La casa de les papallones és la segona entrega de la sèrie
protagonitzada per Norma Forester, la mossa d’esquadra creada per Teresa Solana
a Negres tempestes, novel·la
guanyadora del Premi “Crims de tinta” l’any 2010.
La casa de les papallones és una ficció estrictament procedural,
que ressegueix fil per randa la investigació d’un crim en el marc de la
Barcelona actual, submergida de ple en la crisi que ens està devorant. Tal
vegada per aquest motiu, la novel·la no posseeix la mateixa dosi d’humor àcid a
què Solana ens té acostumats. És un text més seriós, de factura policial més
convencional, on s’explora la possibilitat de matar per motius, en certa
manera, justificats.
Tornem a trobar l’estrafolària
família de la Norma, però, en contra d'allò que personalment esperava, els
personatges més divertits de la nissaga apareixen molt poc. Em refereixo a Senta,
Mimí i, sobretot, a la tieta hacker i monja. Tot i això, aquesta darrera no
deixa de jugar un paper que incideix en el desenvolupament dels fets. A banda
de la trama criminal, el segon eix de La
casa de les papallones gira al voltant de les relacions entre la
protagonista i el seu marit Octavi. Evidentment, no revelaré res, però sí que
us diré que hi ha una mica de marro.
Com ja havia passat a Negres tempestes (llegir aquí), Solana
aprofita la novel·la per donar veu als problemes socials. No es deixa res per esmentar:
les preferents, el diner negre, l’atur, els acomiadaments dels treballadors, la
corrupció, la picaresca, les diferències de classe, les dificultats dels petits
empresaris. Planteja dilemes i els busca resposta. Tanmateix, la seva intenció
d’atorgar una dimensió ètica a la novel·la és excessivament explícita, amb la
qual cosa es revesteix d’un aire moralitzant que, al meu parer, no fa falta. La
literatura guanya si s’allunya del pamflet. Hem de pressuposar en el lector la
competència suficient per extreure directament, a través de la trama, les
diverses propostes o visions que el text vehicula.
La novel·la està estructurada a
partir d’un elevadíssim percentatge de diàlegs. Les parts narratives són
escasses, amb la qual cosa es llegeix molt ràpidament, amb molta agilitat. Com
va dir la mateixa autora en un debat televisiu que vam compartir, en ocasions resulta
estrany pensar que algú pugui empassar-se en un cap de setmana un llibre que l’autor
ha trigat més d’un any en escriure. Però les coses són així. I, al cap i a la
fi, no és un mal senyal.
Passeu bona tarda, negrots.
3 comentaris:
El que he llegit de Solana m’ha agradat, es qüestió de tornar-hi, després del que ens expliques.
Repeteixo el que diu en Jordi, he passat bones estones amb el que he llegit d'ella.
A la llista, llarga per cert!
M'agraden els llibres que la trama passi a Barcelona.
Gràcies Anna, per tot!
Tura
De Teresa Solana només he llegit "Negres tempestes" (em va agradar molt) i em resulta curiós que vagi per un camí més seriós i moralitzant, però no em sorprén, pel que fa a una segona entrega més seriosa, perquè fa anys que m'he adonat que les segones entregues de la moltíssims autors són més serioses que la primera (del perquè no n'estic segura). Gràcies per la ressenya!
Publica un comentari a l'entrada