A la recerca de l'April, de Benjamin Black

A la recerca de l’April és la tercera entrega de la sèrie protagonitzada pel forense dublinès Quirke, sorgit de la ploma i el talent de l’escriptor irlandès John Banville. Les dues primeres, que em van agradar molt, van ser El secret de Christine Falls i L’altre nom de Laura. Banville,  unànimement considerat com un dels més importants autors actuals en llengua anglesa, utilitza un pseudònim per a les seves novel·les negres: Benjamin Black. En realitat, però, mai no ha amagat la seva identitat. Suposo que és un joc com un altre.

A la recerca de l’April és una novel·la esplèndida, amb el segell insubstituïble de Banville. Un llibre que de negre, stricto sensu, en té poc. Manté una certa forma externa, però en realitat no s’ajusta als cànons convencionals. No hi ha  acció desfermada, no hi ha  investigacions policíaques, no hi ha  truculència addictiva. La desaparició i la subsegüent recerca oficiosa d’una jove metgessa, April, representen simplement un pretext per reflectir l’entorn i furgar en les entranyes de la societat irlandesa de mitjan segle XX (no sé si recordeu que les novel·les estan ambientades en aquest període, els anys cinquanta del segle passat).

A l’autor allò que li importa és parlar de la gent, treballar l’ambient i els personatges. És un mestre consumat a l’hora de crear atmosferes, de manera que des del principi els lectors l’acompanyem fascinats en un recorregut profund pel Dublín de l’època. Gairebé podem sentir el fred, la humitat i la boira en les nostres carns. Gairebé flairem l’olor de la cervesa quan entrem en un pub.

La galeria de personatges (els fixos i els escadussers) són una meravella: descrits amb sinceritat, descarnadament, amb totes les seves  vísceres al descobert, però amb una elegància increïble. El conjunt de les febleses, mentides i vergonyes humanes col·locat damunt la taula d’autòpsies i ben disseccionat. Draps bruts de les famílies, prejudicis, hipocresia, abusos, incestos, vicis. Tot queda recreat en una galeria oberta que no pretén estalviar la lletjor.

Quan hom llegeix la sèrie Quirke no pot esperar la diversió més primària del gènere. Es tracta d’una literatura lenta, pausada, que es desgrana de mica en mica, que ens atrapa amb intel·ligència, amb calma, amb pulcritud. No hi ha herois a la novel·la, mai no n’hi ha en les novel·les de Benjamin Black. Però sí que hi ha una cosa: una profunda mirada al fons de l’abisme, al qual l’escriptor ens aboca per tal d’obligar-nos a contemplar allò que ell ja coneix: la terrible complexitat (i brutor) de la condició humana.

Altament recomanada per als amants de les històries psicològiques, profundes i aspres. No us decebrà.