Si em coneixeu, no us estranyarà que manifesti que l’Empordà és la meva
comarca d’adopció. Sóc barcelonina, sí. I urbanita,
també. Però, alhora, adoro aquesta terra del nord, bella entre les belles, en
la qual fa anys i anys que hi passo les vacances i llargues temporades. Sempre
que puc.
La conec força bé, sobretot l’Empordanet (és a dir, el Baix Empordà). Hi
tinc una casa llogada i, a més, d’allà prové un dels tresors de la meva vida,
la meva gata Colette.
Tanmateix, l’Empordà és un lloc ampli i farcit de cultura, anècdotes,
persones... Com tot lloc tan ric, també té cops amagats. El cas és que, malgrat
que casa meva és a tocar del petit poble de Cruïlles, jo desconeixia totalment una
qüestió vinculada a aquest llogarret i a
la novel·la negra. Una qüestió que he descobert tot just aquest estiu.
Resulta que a Cruïlles, encantadora població típica d’un pessebre, hi va
ser molt de temps en Manolo Vázquez Montalbán. Suposo que, com jo, hi anava de
vacances i sempre que en tenia ocasió. O potser fins i tot hi va viure. Segons la placa que campeja al mur de la
casa on s’estava, hi consten dues dates que impliquen molts anys (1975-2003, el de la seva mort). També segons la placa, allà hi va escriure gran part de les seves obres. Ignoro fins a
quin punt va escriure molt o poc en aquell indret (ja sabem que aquestes coses
se solen mitificar). Però no m’estranyaria gens que s’hi hagués recreat, ja que
el silenci, la tranquil·litat i la bellesa lluminosa del paisatge ho afavoreixen
i molt (això us ho puc garantir per experiència pròpia).
Aquest cap de setmana m’he acostat a Cruïlles i he fet fotos de la casa i
de la placa en qüestió. M’ha semblat que seria bonic recollir aquesta dada en
aquest bloc. Una cosa més per compartir amb tots vosaltres, negrots.
Que passeu un feliç diumenge!
9 comentaris:
Com a bona empordanesa sempre he pensat que hi ha alguna cosa al blau del cel o a les pentinades que la tramuntana deixa als arbres que els dóna un extra de màgia a les contrades del Empordanet. És clar que com en sóc orgullósa indígena no em caracteritza la neutralitat.
Coneixia les estades del Vàzquez Montalban per el Baix Empordà i els seus exquisits gustos culinàris per els restaurants de la zona,però desconeixia que hi tingués casa a Cruïlles.
Gràcies Anna Maria,empordanesa d'adopció i mami d'una veïna meva, la Colette que demostra el nostrat encant empordanès. :) Una abraçada!
Magnifiques fotos, l'Empordà es un paratge maginific. A l'empordanet hi tinc bones amistats.
Gràcies i una abraçada.
Marta Valls
Que boniques les fotos i que positiu tot el què ve de tu.
Una abraçada.
Àngels
Ja ho deia Josep Pla que l’Empordà era una mena del centre del món, d’aquí el seus llibre: “per la Catalunya Vella (De l'Empordanet a Barcelona. De l'Empordanet a Andorra. De l'Empordanet a Perpinyà).” Jo també en sóc un enamorat dels bells racons de l’Empordà. Gràcies Anna per recordar-m’ho. Una abraçada i fins demà.
Que bonic, Potato. A mi també sempre m'ha agradat molt l'Empordà, és preciós. I ara, mirant les fotografies de la casa, sento envenja d'en Vázquez Montalbán, pobre. Oh, si em pogués estar un parell de mesos en aquesta casa, quant escriuria!
Gràcies per compartir-ho!
Les fotos molt maques i va molt bé saber aquestes coses del nostra país i les històries que amaguen els ostres pobles.
Bon dia!
Feia molts dies que no passava a veure els negrots i em trobo notícies de Manuel Vázquez Montabán, i estic a punt pe llegir la seva novel.la
EL PIANISTA,1985
"Si la lámpara tuviera bombilla probablemente la encendería. Absurdo. No la enciende porque no tiene bombilla.
-Pero es que además no necesito encenderla.
Dice. Y la voz..."
Bona Lectura NEGRA!!
Imma C.
Deu ser alguna cosa genètica la que determina les nostres preferències paisatgístiques, tot i que potser només és l'atzar. Jo tinc molta tirada al Sud i desconec l'Empordà, malgrat que la família materna és de Figueres (bé, i de Cartagena).
La placa dedicada al MMV m'agrada molt perquè té un aire antic, gairebé de segle XIX.
Precisament ahir a la nit van fer un reportatge on ell hi tenia un paper destacat.
És cert que aquesta terra inspira!
Publica un comentari a l'entrada