Cuentas pendientes, de Susana Hernández

He devorat en un parell de dies la novel·la de Susana Hernández Cuentas pendientes, tercera entrega de la sèrie protagonitzada per les dues polis més dinàmiques i aguerrides de la narrativa negra hispànica: Rebeca Santana i Miriam Vázquez.

Ja sabeu que els dos primers títols van ser Curvas peligrosas i Contra las cuerdas, de la mateixa manera que també sabeu que jo he seguit personalment, amb molta proximitat, les aventures d’aquesta nissaga i de la seva autora. No debades som col·legues, amigues, companyes d’antologia assassina (Elles també maten) i no debades, també, hem participat juntes en un munt d’esdeveniments negrots (taules rodones, presentacions, xerrades, etc.).

Per això esperava la novel·la amb candeletes, amb la il·lusió normal en aquests casos i també amb el desig que m’agradés tant com les anteriors. I no, no ha estat així. No m’ha agradat tant com les anteriors.

M’ha agradat més.

Cuentas pendientes m’ha semblat un text més madur, que llisca amb una suavitat perfecta, sense costures ni entrebancs, amb un lligam absolutament versemblant entre les diverses  trames que conté. L’autora continua amb el seu estil propi. Àgil i lleuger. I palesa, com sempre ha confessat, que la seva voluntat és parlar de la societat i dels seus problemes sense deixar de banda la interioritat i la vida dels personatges. Per a ella, el gènere no només ha de contenir la part criminal, sinó que també ha de servir per incidir en les relacions humanes.   

Recordo perfectament que, quan vaig acabar la lectura de Contra las cuerdas (el segon capítol), vaig rondinar (amablement) i li vaig etzibar a l’autora que no hi havia dret. Que ens havia deixat amb l’ai al cor amb un munt de temes i que ara ens hauríem d’esperar massa temps. Ho pensava de veritat. Tenia moltes ganes de saber què passaria. Doncs bé, ara ja ho sé. Tal com el nom de la novel·la indica, Cuentas pendientes aprofita l’avinentesa per, a més del nou cas policial en joc, tancar i resoldre una sèrie de qüestions que havien quedat pendents. Gràcies, Susana.

Ja sabeu que no revelaré res que us pugui espatllar la lectura, però sí que diré que m’ha agradat el tema criminal que ha triat Hernández. No me l’he trobat gaire en la narrativa hispànica. També li vull agrair que s’allunyi dels trillats afers de corrupció i similars que avorreixen el més pintat perquè ja els veiem a la tele cada dia. D’altra banda, no puc deixar de comentar dues coses: l’encert en el tractament de l’evolució dels personatges (dibuixats amb més dolcesa, sobretot Santana) i la constatació que Barcelona continua essent una de les protagonistes de la nissaga. A l’autora se li veu a mil quilòmetres que s’estima la ciutat.

Susana Hernández té una veu pròpia. Conrea una novel·la negra contemporània, personal i sense inhibicions. La vull felicitar. Enhorabona.

 

 

Qui ja coneix les nostres noies (Santana i Vázquez) xalarà molt amb Cuentas pendientes. I si algú encara no les coneix, a què coi està esperant?

Que passeu un bon dia, negrots.