En més d’una ocasió, quan he intentat
comentar l’obra de Lluís Llort, he hagut d’aturar-me uns instants per poder triar,
amb deteniment, els adjectius. No volia fer-ne servir cap que no fos adient. No
volia que ningú, en llegir-me, es confongués respecte a allò que jo pretenia expressar. A
dia d’avui, les circumstàncies no han canviat gens. M’assec a parlar de la seva
darrera novel·la, Herències col·laterals
(RBA, 2014), i em torno a trobar en la mateixa situació.
Quedi clar que, amb aquesta afirmació,
estic esmerçant també el meu primer elogi. Considero que Lluís Llort (que signa
només com a Llort) és un escriptor que destaca per la seva acusada personalitat,
independència creativa i claredat d’idees. Per això és tan difícil de definir. Al
costat de novel·les que podríem considerar “negres” o “criminals”, en trobem d’altres
que exploren altres límits, altres gèneres. Sempre amb la voluntat de reflectir
de manera directa ˗i
valenta˗ les incongruències
del món que tenim al voltant.
L’autor no té pèls a la llengua. És
eclèctic i intel·ligent. A Herències col·laterals
construeix una trama fosca i original que, amb fina perspicàcia i formidable
ironia, reflecteix qüestions tan punyents com el maltractament, la violació, l’assassinat
per revenja, les dificultats de les relacions familiars, l’amor entre pares i
fills, la incidència en el present de les accions del passat o la problemàtica
de la gent gran.
Un advocat de renom arriba a un
acord amb una velleta. Li pagarà una pensió mentre visqui, però es quedarà amb el
seu pis de l’Eixample quan la velleta es mori. Ningú no sap que la velleta en
qüestió té un passat... poc convencional. Ningú no sap quants anys viurà. Ningú
no sap que, per acabar-ho de complicar, la vida es diverteix amb nosaltres i ens
sorprèn sovint amb una rècula d’imponderables difícils de preveure...
Herències col·laterals es llegeix en un sospir. Ens enganxa. Es
converteix en un nou exemple de la riquesa del gènere negre, de la seva capacitat
per créixer i evolucionar. No es tracta
d’un text complicat. Al contrari. Llort també l’encerta quan és capaç d’escriure
de manera depurada, amb un estil treballat i curós, però alhora perfectament llegible
per a un públic ampli.
La novel·la té algun moment decididament
delirant, però no afecta a la versemblança. Crec que aquest és un bon valor. Ens col·loca en una tessitura que ens empassem plaentment perquè, des
del primer moment, ens obliga a entrar dins del seu univers. Amb dues històries
entreteixides, que basculen al llarg d’un bon nombre d’anys, l’autor demostra
que hom pot ser perfectament despietat recolzant-se en l’enginy i en l’humor
negre.
Ja ho he dit altres vegades, però
no em canso de fer-ho. ¿Quan quedarà clar que Lluís Llort és, a hores d’ara, un
dels nostres millors narradors? Espero que, amb Herències col·laterals, resti assumit per sempre.
Que passeu una bona setmana, negrots.
Fotografia Ana Portnoy
12 comentaris:
Vull tenir ocasió de comprovar el que ens dius llegint la seva última obra.
M'has despertat l'interés per aquest autor, ja em va sorprendre el seu relat del setge. El què no sé és d'on sortiran les hores per tant bon llibre que ens aneu descobrint.
Us agradarà.
Àngels, no has llegit res del Llort?
Home! A llegir-lo, doncs. El seu relat del setge, però, no té res a veure amb aquesta novel·la. El que passa és que a ell li agrada innovar i experimentar.
Benvolguda Anna Maria,
dono fe de que aquesta novel·la enganxa i des del començament que de fet és prou original i inquietant com per arrossegar-te a dins el llibre sense escapatòria.
Recomanable i moltes gràcies un cop més.Els teus consells ens guien d'una manera impecable. Enhorabona Anna Maria!
M'has fet venir ganes de llegir-la.
Moltes gràcies pels teus consells Anna Maria.
Marta Valls
Una ressenya que ens anima molt.
He llegit alguna cosa seva, però aquesta novel·la m'atrau en especial.
Potser aquesta tarda o demà, la compraré.
Gràcies, Anna Maria!
Gràcies. Neus, celebro que pensis igual que jo, tu que també l'has llegit (no sé si ja l'has acabat).
Marta, Teresa, no us decebrà. Us agradarà segur. Endavant!
Apuntat !
Ohhh a la llista, doncs. Pero...aquesta és una bona novel·la per iniciar-se en l'obra de LLort, o és millor començar per un altre títol?
Gràcies!!
El llegiré! Si m'agrada com parla el Lluís, també m'agradarà com escriu! Gràcies!
Montse, pots començar per on vulguis. Aquesta és una bona novel·la per començar.
A la llista de segur. No és la primera d'ell que m'interessa. A veure si a la propera comanda de la biblioteca (o biblioteques) me l'accepten.
Publica un comentari a l'entrada