Ossos al jardí, de Henning Mankell

Com ja va quedar clar en el meu afligit comiat de la nissaga protagonitzada per Kurt Wallander ˗dins la ressenya de la novel·la que la clou, L’home inquiet˗, les aventures d’aquest policia suec (solitari, depressiu, diabètic i molt treballador) em van robar el cor des que hi vaig entrar en contacte, ja fa molt de temps. Saber que no el tornaria a recuperar en un text inèdit o nou (tan sols quedaven les possibles relectures que jo en fes, això sí) em sabia molt greu. Tan greu que, al llarg d’aquest període sense ell, l’he enyorat molt. I l’he recordat públicament innumerables cops. 

I vet aquí que, de manera absolutament inesperada, fa pocs dies em vaig assabentar que acabaven de publicar, tant en català com en castellà, una novel·leta breu, la penúltima en l’esdevenir cronològic del personatge, que fins el moment només havia aparegut a Holanda. Jo coneixia l’existència d’aquest text i n’havia rebut notícies, però sempre poc clares i en el sentit que era un llibre menor, el qual no havia arribat aquí per motius inconeguts. 

No cal dir que em vaig afanyar a comprar-lo, esperonada a més a més per l’amic Jordi de Manuel, que el va llegir de seguida i me’l va recomanar. Jordi de Manuel em va indicar que, a banda de la breu ficció novel·lesca titulada Ossos al jardí, el volum contenia un postfaci del mateix autor, Henning Mankell, que em podia interessar com a estudiosa del gènere. Evidentment, tenia raó. Són  solament unes poques pàgines, però, malgrat el seu to bastant general, inclouen algunes reflexions molt aprofitables, per no parlar d’unes quantes citacions impagables que de segur empraré en futurs articles i treballs d’investigació. En aquest postfaci, el “pare” creador d’en Wallander (ja sabem que el pare en la ficció és ben diferent i hi juga un important rol) ha volgut fer-nos cinc cèntims de la gènesi del personatge, del sentit del cicle que protagonitza i del paper que ell atribueix a la novel·la negra com a gènere i a la novel·la negra sueca de finals del segle xx en particular. Comptat i debatut, satisfer els seguidors sobre curiositats diverses, però sempre enfocades des del rigor literari i la seriositat del contingut.

 

 

 

Quan vaig tenir el llibre a casa, vaig procedir a posar en solfa un solemne ritual. El vaig observar durant una llarga estona, molt concentrada. Després, el vaig acaronar i sospesar per totes bandes, el vaig obrir i fullejar. I, oh instant fugisser!, el vaig ensumar profundament. Un cop culminat el procés, vaig col·locar el volum al meu costat unes quantes hores. Simplement, em feia companyia. Només me’l mirava. Com us podeu imaginar, no gosava començar-lo. Volia prolongar l’encís de l’espera, la promesa de plaer que s’amagava entre les seves pàgines. Sabia que, així que iniciés la lectura,  no podria parar i que, per tant, la meravella del retrobament esdevindria ràpidament una sensació caduca i efímera.  

Ara és quan alguns de vosaltres us esborreu del bloc perquè penseu que estic com una cabra.     

 

 

 

El cert és que la novel·leta no m’ha decebut. És Wallander en estat pur, ja en el moment del declivi de la seva vida, quan la seva filla també fa de policia a Ystad i ell viu  obsedit per deixar el pis a la ciutat i marxar als afores, decidit per fi a comprar una casa i un gos i  fer realitat els seus sempiterns desigs de calma i tranquil·litat. Un Wallander entranyable, pensarós, sempre filosòfic, que s’interroga constantment pels esdeveniments de l‘entorn, pels motius profunds de la vida. Que reflexiona sobre el passat. Que es preocupa pel pas del temps, la vellesa, la malaltia. Pel seu incert futur. Un home conseqüent, intel·ligent, addicte a la feina. Mal menjat, mal dormit, abusador del cafè i, a estones, força malcarat.    
 

Al seu  voltant, la resta de personatges del repartiment coral de la nissaga, tots també figures enyorades, molt ben descrites. En Martinsson, la Lisa Holgersson, el fascinant Nyberg, la Linda Wallander i fins i tot l’Stefan Lindman. Alguns dels històrics, òbviament, ja no hi són. Ens van anar deixant en un moment o altre, ben bé com a la vida.  

D’altra banda, el cas criminal és poc complicat, però versemblant i agradable de resseguir. Com d’habitud, Ossos al jardí és una perfecta mostra de novel·la procedural, ja que el lector acompanya els policies, sense perdre pistonada, en tots els passos del procediment de la investigació. Jo n'he gaudit moltíssim, per què us he d'enganyar.  
 

Com us podeu imaginar, em reservo el dret a la utilització del postfaci per a possibles treballs de recerca de l’esdevenidor, que poden significar comentar també el seu contingut. Tanmateix, després de tant parlar de la meva addicció al personatge, em sembla necessari reproduir aquesta oportuna afirmació de Henning Mankell:
 

No es pot viure amb uns personatges de ficció, per més que la idea ens atregui. Però es pot comptar amb ells com a amics imaginaris, als quals acudir en cas de necessitat. Una de les diverses missions de l’art i de la literatura és la de proporcionar-nos companyia.
 

Doncs sí, això. Queda claríssim. I per aquest motiu, perquè m'ha fet companyia durant tant de temps, no puc evitar una punxadeta de dolor. Digueu-me boja.

 

Per sempre, estimat Kurt Wallander.