El meu detectiu favorit: Marc Sergiot

A Núvol, amb motiu de la BCNegra 2014, m'han demanat que em posicionés i que expliqués quin és el meu detectiu favorit. En tinc molts, és clar, però un dels principals, que em té atrapada en la seva teranyina per sempre i sense remei, és l'amic Marc Sergiot. Comparteixo, doncs, el text que he publicat a Núvol i que espero que també interessi als seguidors del bloc.

Encara que sembli un tòpic, sempre m’han atret els investigadors solitaris, antiheroics, amb més vida interior que no pas una gran vida social. Des d’aquest punt de vista, prefereixo sens dubte el model del Nord d’Europa (tipus Kurt Wallander, Erlendur Sveinsson o Harry Hole) que no pas el del Sud, per més que també m’agradin Brunetti i Montalbano.  

Jordi de Manuel | Foto de Quim Puig

Per tant, era inevitable que em sentís identificada amb un personatge català que reuneix les condicions que exposo més amunt. Em refereixo a Marc Sergiot, el protagonista de la sèrie negra sorgida de la ploma de Jordi de Manuel (fins el moment les novel·les de la sèrie són 7) i que defensaré com el meu detectiu favorit.

Marc Sergiot és un personatge amb molta personalitat que no se’ns imposa de manera omnipresent, sinó que apareix discretament, en graus diferents segons la novel·la, tot fent gala d’un tarannà seriós i mesurat. Home de poques paraules, solitari i esquerp, presenta un cert paral·lelisme amb Erlendur Sveinsson, el personatge de l’islandès Arnaldur Indridason. El mateix Jordi de Manuel va identificar aquesta semblança quan va descobrir les novel·les d’Indridason: «He llegit des de fa tres o quatre anys l’islandès Arnaldur Indridason. El seu protagonista, l’inspector Erlendur, és un home torturat, li agrada treballar sol i té un problema amb el seu germà. I vaig pensar, ostres, com el meu Sergiot!» (Les veus del crim, p. 56). Efectivament, Sergiot prefereix treballar en solitari i arrossega un bloqueig emocional per un problema del passat relacionat amb el seu germà (de moment el lector en posseeix poques dades, de manera que la qüestió s’haurà d’aclarir en futures entregues).

L’inspector se’ns revela com una mena d’antiheroi amb estil propi. Té un aspecte desastrat, antiquat i una mica anacrònic, du un cotxe atrotinat, sempre va abillat amb una gavardina gastada i llueix un poblat bigoti passat de moda. Alguns mitjans de comunicació l’han considerat el Colombo català i, efectivament, en ocasions el recorda. Sempre sembla despistat i inofensiu, una mica fora del món. Tanmateix, i com a bon investigador, és un home intuïtiu. Té una veueta que li parla (en això, només en això, recorda el famós Magnum televisiu), un sisè sentit sempre alerta que l’ajuda a desentortolligar els misteris i a resoldre els casos. Culte i format, un pèl maldestre amb les noves tecnologies, és amant de la lectura, dels escacs i de l’astronomia. A la terrassa de l’àtic de Sant Gervasi que comparteix amb Amèlia, la seva mare, hi té instal·lat un vell telescopi. La contemplació de les estrelles representa per a ell un bàlsam, una escapada cap a la reflexió, cap a la necessària introspecció.

De Manuel ha creat un personatge d’intensa vida interior, que interpel·la el món  sense deixar d’interpel·lar-se personalment. Des d’aquest punt de vista, resulta tal vegada un policia atípic, complex i profund, que es planteja amb intel·ligència tot allò que el desconcerta. Sergiot és també un home tossut, poc diplomàtic, que mai no abandona una investigació per més que els superiors li ho prohibeixin o el retirin del cas. Un policia poc convencional, amb un sentit de la justícia que no sempre s’ajusta a l’esperit de la llei. Per damunt de la sèrie planeja la idea que, en no poques ocasions, la justícia i la llei segueixen diferents camins. L’inspector n’és plenament conscient. Per a ell, la llei fàcilment pot esdevenir incapaç de respondre a les autèntiques exigències d’una societat complexa i contradictòria. 

I ara digueu-me… qui s’hi podria resistir?