Harlem Nocturne

diumenge, 2 de febrer de 2014

La noia d’Aberdeen, de Quim Aranda






La noia d’Aberdeen, del periodista Quim Aranda, és una novel·la que, sense que hom ho pugui suposar en iniciar la lectura, aconsegueix sorprendre favorablement a mesura que avança, en especial si tenim en compte que es tracta de la seva primera incursió en la narrativa negra i en l’opció de la llengua catalana. Dit d’una altra manera, La noia d’Aberdeen posseeix algunes connotacions d’òpera prima. I, des d’aquest punt de vista, podem afirmar que l’autor se’n surt prou bé.  

Aranda aposta per una ficció de tall clàssic, narrada senzillament però de manera efectiva, que és capaç de mantenir la intriga i de satisfer les expectatives d’un ampli sector d’afeccionats al gènere. Fins i tot s’atreveix amb un protagonista-detectiu privat, a hores d’ara una veritable gosadia si parlem de novel·la seriosa. No cal explicar que la professió de “perdiguer”, en nom de la versemblança, ha caigut en desgràcia. Tots sabem que, en l'actualitat, les investigacions dels delictes de sang pertanyen de manera exclusiva als cossos de seguretat dels diferents països. No obstant això, Aranda planteja una trama en la qual la participació del seu detectiu funciona amb total credibilitat.

L’acció de la novel·la se situa en el nostre passat més recent, en els dies previs a la celebració de la Via Catalana de l’onze de setembre de 2013. Enmig de l’enrenou imperant i dels estira-i-arronsa entre el govern de la Generalitat i el de Madrid, es produeix l’assassinat d’un professor escocès ˗expert en els processos d’independència de les nacions sense estat˗ que treballava com assessor del govern català. La seva tasca consistia en explorar l’encaix dins la Unió Europea d’una hipotètica Catalunya independent. Pel que fa a l'argument, no explicaré res més, que ja massa coses diuen les contraportades dels llibres.
 
 

Resulta obvi que, amb aquest escenari previ, qualsevol pot pensar que La noia d’Aberdeen és un nou producte de circumstàncies, d’aquests que es complauen en endinsar-se en la conjuntura política actual per especular, posicionar-se ideològicament o simplement aprofitar la tirada del tema. Sortosament, aquest no és el cas, ja que Aranda, per damunt d’una novel·la de crítica social o d’indagació històrica, ha escrit simplement una novel·la. A seques. I això, com a lectors exigents, és el que més ens hauria d’atreure. L’autor ha sabut conjuminar a la perfecció un marc real que tots coneixem i que, sens dubte, ens preocupa, amb una ficció criminal que s’emmiralla en una llarga tradició, que s’entreté en la construcció d’uns magnífics personatges i que es resol de manera perfectament canònica, fins i tot deixant la porta oberta a noves entregues o a unes certes especulacions envers el futur.   

No ens equivoquem. No estic dient que Aranda no sigui crític amb la realitat social més immediata. Ho és. I molt. De fet, no té pèls a la llengua a l’hora de posar damunt la taula tots els tripijocs del poder. Fins i tot una part del desenllaç està directament relacionada amb un dels cossos policials de l’Estat espanyol. Tot establint un explícit paral·lelisme entre el procés d’Escòcia i el de Catalunya, l’autor reflexiona i ens mena a la reflexió. Ho fa, endemés, de manera molt elegant, sense estridències ideològiques, amb un inequívoc regust conciliador. No debades el seu protagonista, Manuel Latorre, és fill d’immigrants andalusos, de la mateixa manera que també ha nascut a Sevilla un dels personatges secundaris més savis i entranyables, l’ancià Rafael Marzà.

Tanmateix, com a lectora que espero ser competent, intueixo que el marc de la realitat és només un escenari. Per aquest motiu advoco per fer una lectura prou distanciada del vessant polític i social de la novel·la. Sé que alguns pensaran que Aranda no es mulla prou, però aquesta mirada em sembla reduccionista i pobra. La imparcialitat i l'objectivitat sempre són signes d'intel·ligència. Aranda demostra allò que els experts defensen. És a dir, que el negre actual funciona com a gènere realista, social i de denúncia. Però també demostra ˗tot i ser periodista, o tal vegada per això˗ quelcom més: que el seu màxim interès, com a novel·lista, no és fer una crònica, sinó aprofundir en la psicologia dels personatges, en les relacions que s’estableixen entre ells, en la incidència del passat en les nostres vides,  en les necessitats humanes. En la nostra naturalesa.

Tot emparant la construcció del seu detectiu en alguns recursos altament codificats (el pare malalt, el correlat objectiu de les maquetes de trens, el loft, la solitud, el desencís existencial), Quim Aranda ens recorda (moltes gràcies!) que la literatura mai no ha de deixar de ser, per damunt de tot, la recreació d’una bona història.            


 

6 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Serà una lectura apassionant. Gràcies Anna!

Anònim ha dit...

Ja m'has enganxat amb la ressenya!
Aquesta sí, a la llista, gràcies Anna, per tot!
Tura

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Doncs, mira, m'interessa. Segons la teva ressenya, sembla ser una noveŀla honesta, i l'honestedat, literària o no, sempre m'atrau. També m'agrada el que comentes al final, que la literatura ha de ser una bona història, i això aconsegueix Aranda. I em crida l'atenció que hi hagi un detectiu creïble. Francament, començo a estar tipa de tants policies.

Teresa ha dit...

Que interessant!!
Apuntat!
Gràcies!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, no us en penedireu. A més, l'autor ja ha anunciat que hi haurà continuació...

Charo Gonzalez ha dit...

A mi m'ha agradat molt, tant la trama de l'assassinat, com els personatges molt ben treballats. El moment politic m'ha semblat molt adient, molt ben explicat. M'ho vaig passar pipa, la veritat. Espero la continuació!