. Amb ell he après geografia i història, i he pogut situar en el
mapa ciutats i pobles que ni sospitava que existien. Amb ell he viatjat, he
rigut i m’he emocionat. I jo, tal com em va ensenyar la meva mare, sóc de mena
agraïda. Per tant, gràcies per sempre.
Si fins fa poc manifestàvem que estàvem orfes de Wallander (ja sabeu que
les seves aventures es van acabar amb el personatge molt malalt), ara les coses
han canviat. Ara estem orfes de Mankell. I, desgraciadament, això sí que és inamovible.
En canvi, la resta no. Perquè les seves obres sempre, sempre, les podrem rellegir.
Henning Mankell era un bon home, molt compromès amb els nens africans i amb
els desafavorits. Ens ha deixat massa aviat, nomes amb 67 anys. Encara tenia
moltes coses a dir, però no ha estat possible.
Els seus lectors estem colpits. I només podem desitjar, amb agraïment per
tot el que ens ha donat, que descansi en pau.
8 comentaris:
Havia llegit que responia bé al tractament i no esperava gens aquest desenllaç tan ràpid, em va saber molt greu. Mankell i Wallander m'han acompanyat moltes hores i aquest últim era dels meus inspectors preferits. M'emociona el teu post perquè em recorda coses una mica oblidades (he pensat amb el pare que sempre pintava el mateix quadre i les relacions amb la seva filla). Avui m'he comprat "Arenes movedisses" que esperava amb tot el cor que no fos l'últim.
Moltes gràcies per com ho expliques.
Àngels
sí, a mi m'ha passat igual mentre escrivia l'article. He recordat tants moments! Aix!
Sabia que estava malalt, però m'ha sobtat la seva molrt...
M'agraden els seus llibres..
Gràcies i bona tarda.
MARTA VALLS
Anna,
m'ha emocionat el teu post. M'ha deixat el cor encongit perquè ara, realment, ja no hi haurà més Mankell. Estic totalment d'acord amb tot el que dius d'ell, del seu/nostre inspector, al qual jo no puc evitar d'imaginar-me'l amb el mateix aspecte que l'autor.
M'he rellegit les novel"les entre dues i tres vegades, i sempre, sempre em dic, quan el rellegeixo, "com m'agrada!".
Gràcies per dir-ho tan bé, Anna.
Marta R.
Gràcies, Marta Valls i Marta Roig.
És molt trist.
Que descansi en pau.
Tot i agradar-me, no he llegit tots els llibres de Mankell, però subscric els teus comentaris sobre l'escriptor i el seu personatge.
Moltes gràcies, Potato.
Anna Maria, acabo de descobrir el teu blog. Ha estat un plaer llegir el teu artícle. El subscric absolutament. Imagina que, a vegades, quan alguna persona comenta que ha llegit alguna novel·la, que li ha agradat, penso amb enveja amb el que encara li queda per gaudir, en aquest cas de Mankel. En relació als finals, dir sincerament, que vaig trobar molt cruel com acaba amb el gran Kurt. Inapelable. Emocionalment, en aquells moments per a mi, brutal, d'una extarordinària duresa. Felicitats per al blog. Comptes amb un nou seguidor.
Moltes gràcies amb l'esperança de saber que a un escriptor o a una escriptora sempre el podem trobar a la seva obra. Mankel t'estimem.
Gràcies, Potato.
I a tu, Eugeni, moltes gràcies per les teves paraules. Celebro que el blog t'hagi agradat. Penso com tu, que la gent que encara té coses per llegir és una privilegiada. Quan parlava dels finals, em referia a lligar els casos criminals, no a les circumstàncies particulars de Wallander ni res d'això. Però sí, el final de Wallander fa molta pena.
Una abraçada i no deixis de passar per aquí.
Publica un comentari a l'entrada